L'Elefant Trompeta

Una il·lustradora com hi ha poques, Argentina de naixament i catalana d’adopció ara fa vuit anys. La Rebeca Luciani és d’aquelles il·lustradores que o t’encanta o no t’agrada gens, però no deixa a ningú indiferent. Amb un estil molt peculiar i característic que la fan única, els seus personatges transmeten molta dolçor, com ella mateixa diu transmeten la seva manera de sentir, de veure la vida i de viure-la... Surrealistes? No, simplement originals!

Autora de contes com: el Somriure de Daniela, 25 contes populars d’Europa o “El cuento del cafecito”. Si teniu ganes de gaudir de bons dibuixos i bones històries, us els recomano.

  - Què és el que més t’agrada de la teva feina?

La posibilidad de crear un mundo diferente en cada ilustración.

- De petita ja se’t donava bé dibuixar?

 De pequeña dibujaba, me encantaba, y pasaba horas y horas en ello.  Por suerte a esa edad estaba libre del "hacerlo bien", y simplemente lo disfrutaba.

- Quan vas descobrir que et volies dedicar al món de la il·lustració?

Cuando vine a vivir a Barcelona, hace ocho años atrás...

- Què és el que creus que fa diferents les teves il·lustracions?

Supongo que el propio hecho de que sean mías, tienen mi mirada, mi forma de sentir; así como las ilustraciones de otro ilustrador tendrá su propia mirada y forma de sentir.  Creo que el hecho de que cada persona es única, vuelve único a todo lo que realice; y más aún cuando se trate de un trabajo artístico ó artesanal, en donde el ánima del ejecutante pasa de manera directa a la obra.

- D’on treus la inspiració per als teus dibuixos més surrealistes?

Me dejo llevar por el texto, pero no por su literalidad; sino por su posibilidad, de contar más allá. Al menos eso intento. Pero no busco una "ilustración surrealista", ni mucho menos; aunque ya hay varios que así la mencionan.

- La teva primera obra com a il·lustradora quina va ser?

"Los oficios de Juan", editado por Kalandraka en el 2002.

- De quin dels teus contes et sents més orgullosa?

De todos, ya que cada uno de ellos ha sido la base para aprender y mejorar el siguiente. Cada texto impone respeto y cada uno tiene su propia dificultad. De todas formas sí es verdad que hay libros míos que me gusta más el resultado al que he llegado que otros. Por ej: "El cuento del cafecito", "La sonrisa de Daniela", "25 cuentos populares de Europa", "La nube de Martín”....

- Et va resultar difícil deixar el teu país per venir a Barcelona a dedicar-te a la il·lustració?

Yo elegí venir a Barcelona, no por la ilustración, sino por la curiosidad. Quería conocer como se vivía en otro sitio. Luego apareció la ilustración infantil. Me resultó complicado dejar mi país, en cuanto a lo afectivo.

- Com definiries el teu estil, ja que a part del dibuix i la pintura, utilitzes textures i elements enganxats?

Creo que mi forma de trabajar, va moviéndose según lo que sienta que me pida la historia, en general voy a la pintura porque es lo que más me gusta y donde más cómoda me siento; pero tengo ganas de seguir experimentando por nuevos caminos.

- T’agrada treballar davant un ordenador? O prefereixes el llapis, el paer i el pinzell?

Papel, lápiz y pincel! Aunque  mis trabajos a la hora de digitalizarlos para entregarlos al editor, siempre les realizo algún ajuste de contrastes, brillo, etc.

- Una pregunta que sempre faig, quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?

Creo que bastante rica y diversa.

- Un país amb bona literatura infantil és...

Un país con magia.

- El que més t’agrada de la teva feina és...

El juego.

- Quin era el teu conte preferit de petita? Perquè?

No tenía un cuento favorito..., pero me encantaba mirar y remirar un colección que me había comprado mi padre que se llamaba "Enciclopedia de los pequeños", me pasaba largos ratos, mirando los dibujos.

- Quin conte clàssic t’agradaria il·lustrar?

Alicia en el país de las maravillas.

- Els contes tradicionals d’Argentina són els mateixos que els d’aquí, Catalunya? Quin és el conte  més típic del teu país?

Sé que es amplio y muy rico el abanico que hay en cuentos tradicionales de mi país, aunque nunca he estado en contacto con ellos; me va dando ganas....

- Si fossis un personatge del món de la literatura infantil series...

No sé cual, pero sin dudas que me gustaría ser algún animal.

- Els teus propers projectes quins són? Se’n pot saber alguna cosa?

En noviembre saldrá a la venta el último libro que ilustré que se llama "La nube de Martín", con texto de Javier Sobrino. Libro que ha sido finalista en el  I Premio Internacional Compostela.  En febrero del 2009 saldrá a la luz "Carnaval", con texto de Javier Sobrino y editado por La Galera. Y en cuanto a los próximos proyectos ojalá me quede tiempo para sacar adelante Firuláis, con texto e ilustraciones mías.

En Subi i l'Anna són un tàndem perfecte, un dels millors equips d'autora i il·lustrador de les nostres contrades.

En Subi, excel·lent il·lustrador, va començar sent un apassionat dels còmics i s'ha convertit en un dels millors il·lustradors catalans actuals en l'àmbit de la literatura infantil. En alguns dels seus contes es reflexen les seves arrels més "comiqueres", en d'altres els dibuixos esdevénen més suaus, més càlids

L'Anna Obiols és autora de textos amb una sensibilitat especial, una tendresa i una passío per la seva feina que es reflexa en cadascuna de les seves publicacions.

Qui no ha somiat mai en ser Peter Pan o poder viatjar per núvols i planetes? Els nostres protagonistes d'avui també ho fan de tant en tant...

Què és el que més us agrada de la vostra feina?
El que més ens agrada és poder fer projectes personals, és a dir, escriure i dibuixar sobre temes i coses que trobem interessants o ens inquieten o de les quals tenim alguna cosa a dir. També ens agrada treballar des de casa i buscar els moments i llocs per la inspiració, la concentració i la realització.

- Treballar a quatre mans és gaire complicat?
De vegades veiem les coses diferents però això ho entenem com una riquesa i ens ajuda a unificar criteris. Sempre comentem les coses i un intervé a la feina de l’altra aportant la pròpia visió. O cadascú fa la seva tasca de forma independent, un il·lustra i l’altre escriu? Cadascú fa la seva tasca quan són encàrrecs que només afecten a una de les parts. Si els encàrrecs són amb la intervenció dels dos o són propostes que generem nosaltres, sempre treballem a quatre mans.

- El fet de dedicar-se a la literatura infantil és vocacional, o la curiositat apareix amb els anys?
Pel  que fa a en Subi, és il.lustrador per vocació, sempre ha dibuixat. Va començar pel còmic i la pintura i ara s’ha especialitzat en la il.lustració infantil. Això no treu, però, que s’hagi hagut de formar i contínuament s’està reciclant per tal de defensar-se en les noves exigències del mercat. Això li suposa un enriquiment alhora d’escollir tècniques i materials per a cada projecte. Pel que fa a l’Anna, tot i que li ha agradat sempre inventar i escriure històries, ella va començar a escriure com a hobby. Potser s’ho ha pres de manera més professional quan la seva trajectòria va coincidir amb la d’en Subi i van establir el tàndem que formen actualment.

- Quina va ser la vostra primera feina en el món de la literatura per a infants?
“Els colors de l’Àfrica” va ser un projecte comú que vem crear i vem presentar a un concurs. No el vem guanyar i el vem moure durant quatre anys fins que al final el va editar Beascoa. Mentrestant, però, vem editar “En Quimet i la Martina” amb La Galera.

- I per separat?

Per separat, en Subi es va estrenar amb l’àlbum il.lustrat “El meu amic en Pòtol” de Tàndem Edicions. Ell va ser el creador de tota l’obra, tant de la part literària com plàstica i amb aquesta obra va guanyar el premi Tombatossals de Literatura Infantil. L’Anna es va estrenar de manera professional amb “Els Tocacels” també de l’editorial Tàndem. Curiosament, ella també n´és l’autora i la il·lustradora.

- De quin dels vostres àlbums il·lustrat o contes us sentiu més orgullosos?
Uf! Això és difícil... De cada conte hi ha alguna cosa que t’enamora, que t’hi sents molt identificat o que sents que forma part de tu... i també hi ha alguna part millorable. En el conjunt, però, si pesen més les satisfaccions que les coses a millorar, estem contents. També és veritat que sovint hi ha errors que no depenen de nosaltres i que es podrien haver evitat i sap greu veure’ls impresos. Intentem millorar en cada nou projecte i fer-ho el millor que podem i sabem. Ens sentim orgullosos especialment del “M’AGRADA...” Ed. Terrabastall. Per a nosaltres és un projecte especial i se n’ha fet una edició molt acurada i professional. També és especial el conte “Sóc la Pau” Ed. Edebé, doncs parla d’un tema compromès com és la guerra i també ens va ser difícil trobar editor.

- Què fa el món dels infants un món tan màgic i especial?
La innocència. Aquesta capacitat tan única i especial de mirar-se el món amb ulls purs, sincers i plens de sorpresa i curiositat. Això fa que sigui especial però té com a conseqüència que els infants siguin molt crítics i exigents. I aquí hi ha bona part del repte de la nostra feina: ser, per sobre de tot, sincers. Amb la imaginació i fantasia que es vulgui però amb total sinceritat.

- Com us inspireu per escriure i il·lustrar les vostres obres?
De vegades perquè hi ha alguna cosa que ens ha captivat, l’hem interioritzat i després la treballem perquè es converteixi en una història. Això pot venir donat per una olor, una imatge, una situació al mig del carrer... Altres vegades, la inspiració l’has de buscar i t’has d’enfrontar a la pàgina en blanc...

- Com sorgeixen  imatges tan sorprenents i divertides com en l’àlbum de “M’agrada” per exemple?
El procés de treball que seguim, normalment, és partir d’una idea que té un dels dos i primer es treballa el text i després les imatges. En el cas de “M’AGRADA...” però, va ser al revés. En Subi havia començat a dibuixar algunes imatges que li venien de gust i l’Anna va quedar tan sorpresa de la riquesa plàstica i imaginativa que va pensar que aquelles il.lustracions havien de tenir un lligam, calia buscar-li una història. Va ser així que a partir d’aquelles tres o quatre imatges en va sortir la història.

- Una pregunta que sempre faig, quina és la situació actual de la literatura infantil al nostre país?
Encara hi ha molta feina a fer. Tot i que es publica molt i potser dóna la sensació que és un sector amb força, bona part de les publicacions d’àlbums il.lustrats són traduccions. El bon planter de professionals que hi ha a casa nostra, sovint, treballa amb condicions pèssimes i encara no és una feina prou valorada. El món editorial no es pot desenganxar dels criteris comercials i això, sovint, ens allunya de la bona literatura.

- Un país amb bona literatura infantil és...
un país amb dones i homes lliures i que estimen la cultura.

- El que més i el que menys us agrada de la vostra feina és...
El que més ens agrada és poder treballar de manera conjunta en projectes que proposem nosaltres ja siguin perquè ens inquieten, ens commouen, ens estimem i volem compartir... I el que menys ens agrada són les presses. Els terminis impossibles. Les feines creatives perden part de la seva raó de ser sota la pressió del temps.

- Què és el que més admireu en la tasca professional de l’altre?
L’Anna admira d’en Subi la immensa capacitat d’adaptar-se de manera única i especial en cada projecte. Això és gràcies, en bona part, a la seva capacitat de dominar moltes tècniques i tenir molts recursos, registres i estils. Això és una riquesa que ha anat assolint amb els anys i fent quilòmetres i quilòmetres de dibuixos. En Subi admira de l’Anna la capacitat imaginativa que fa que tingui idees i visions molt semblants a les que tenen els infants, té un fil directe amb l’espontaneïtat dels nens i nenes.

- Quin era el vostre conte preferit de petits? Perquè?
En Subi era un amant dels còmics “Mortadelo y Filemon”, “Tintín”, “Espirú”... perquè havia trobat la possibilitat de viure aventures a través dels seus protagonistes. A l’Anna li agradava la caputxeta vermella i en Patufet i no sap ben bé perquè.

- Quin conte clàssic us agradaria adaptar i il·lustrar?
Hem fet l’adaptació d’en Quixot, que va ser tot un repte i que fins i tot s’ha traduït a l’hebreu. També hem fet amb La Galera les “Rondalles de Verdaguer”, o amb Baula “Contes Infantils de Mercè Rodoreda” que no han estat adaptacions pròpiament. Potser ens agradaria adaptar i il.lustrar “La caputxeta vermella” o algun dels contes de l’Andersen.

- Si fóssiu un personatge de conte serieu...
L’Anna seria una pallassa amb grans sabatots, un nas vermell que aniria en bicicleta pels terrats i les teulades i qui sap si pedalant arribaria fins a la lluna o fins algun astre encara per descobrir. O potser no arribaria enlloc però seuria enmig d’un núvol i des d’allà miraria les constel.lacions del firmament. En Subi seria en Peter Pan.

- Per poder fer un bon àlbum il·lustrat o conte cal...

una bona idea, saber traspassar bellament aquesta idea a paraules, saber enriquir amb imatges allò que diuen les paraules i tenir el temps suficient per madurar i plasmar tot allò que una obra necessita sense ni mancances ni accessoris.

- El món editorial a Catalunya és molt exigent amb autors i il·lustradors?

Hi ha de tot. El que sí que és molt comú és que les editorials estan molt lligades a les exigències del mercat i has de saber què volen. Suposem que per això és tan difícil editar projectes personals.

- He vist a la vostra web que feu activitats pedagògiques a escoles i biblioteques. En què consisteixen ben bé?
A les escoles i biblioteques hi fem sessions de CONTES DIBUIXATS. Són hores de conte on expliquem les històries que hem inventat i publicat com autors i mentre l’Anna les va explicant, en Subi les va dibuixant el mateix moment.

- És important difondre la literatura infantil arreu?
Sí, per a nosaltres també és una satisfacció perquè és una manera d’estar en contacte amb els receptors dels llibres que fem. El més important, però, més que difondre la Literatura Infantil és, com, de quina manera es difon aquesta Literatura. Pensem que els nens/es de ben petits s’haurien de familiaritzar amb els contes, amb els llibres i que la lectura, ja sigui amb imatges o amb text, hauria de ser, per sobre de tot, un plaer i no una obligació.

- Us agrada il·lustrar per a llibres de text?
És un altre concepte d’il.lustració molt més pautat i dirigit. En Subi, però, sempre es troba més còmode amb projectes més lliures on hi ha més marge per a la creativitat.

- Per acabar, quins són els vostres propers projectes més immediats?
Estem treballant amb una nova sèrie d’intèrprets amb Bellaterra Música i començarem amb la figura de PAU CASALS. També tenim entre mans un projecte d’àlbum il.lustrat sobre el tema de la llet materna. Tenim, però, projectes al calaix que de moment, no han trobat editor.

Il·lustrador i artista brillant, en Roger Olmos és sens dubte un dels millors i més originals il·lustradors del panorama de la literatura infantil actual. Fill de pare dissenyador gràfic "dels d'abans", amb el seu estudi ple de pintures, pinzells i cúters... es va iniciar el seu gust per dibuixar. Va treballar a la Dexeus dibuixant óssos, músculs i esquelets; i després d'estudiar a la Llotja va ser seleccionat per anar a la fira de Bolònia on Kalandraka el va descobrir. Quin gran descobriment! Des d'aleshores, a la seva esquena títols com: Tió Lobo, El quadre més bonic del món, El libro de las fábulas, Contes populars catalans, La cosa que más dueles en el mundo, Segueix-me,La llegenda de Sant Jordi, Sherlock Holmes i el cas de la joia blava... Autèntiques obres d'art en sí mateixes.

Ara us deixo amb l'entrevista:

- Els teus inicis en el món de la il·lustració com van ser?

  Doncs com tots els nens i nenes del món mundial, dibuixava molt de petit, però a diferència d'altres, a mi a casa en van potenciar aquestes aptituds. Vaig entrar a dibuixar com a aprenent a la clínica Dexeus de BCN als 18 o 19 anys, on vaig estar 4 anys dibuixant en plan científic. Paral·lelament, entro a la Llotja de Barcelona del carrer Avinyó, (en aquell moment eren 5 anys, ara son només 2)  allà descobreixo altres camps de la il·lustració, al principi, per deformació professional, tenia tendència a fer-ho tot molt sanguinari i amb ossos, influencies de l'hospital, és clar. Però poc a poc vaig anar polint el meu estil i trobant un llenguatge propi. Des de el primer cop que en van seleccionar a la fira de Bolònia encara en l’últim any de Llotja, vaig publicar el meu primer àlbum, L'oncle llop, amb Kalandraka, des de ençà, he anat fent...

- L'obra de la que et sents més orgullós és...

  Tots els títols tenen alguna cosa... Potser dels últims que he fet, Sherlock  Holmes i el cas de la joia blava, Però el Segueix-me! de OQO també m'agrada molt.. i La cosa que fa més mal del món també... Sant Jordi... cada un té el seu moment. Tot i que el que estic fent ara per Terrabastall té un nosequè que m'encanta. 

- És difícil obrir-se camí en el món de la literatura infantil amb un estil com el teu?

  Doncs de moment vaig empalmant un llibre darrera l'altre..., et diria que no. Però sé del cert que en algunes editorials seria difícil que hi encaixés.

- Estan ben valorats els il·lustradors a Catalunya? Se'ls hi dóna la importància que mereixen?

Doncs no t'ho ser contestar això...aquí hi ha molta qualitat, i sempre sento que es parla molt be de la gent d’aquí.

- D'on treus la inspiració pels teus dibuixos més surrealistes?

Buf!, de tot arreu, m'agrada molt tot el que es considera absurd, sobre tot en l'humor. Barrejo absurditat amb atmosferes inquietants, barreja explosiva. M'agrada donar-li la volta a tot, les coses orgàniques, detalls amb un aire molt realista barrejat amb tocs mes pictòrics...realçar lo quotidià i congelar-ho en un fotograma.

- Quin conte t'agradaria il·lustrar?

Com no, Alicia al País de les Meravelles, "El Mago de Oz" també m’agradaria molt., i qualsevol altre que tingui molta fantasia, sóc un fanàtic de la fantasia, i del humor, i el dramatisme extrem.

- Què és el que més t’apassiona del món de la il·lustració?

M'encanta poder fer la meva interpretació de qualsevol cosa, plasmar-la al paper, i que a la gent l'hi encanti.

- En quin registre et sents més a gust, quan t'encarreguen un àlbum il·lustrat, quan fas coses per a nens més grans o quan fas coses per adults?

Doncs depèn, si en porto dos de seguits per nanos petits, tinc ganes de fer alguna cosa més adulta, i viceversa. M'agraden tots. Tot i que per mi,no hi ha distinció d´edats. Quan a l'editorial em diuen coses com "és per un públic de 4 a 6 anys" per exemple, em sona molt raro, com si hi hagués un dibuix específic per toooooooots els nens i nenes d'aquestes edats.

- El teu conte preferit és... Perquè?

Doncs segur que tinc un, però no me’n recordo .

- Quina és la situació actual de la literatura infantil catalana?

He llegit la pregunta en veu alta i la meva dona ha dit EMERGENT!, coincideixo amb ella.

- Un país amb bona literatura infantil és...

...un país amb molta salut.

- Si haguessis de triar un personatge del món de la literatura infantil amb el que identificar-te, seria...

Pepito Grillo. (però jo de petit volia ser un vampir...)

Doncs si, sempre em penjaven els meus dibuixos per la classe, i al despatx del director! iba yo con una sonrisa más tonta por el patio del cole, bocata nocilla en mano...

- Les editorials et fan encàrrecs i s'adapten al que tu els hi proposes, o t'has d'adaptar a les seves exigències? Tens en aquest sentit absoluta llibertat?

Al principi, tot era un " si senyor, si senyor.." normal. Mica en mica la balança s'ha anat equilibrant, ens reunim, parlem el tema, i acabem amb un compendi dels dos.

- Iniciatives com la Trobada d'il·lustradors organitzada el passat Sant Jordi, et semblen que serveixen per complir la seva tasca de donar a conèixer els il·lustradors al públic més menut? Hi va haver l'afluència esperada? Ho tornaries a repetir?

Si, i tant, els nanos flipen quan veuen que el que fa els dibuixos es un noi normal i corrent. Sempre em diuen que s'imaginen que aquestes coses les fa un senyor gran vestit de negre amb barret i monocle! els hi encanta veure com els hi fas un dibuixet al llibre. Ells es passen el dia dibuixant a l'escola, suposo que els fascina que algú adult segueixi dibuixant com ells. L’afluència, suposo que si, jo vaig ser al matí, la cosa va ser més tranquil·la que per la tarda. I si, ho tornaria a fer, però amb un para-sol!

- Els teus propers projectes quins són?

El príncipe de los enredos, una història de Roberto Aliaga amb Terrabastall, un perfecte reflexe del món del mòbing especulatori immobiliari que es viu avui en dia, m'encanta. Un altre àlbum amb Random House Mondadori, una història de Lluis Llort que no puc revelar de moment,máximo secletooorl! i un altre que el seguirà per OQO, la història d'un mosquit sommelier de la carn! escrita per Margarita del Mazo.

Roger Olmos

Fins aviat!

Hola a tots i totes! Avui, us porto una cosa molt especial. M'il·lusiona moltíssim la meva secció d'entrevistes i m,'alegra, el fet de poder-ne realitzar i que tothom es mostri tan ben predisposat a respondre les meves preguntes.

Avui us porto unes preguntes a l'Editorial Terrabastall. Vaig decidir probar de fer una entrevista a una editorial perquè aquesta és una editorial petita, que va publicar el seu primer títol l'any passat i volia conèixer que es mou darrera d'una editorial de nova creació que ha triat el món de la literatura infantil per fer-s'hi un lloc.

Al darrera seu quatre títols: La Clementina al bosc, De com l'ornitorrinc va esdevenir el Rei dels animals, Caçador de Lluna i M'agrada. I al davant, molts projectes per complir i portar a terme que ens descobriran a l'entrevista.

Aquesta editorial la vaig descobrir a través del primer conte de la clementina, em va cridar l'atenció, i l'altre dia, en una llibreria vaig veure M'agrada i em va emocionar. Vaig mirar l'editorial, vaig entrar a Internet i així és com ha sorgit aquesta història.

Darrera de l'Editorial hi ha l'Elena Ferro (editora i escriptora) i l'Elena Ferrer (disseny tècnic i artístic de les col·leccions, i il·lustradora), un bon tàndem que espero que ens porti bons títols per tal de poder recomanar sovint.

Us deixo amb l'entrevista:

- Com sorgeix la idea de crear una nova editorial de literatura Infantil?

La idea ja fa temps que estava present per un motiu molt senzill: que pretenem dedicar-nos a allò que ens agrada, i una de les coses que sempre ens han fascinat son els àlbums il·lustrats i la literatura infantil en general.

- Quanta gent hi ha darrera d’un projecte així?

Terrabastall som bàsicament dues persones: l’Elena Ferro que és l’editora i també ocasionalment escriptora, i l’Elena Ferrer, que dissenya les col·leccions i s’encarrega de tot l’aspecte tècnic i artístic i, a més, també és il·lustradora. També tenim col·laboradors més o menys fixes que contribueixen decisivament, com ara traductors, correctors...

- És difícil obrir-se camí en aquest món amb editorials de tanta tradició com la Galera, Editorial Casals (Combel, Bambú...), Joventut...?

Obrir-se camí és molt difícil, ho és per qualsevol editorial petita perquè costa molt donar-se a conèixer i arribar al públic. A més hi ha tot un allau de noves publicacions cada any, algunes de molta qualitat, i la competència és molt gran. De totes maneres, hem tingut molt bona acollida i esperem aconseguir i mantenir un espai des del qual fer les nostres aportacions.

- Teniu quatre publicacions; de quina en sentiu més orgull o a quina li teniu un afecte especial?

Amb tants pocs títols, us podeu imaginar que cada un d’ells està fet amb molta dedicació i cura, i aquesta pregunta és gairebé com preguntar-te quin fill prefereixes! Ara bé, potser perquè van ser els primers destacaríem la Clementina, que és un projecte personal de l’Elena Ferrer i l’Elena Ferro, i també “De com l’ornitorinc va esdevenir el rei dels animals”, que es va avenir a il·lustrar l’Óscar Villán. Sempre li agrairem que s’arrisqués a treballar per una editorial que llavors pràcticament no existia, quan estem segures que d’ofertes no li’n faltaven.

- Els vostres propers projectes compten amb grans com en Roger Olmos i en Subi. D’on va sorgir la proposta de que fossin ells els encarregats de donar vida a les paraules?

Amb en Subi ja havíem treballat anteriorment, ell és l’il·lustrador del “M’agrada...”. Hem quedat tant contentes de la col·laboració que volem continuar treballant amb ell en el futur i, pel projecte del Costumari, creiem que és l’il·lustrador perfecte. Al Roger Olmos el vam trucar després de rebre un text del Roberto Aliaga: el mateix text estava demanant a crits que l’il·lustrés el Roger. Li vam proposar, li va agradar el text i ens vam posar a treballar-hi de seguida.

- Al món de la literatura infantil li falta...

Li falten molts títols de Terrabastall!

- Quin és el moment de la literatura infantil a Catalunya?

És un moment de molt volum de publicació. Això és positiu, però també té una vessant negativa: cal triar molt bé entre productes de qualitats molt diverses.

- Un país amb bona literatura infantil és...

Un país culte.

- Quin conte us agradaria publicar?

N’hem de triar un? Ens agradaria publicar moltes més coses de les que podem publicar. Ens encantaria fer una col·lecció de clàssics amb unes traduccions molt acurades, començant potser per Peter Pan. Però de moment ens quedem amb els àlbums il·lustrats i anunciem una sorpresa “carrolliana” per l’any vinent.

- Com és que teniu un elefant com a logotip de l’Editorial?

És evident que l’animal que organitza els terrabastalls més grans és l’elefant. Primer vam triar el nom, en referència al terrabastall que sovint organitzen els nens quan juguen i a partir del qual qualsevol cosa és possible. Després, l’Elena Ferrer va dissenyar l’elefantet de manera gairebé inevitable.

- Com ha de ser un bon àlbum il·lustrat?

Un diàleg entre text i imatge, una bona edició i, si és traduït d’un altre idioma, amb una traducció de qualitat. De tanta qualitat com la que seria exigible en un llibre per a adults.

- Què busqueu a l’hora de triar els autors i il·lustradors de les vostres publicacions?

Que ens agradin. Tant senzill com això.

- Què espera aportar Terrabastall en el món de la literatura infantil en català?

Un grapadet de bons llibres que acumulin moltes “hores del conte abans d’anar a dormir”, que facin passar bones estones als nens i que els facin estimar una mica més la lectura.

- Els vostres propers projectes, quin títol rebran? Quan teniu previst que surtin publicats?

Els dos projectes més immediats son “El príncep dels embolics”, un àlbum escrit per Roberto Aliaga i il·lustrat per Roger Olmos; i el “Costumari d’en Sebastià Panarra”, escrit per l’Elena Ferro amb ajuda de la Roser Jordà i il·lustrat per en Subi. Apareixeran aquest mateix setembre. Altres projectes ja de cara a l’any vinent són “Petons” de Txabi Arnal i Elena Odriozola, i la “sorpresa carrolliana” que us comentàvem abans, en que tornem a col·laborar amb l’Óscar Villán. També un text del Daniel Nesquens, “Un gat”, il·lustrat per una noia molt prometedora que comença: la Núria Balaguer; i una nova col·lecció per a nens més grandets, que inauguren Lawrence Schimel i Sara Rojo amb “La ploma blava”. I, finalment, estem treballant en un nou lliurament de les aventures de la fada Clementina. Com veieu de projectes no ens en falten!

Elena Ferro i Elena Ferrer

Espero que us hagi agradat i fins aviat!

 La Meritxell Martí (desembre, 1972) és l’autora de contes i llibres de literatura infantil entre els quals destaquen: Ca la Lola (Cadí 2001), la seva primera obra; la Col·lecció la Llar dels contes (Barcanova, 2007); o la seva darrera obra, el seu primer Vaixell de Vapor Una nit bestial, a punt de publicar-se. Editora i professora d’Art i Literatura, i cada vegada amb més temps dedicat a la Literatura Infantil i Juvenil. Ha obtingut el premi Sant Joan de Déu (2004).

En Xavier Salomó (juny, 1976) és un excel·lent il·lustrador, que ha treballat tot sovint en els llibres de la Meritxell. Es va diplomar a la Massana de Barcelona i ha obtingut diversos premis: el Ferràndiz (2000) i el Junceda (2006) atorgat per l’Associació d’il·lustradors de Catalunya.

La Meritxell Martí i en Xavier Salomó són autora i il·lustrador respectivament de nombroses llibres de Literatura infantil,  van començar a treballar junts amb el llibre Ca la Lola, i ho han fet en diverses ocasions, amb els llibres: Les vacances del Sol, Em dic Mozart, en la Col·lecció la Llar dels contes (de la que ja hi ha quatre històries), i en el seu darrer projecte Una nit Bestial. Formant un dels millors tàndems en la literatura infantil actual feta a casa nostra

Una entrevista que recomano que llegiu, us interessarà.

1. Com sorgeix la idea de treballar plegats fent el tàndem Martí i Salomó?

Meritxell (M): Vam començar il·lustrant plegats Ca la Lola (Cadí) i ho vam passar tan bé que el següent text que vaig escriure li vaig demanar si me’l volia il·lustrar. I així amb altres textos, no tots, però sí molts.

Xavier (X): La Meritxell va escriure Ca la Lola, a mi em va encantar i en vaig fer uns quants esbossos. Ho vam portar a edicions Cadí, els va encantar i el van publicar. A partir d’aquí, ens vam engrescar i hem anat presentant projectes aquí i allà, i per sort per nosaltres, les editorials ho van saber valorar i aquí estem, continuant treballant de valent!

2. Què és el que més us agrada de la vostra feina?

M: L’espai de llibertat. Escriure és fer una mica com l’Alícia: passar a l’altra banda del mirall a un lloc sense normes, les vas fent tu a cada pas i tot és possible. Després ve l’editor/a amb les tisores, però això ja és un altre tema...

X: Que cada llibre suposa un nou repte, un plantejament diferent. És una feina que et permet estar en constant canvi, i que amb una actitud adequada mai deixes d’aprendre.

3. Què és el que més us agrada de la feina de l’altre?

M: Adoro veure paisatges irreals. A mi em semblen existents. Les aquarel·les del Xavier, sobretot els nocturns, m’evoquen aquests altres móns que es poden estar donant simultàniament.

X: la capacitat que té per escriure, la lleugeresa del seu estil, la capacitat de suggerir, d’evocar atmosferes o situacions complexes utilitzant les paraules mínimes...

4. Què valoreu en un il·lustrador per considerar-lo bo? I en un autor de literatura infantil?

M: La part objectiva és qüestió d’ofici, de pràctica, d’haver passat per correccions, opinions, rebuigs, encerts... No hi ha secrets. La part subjectiva té a veure amb què una història o una il·lustració connecti amb les teves neures.

X: En un il·lustrador valoro molt la part estètica, la part gràfica, però també la comunicativa, així com també la relació que la il·lustració manté amb el text. Cada vegada em costa més valorar la feina de l’il·lustrador si a priori no he llegit el text. Però sobretot, les il·lustracions m’han d’emocionar, m’han de fer vibrar.
I d’un escriptor el mateix, que em faci riure o que em faci plorar, però que no em deixi indiferent. Que no sigui “infantilista”, i sobretot, que la pedagogia oculti la manca de talent narratiu.

5. El vostre conte preferit...

 M: L’aneguet lleig, amb diferència.

X: Qualsevol d’en Roal Dahl, potser Matilda, o Les Bruixes, però també m’encanta La meravellosa medicina d’en Jordi...buf!  la llista de contes preferits és interminable.

6. Què és per a vosaltres la Literatura infantil?

M: Literatura. Però s’ha de vigilar de no caure en el políticament correcte. Els nens i nenes han de poder llegir-ho tot, amb un llenguatge adequat a la seva comprensió. S’ha de poder parlar de la mort, dels conflictes, de temes difícils. Alguns editors/res i alguns/es mestres tenen com una mena de por a tocar certs temes.

X: Un món magnífic on treballar-hi.

7. L’obra de la que us sentiu més orgullosos és...

M: Del que estic fent ara!

X: El Camino que no iba a ninguna parte, de Gianni Rodari publicat per a SM
Una nit Bestial de Meritxell Martí, publicat per Cruïlla.

8. Quin conte us explicaven quan ereu petits?

M: Hànsel i Gretel, Les sabatilles vermelles...

X: El cert és que no recordo quins contes m’explicaven, en Patufet segur perquè recordo ma mare cantant la cançó, però tinc més records de llargues estones llegint que no pas escoltant.

9. Com us inspireu a l’hora d’il·lustrar i escriure respectivament?

M: Em poso davant el full en blanc o la pantalla i escric. Després, aquelles primeres línies m’acompanyen i li vaig donant tombs mentals, o em desperto amb una idea i necessito posar-me a escriure-la.

X: No ho sé! No en tinc ni idea! Tan sols sé que de tant en tant hi ha moments que estàs observant un llibre il·lustrat, contemplant un paisatge o una pel•lícula o que estàs escoltant una cançó i sents que t’afecten, que et corprenen, i que aquell llibre, aquella pel·lícula, aquell paisatge o aquella cançó ja formen part de tu i  t’ajudaran a guiar-te en el teu treball. És com si haguessis absorbit part del món interior d’un altre que generosament t’ha regalat. En el meu cas, sortosament aquests moments no solen passar sovint, perquè un cop absorbits, cal pair-los i fer teus tots aquells colors, línies i sons. I això té un procés, un temps.

10. Quin és el moment actual de la Literatura Infantil a Catalunya?

M: Crec que és bona quant a quantitat de producció i algunes editorials comencen a vendre fora. Això és genial, és el que ens convenia. Ara, s’ha de vigilar la qualitat, i s’ha d’obrir les mires: com deia, amb sensibilitat, a una nena, a un nen, li ho pots explicar tot.

X: Es publica potser en excés i la vida dels llibres és massa curta. La política de la novetat constant i ocupació d’aparadors i llibreries no crec que sigui la millor. Crec que això fa que tots els oficis de la LIJ es “desprofessionalitzin”.
La part bona, que hi ha algunes editorials que comencen a moure els llibres de producció autòctona a mercats estrangers i així, els allarguen la vida, promouen la cultura del país, i fa més feliços als seus autors!

11. Un país amb bona literatura infantil és...

M: Un futur país culte i amb autoestima. Un país amb un rerefons cromàtic i no pas gris.

X: França, Alemanya.

12. El vostre proper projecte plegats quin serà? Se’n pot saber alguna cosa?

M: El cinquè volum de La llar dels contes (Barcanova), tenim un parell de projectes acceptats a Combel i a SM, i tenim entre mans una coseta que...

X: El nostre proper projecte que surt ja és un Vaixell de Vapor Blanc molt especial, Una Nit Bestial, ja que està narrat d’una manera compartida amb l’escriptura de la Meritxell i també amb les meves il•lustracions, sense paraules...explicat és una mica estrany, però quan tingueu el llibre a les mans s’entén molt més bé! A més a més, té un final sorpresa ple de poesia! Encara no hem rebut els llibres impresos, però varem poder veure les proves d’impremta i pot quedar genial.
I l’altre projecte, del qual en podem dir poca cosa, és una col•lecció de tres llibres que farem per Combel. Seran llibres mooolt especials, però ara per ara no en podem dir res més... està previst que surtin cap a mitjans o a finals del 2009...caldrà esperar!

13. I per separat? En què esteu treballant ara mateix?

M: Jo estic escrivint un conte per a Bambú i una novel·la que molt em temo que serà per a adults (pretenia ser juvenil). Però siguem sincers: amb el poc temps que tinc per escriure, tot plegat, per a 2009!

 X: Ara mateix estic enllestint un àlbum il·lustrat per a SM que sortirà a la tardor (se’n poden veure algunes imatges al meu bloc), però tampoc en puc dir res més, em sap greu!
He acabat  un llibre per Bayard de Madrid que sortirà en breu, i ara estic il·lustrant un CD d’en Jaume Ibars (el cantant del grup Rauxa) i fent unes imatges que s’han de projectar per a un espectacle del grup Túrnez i Sesé. Ah, si, i també m’haig de posar a treballar de seguida en el 5è volum de La Llar dels contes, escrits per la Meritxell.

Un plaer que m’hagin contestat aquestes preguntes de manera amable i sincera. Moltes gràcies!

Hola a tots i totes! Estreno una secció amb molta il·lusió per portar-vos una entrevista de l'autor del llibre Rondalles Valencianes de Josep Franco.

Les rondalles existeixen des de més enllà que els signes escrits, són aquells relats transmesos de boca-orella, de pares a fills. Històries per espantar a la mainada, per ensenyar-los lliçons moralitzadores, per transmetre els costums dels avantpassats... Sigui com sigui, són relats més antics que els propis signes escrits gairebé.

Amb aquest llibre us porto un recull de nou Rondalles Valencianes que es poden identificar en pràcticament totes les cultures: Andreu, el vell; L'Home del Sac; Brígida i l'afaram; La Rosa; Esclafamuntanyes; El sabater i el dimoni; El Jugador del Molí...

Un llibre de Josep Franco (Sueca, 1955), autor de més de seixanta llibres de diversos gèneres, i distingit amb nombrosos guardons. Entre les seves obres en destaquen: Manuscrit de mossén Gerra, L'últim roder o Les potències de l'ànima.

Unes il·lustracions excel·lents i curioses de mà de Enric Solbes (Alcoi, 1960), pintor i il·lustador; amb més de quaranta títols al seu darrere.

Doncs bé, us deixo amb una entrevista que espero que us ajudi a descobrir i conèixer una mica més aquesta obra excel·lent:

- Què el va portar a escriure aquesta obra?
La veritat és que és un llibre d’encàrrec; Bromera publica una col•lecció de llibres il·lustrats o “Grans obres”, en la qual ja havia participat d’alguna manera amb llibres com “Les ciutats valencianes” o “L’Albufera de València”. Com que Enric Solbes i jo hem treballat junts sovint, la idea ens va semblar atractiva i ens posàrem de seguida a la feina.

- D'on ha tret les rondalles que apareixen en l'obra? Qui les hi ha explicat?
Les rondalles són una adaptació molt lliure d’altres rondalles populars, tant valencianes com universals; algunes, les he sentides en boca dels meus pares, encara; d’altres les he llegides ací o allà; algunes provenen de les recopilacions de Joan Amades, Enric Valor o Joan Alcover... En definitiva, es tracta d’històries que Déu sap d’on provenen i que han anat evolucionant amb el temps, adaptant-se als llocs, els costums i les llengües, i que jo he reestructurat, amb la intenció d’aproximar-les als lectors del segle XXI.

-En coneix els orígens d'aquestes rondalles?
Jo crec que l’origen de les rondalles es remunta a l’origen de la paraula: així que els humans començàrem a parlar, començàrem també a inventar històries, a recordar-ne, a adaptar-les a la realitat que envoltava el narrador... Les rondalles són l’ADN de la literatura i, com qualsevol ésser viu amb voluntat de sobreviure, han anat adaptant-se, en el transcurs del temps, als llocs, els pobles i les circumstàncies. Jo només he tractat de continuar aquesta tradició d’origen remotíssim...

-Considera que les rondalles són un gènere de caire infantil, o més aviat, un gènere dirigit a tots els públics?
Hi ha rondalles que tracten d’inculcar bons costums o normes morals i de conducta a qui les escolta (o les llegeix) i, aquestes, supose que anaven dirigides al públic més jove; però també hi ha rondalles que parlen de les diferències entre homes i dones, del triomf de la justícia sobre la injustícia, de l’astúcia sobre la força, del bé sobre el mal, en definitiva, i aquestes són “per a tots els públics”, sens dubte. Però crec que tot depén de com s’escriguen, de quin nivell de llenguatge s’utilitze i de les intencions del narrador.

- Quin és el personatge, segons el seu punt de vista, més utilitzat o recurrent en les rondalles valencianes?
No sé si l’hauríem de considerar un personatge ni si únicament és recurrent en les rondalles valencianes, però, sens dubte, es tracta del dimoni. El maligne tempta les persones, els posa trampes, vol emportar-se ànimes innocents a l’infern i és el motor de moltes rondalles d’arreu del món, tant d’una forma implícita com explícita. Però, de qualsevol manera, això és només una opinió personal i jo no em considere, en absolut, un especialista en el tema. Potser hi ha d’altres personatges importants però la meua impressió és que el dimoni és el rei de la rondalla.

- Considera que les rondalles que presenta en aquesta obra tenen algun paral·lelisme amb les rondalles d'altres indrets dels països catalans, o d'altres països del món?
No sols tenen paral·lelismes obvis, perquè formen part de la cultura catalana, amb les rondalles que podien escoltar-se als Pirineus o a Maó, sinó que, com he dit, són adaptacions d’històries universals. La mateixa rondalla que, a les muntanyes suïsses, transcorre en un paisatge nevat, fred i fosc, s’adapta perfectament a un poblet mediterrani assolellat, alegre, càlid... Només cal adaptar-ne els personatges, el paisatge, la llengua; però el fons de la història és el mateix. Les rondalles són com els éssers humans: s’adapten al medi i la diversitat que les caracteritza és la que els confereix unitat.

- En quines fonts bibliogràfiques s'ha basat per escriure aquesta obra?
Ja he esmentat, abans, Amades, Valor o Alcover; però les fonts bibliogràfiques són tan diverses, tan antigues i tan disperses com les mateixes rondalles. Qualsevol lectura, tant de ficció com històrica o, fins i tot, científica, ens permet matisar una rondalla, ampliar-la, adaptar-la a l’entorn.

- Quina és la seva rondalla preferida? Per què?
La veritat és que totes les rondalles del llibre, que en són nou, em semblen interessants i m’han donat moltes satisfaccions mentre les escrivia; potser “Esclafamuntanyes” és una de les que més lliurement he adaptat, perquè hi ha elements de la rondalla “original” per dir-ho d’alguna manera, però també fragments, trucs o situacions que he manllevat, si se’m permet l’expressió, de l’Odissea, de la mitologia grega i romana o, fins i tot, de la mateixa Bíblia.

- I el personatge?
Igualment m’estime tots els personatges, encara que Brígida, per exemple, la jove protagonista de “Brígida i l’afaram” és una jove molt peculiar; o Nadal, l’alcalde que trobà la veritat, és un home honrat però, al mateix temps, astut... Cada personatge “positiu” té les seues virtuts i el seu encant, crec jo.

- Ha triat vosté les il·lustracions que apareixen entremig de les rondalles? Està content amb el resultat?
Amb el resultat, crec que estaria content qualsevol escriptor, perquè Enric Solbes és un magnífic il·lustrador i el resultat del seu treball és espectacular, com pot comprovar qualsevol persona que repasse el llibre; el sistema de treball és el que hem fet servir sempre ell i jo: parlar de què volem contar i de com volem contar-ho, modificar alguns aspectes per donar unitat a l’obra, retre homenatge a la pintura i la literatura que ens agrada, que més ens ha influït o que millor s’adapta al nostre projecte. És un treball conjunt i crec que el resultat, que han de jutjar els lectors, ho posa de manifest.