L'Elefant Trompeta

“N’eren tres porquets que van marxar de casa…” Tots sabeu la història dels tres porquets, és una història que ha passat de pares a fills i on apareix un personatge que a nens i nenes agrada: el llop. Un llop ferotge i famolenc amb moltes ganes de menjar-se tres joves i tendres porquets.
Els tres porquets com ja sabeu és una faula amb animals personificats; ja popular al segle XVIII; tot i que hi ha qui creu que la història és molt més antiga.
El conte fou escrit i publicat per primera vegada l’any 1843 per James Orchard Halliwell-Phillipps en el seu llibre Nursery Rhymes and Nursery Tales, fet que li va donar força popularitat durant les darreries del segle XIX.
Altres variants d’aquest conte van aparèixer a Uncle Remus: His Songs and Sayings al 1881 per Joel Chandler Harris.
Però no va ser fins l’any 1898 quan es publicà la versió oficial i més coneguda fins ara, de la mà de Joseph Jacobs a la seva obra “Contes de fades anglesos”. Tot i això, Jacobs va reconèixer inspirar-se en la obra precedent de Halliwell.

D’aquesta història, a diferència de moltes altres, no se’n coneixen innumerables versions. En totes elles, els tres porquets en surten força ben parats de la seva “topada” amb el llop, que surt corrents cames ajudeu-me perquè es crema el cul amb l’olla que hi ha a la llar de foc quan intenta entrar per la xemeneia.
Com a curiositat comentar, que en algunes versions, els porquets a part de ser germans i construir les seves respectives cases, eren músics: l’un tocava la flauta, l’altre el violí, i el darrer el piano (tot i que jo el recordo amb una espècie d’harmònica a les mans).

L’objectiu final d’aquest conte és el de que l’esforç val la pena, ja que el que és fàcil i ràpid, sovint acaba sortint malament; i són les coses que es fan a consciència i amb dedicació les que funcionen.

Així que, no oblideu comprar una casa de maons, que una de palla o de fusta se us pot caure al terra.

Il·lustracions
Algunes de les il·lustracions més clàssiques dels Tres porquets són aquelles en que no duien cap tipus de vestimenta, tot i que caminaven sobre dues potes.
 

 

Ja més populars en resulten les següents, així com la versió popularitzada per Walt Disney l’any 1933.

Una versió molt curiosa i de les millors publicades recentment és aquesta de David Wiesner on els porquets surten del seu propi conte. 

Altres versions més modernes en són les següents:

Hi havia una vegada… Una nena vestida amb una caputxeta de color vermell.
Suposo que a tots us sona el principi d’aquesta història. Però d’on prové realment? Quin és el significat real del conte?  

La història de la Caputxeta és un relat oral que es transmetia de pares a fills en diversos països d’Europa i d’Amèrica, ja durant l’època Medieval. Parlava de la inseguretat que havia en els boscos en aquella època, i per espantar als nens ens presentava un personatge aterrador i present en moltes obres de tradició oral: el llop.

 En un inici era un conte propi del Folklore de molts països, i en ell incloïa escenes relacionades amb l’esquarterament de l’àvia per part del llop i l’oferta al canibalisme que el llop li feia a la Caputxeta, oferint-li trossos de la seva carn i una copa amb la seva sang. Fins i tot, hi ha algunes escenes una mica més pujades de to, en les que el llop li diu a la Caputxeta que es tregui totes i cadascuna de les peces de roba que porta i es fiqui amb ell al llit. Tota aquesta història amb l’únic objectiu de mantenir allunyades a les nenes i joves indefenses d’un bosc ple de perills. 

Més tard passaria a convertir-se en un dels clàssics de la literatura moral en l’adaptació que en va realitzar Charles Perrault. La primera publicació escrita que es va realitzar de la història va ser el 1697 amb títol Le Petit Chaperon Rouge (La Caputxeta Vermella) dins de Histoires et contes du temps passé, avec des moralités. Contes de ma mère l'Oye) ("Històries i contes del passat, i la seva moralitat. Contes de la meva mare l’Oca"). Aquesta vegada, Perrault va convertir el conte en una llegenda cruel per prevenir a les noietes que no parlessin amb desconeguts. Va situar la història entre els Alps i el Tirol, delimitant així l’àmbit territorial que anteriorment havia encabit. Perrault va ometre les escenes de canibalisme que apareixien en la història original, però no l'escena en que la indefensa Caputxeta es posa a dins del llit amb el llop, tal i com s'observa a les il·lustracions realitzades per Gustave Doré el mateix 1697. 

En un inici tan la Caputxeta com l’àvia eren devorades pel llop i no hi havia cap caçador que les vingués a rescatar. Però molts autors en desacord amb aquest final, van crear-ne un de propi. A l’any 1840 a Anglaterra, la Caputxeta al veure’s atacada pel llop, crida i vénen uns caçadors a salvar-la. A França durant la mateixa època, és una abella la que entra per la finestra i pica el nas del llop que surt corrents cames ajudeu-me... Però cap de totes aquestes versions salvaven a l’àvia de morir a mans del llop. 

Però els Germans Grimm, l’any 1812 en publiquen una nova versió amb un final evidentment diferent, havent investigat diverses fonts. El final és més innocent i tant la Caputxeta com l’àvia sobreviuen a les urpes del llop.

La més coneguda de les històries és potser la que el llop es menja l’àvia i la Caputxeta. Un caçador que passa per allà ho ha escoltat tot i quan veu que el llop està ben tip i adormit, li obra la panxa i en treu la Caputxeta i l’àvia en vida. En el seu lloc i posa pedres i quan va a beure aigua al riu i cau de cap (final que ens recorda al de la història “El Llop i les set cabretes”).

Un altre dels finals, consisteix en un en que l’àvia amagada a l’armari aconsegueix tan salvar-se a sí mateixa com a la seva néta.

Ambdós finals políticament més correctes que el que es va escriure en un inici.

D’ençà que els Germans Grimm publicaren la seva versió, la Caputxeta va adquirir un àmbit universal,  fent-se coneguda arreu del món.

Actualment, són moltes les versions que s’han escrit i publicat d’aquest clàssic. Ha arribat a la televisió i al cinema. Quan algú ens parla d’un llop, un bosc i una nena de vermell, a tots se’ns fa inevitable pensar en aquesta història.

 

Les il·lustracions
Com podeu observar a través d’aquestes imatges, són moltes les Caputxetes creades per diversos il·lustradors: algunes més originals, d’altres més tradicionals... Però totes elles en essència, el mateix personatge.
Algunes de les primeres il·lustracions que ens apareixen sobre la Caputxeta són les creades per Gustave Doré en la primera Publicació que es va fer de la Caputxeta Vermella l’any 1697. En blanc i negre i amb un estil clarament realista, ens porta la història amb imatges tal i com la va escriure Perrault.

 

Altres imatges de la Caputxeta mantenint-ne el seu clàssic estil es poden trobar en diversos autors. Un d’ells, és per exemple Eugène Feyen amb aquesta litografia publicada l’any 1846.

 

 

Va ser amb la publicació de la versió dels Germans Grimm, quan es van estendre les publicacions de la Caputxeta, una bona mostra d’això és la versió holandesa que se’n va dibuixar l’any 1868.

 

Més francesa ens resulta aquesta il·lustració creada el 1920 per Felix Loiroux.

 
Altres il·lustracions més properes a la nostra visió de la Caputxeta són les que va fer Mercè Llimona l’any 1944. Una Caputxeta vestida com la típica camperola catalana que tots imaginem, per tal d’acostar-nos el personatge a la nostra cultura.
 

Ja més actuals resulten les il·lustracions publicades per Raphaele Galea (1999) i Eric Battut:

Encara més sorprenent resulta la versió de Kimiko on la Caputxeta deixa de ser una nena per transformar-se en un animal indefinit, que jo diria que és un ratolí.

 

 

Si coneixeu més versions d’aquest conte, no dubteu en escriure-les... Tothom té la seva pròpia versió. Espero que us hagi interessat la meva aportació.

 

Fins aviat!

“Vet aquí una vegada la història de dos nens que van ser abandonats i van anar a parar a una bonica casa de xocolata i dolços”. Suposo que aquesta és una història que us resulta molt familiar a tots i totes: Hansel i Gretel.

Tot i que molts atorguen els orígens d’aquesta història als Germans Grimm, aquest fet no resulta cert del tot. Tot i que la història dels dos germans sí que és d’origen germànic, en una versió francesa anterior, del segle XVII, presentava una casa que no era de xocolata sinó de pedres precioses i or; i en la que una nena acaba sent pressa d’un gegant que acaba caient al seu propi forn.

Els germans Grimm van publicar la seva versió de la història l’any 1807. Els hi havia explicat una jove anomenada Doretchen Wiid.

En les versions anteriors a Grimm incloent la dels germans, la crueltat de la història ens descrivia la realitat de la vida a l’Edat Mitjana, on molts pares es veien obligats a matar o en el cas de la història que ens ocupa, deixar morir, als seus fills a causa de la gana que es passava en aquell moment. De fet en un inici és la mare biològica dels fills la que influencia al pare perquè els abandoni al bosc.
En versions posteriors, és una malvada madrastra la qui duu a terme la funció de “dolenta”, al igual que passa en altres clàssics com la Blancaneus. Aquests aspectes reflecteixen els intents per suavitzar la crueltat inicial del conte que, de totes maneres, continua tenint un rerefons terrible: el de l’abandonament dels fills. Diuen que el canvi de la mare per la madrastra és degut a la disconformitat per part del públic de que una mare induís a l’abandonament dels seus fills.

Ja qui diu que la bruixa i la mare o madrastra, eren en realitat la mateixa persona, si més no compartien en certa manera la seva identitat.

De què estava feta la casa de la bruixa realment? En molts casos es diu que de xocolata. Però en un inici deien que estava feta de pa, de pa de “gingebre”. Realment no sé de què era la caseta originalment, però en la meva ment era de dolços, galetes, xocolata i tot allò que més agrada als nens. De fet, l’element d’aquesta fantàstica casa de “xocolata” és per a mi un dels pocs atraients que té aquest conte.

Però potser a vosaltres no us han explicat mai la història de Hansel i Gretel, potser us han parlat més d’en Ton i la Guida o del conte de la Caseta de Sucre, La Mala Vella o El Castell de les Set Torres; tal i com és coneguda a alguns indrets de Catalunya aquesta història. Si sou d’Aragó, potser us han parlat de Lo qüento de Rafaelito i Carmencita. O de Na Tricafaldetes, que en aquest cas no té cap germà però també és abandonada pel seu pare, a València. Si sou de les Balears, potser us han parlat d’En Toni Garriguel•lo, o d’en Peret i Marieta.

En la versió catalana de La caseta de Sucre, en Ton i la Guida o Guideta no són abandonats, sinó que ells mateixos decideixen marxar de casa conscients de que els seus pares no els poden alimentar més.
En la història de El Castell de les Set Torres, són tres filles que es queden orfes, les que corren al bosc a buscar la seva sort, i van a para a la casa d’un gegantàs i la seva princesa. Finalment aconsegueixen matar-los i es queden amb la casa del gegant i s’acaben prometent amb les fills del Rei.

Per molt que canviïn els noms o les formes, totes elles tenen una mateixa trama, un o dos germans abandonats per la seva família en un bosc i que van a parar a la casa d’un ésser temible que se’ls vol menjar, però que al final aconsegueixen sortir airosos de la situació.

Així que si veieu una casa molt bonica plena de dolços, mireu primer per la finestra per saber qui hi viu.

Il·lustracions
Són moltes les il·lustracions fetes sobre aquest conte popular. En la majoria d’elles se’ns mostra els dos germans espantats o sorpresos davant d’una casa que els és desconeguda.
La primera d’elles publicada per Ludwig Richter on podem observar una caseta que a mi no em sembla gaire “dolça”. La tercera de les il·lustracions és de Theodor Hosemann publicada al segle XIX.

Ja en color, però també força clàssiques són aquestes versions de la mateixa història, tot i que en aquests casos, sembla que la caseta de sucre ja comença a ser més dolça.

     
Versions contemporànies del conte són les que us presento a continuació de Soledad Sebastián i Nivio López respectivament.

  Qui no es menjaria una caseta de xocolata, sucre, dolços i galetes?

Diu la llegenda que Guillem Tell fou un important ballester que va existir i va ser l’heroi del seu poble. Va viure a Uri, Suïssa, a principis del segle XIV i fou el precursor de la independència del seu país respecte d’Àustria i el seu emperador.

“Els Emperadors d’Habsburg estaven intentant dominar Uri però hi havia un personatge que els hi ho volia impedir. En Guillem fou l’únic que es va negar a inclinar-se davant del governador austríac.
Davant la seva insolència, Guillem fou obligat a disparar a la poma que van col·locar al damunt del cap del seu fill, arriscant-se així a arrevatar-li la vida. Afortunadament va encertar en el blanc, i se’l va tancar a la presó. En la seva fugida va aconseguir escapar i matar al governador de Uri, Gesler. Aquest fet va fer esclatar la revolta del seu poble portant-los així a la tan desitjada independència.”

Després d’això, Guillem fou la llegenda del seu país durant molts anys, de fet encara ho és. El temps ens ha revelat, però, que potser no va ser certa del tot aquesta història. Ja que l’heroi que avui ens ocupa, té molts paral·lelismes amb algunes llegendes nòrdiques i germàniques. Sobretot pel que fa referència al fet de que tira la poma del cap del seu fill, aspecte que apareix en altres llegendes com la de Egil , de Guillem de Cloudsley a Anglaterra, Palnetoke de Dinamarca.

En la versió Danesa, l’heroi també es veu obligat a disparar a la poma del cap del seu fill, però en aquest cas era el cacic de la Illa de Pin.
També hi ha qui diu que hi ha un heroi de característiques molt similars de procedència germànica.

La primera versió escrita que es coneix d’aquesta història data del segle XV, fet que li dóna certa proximitat cronològica amb els fets que l’inspiraren.  Aquesta primera història va servir de base per la posterior obra de Schiller i l’òpera de Rossini.
Cap a l’any 1470 apareixen les primeres mencions d’aquest heroi en textos escrits, també va aparèixer a les cròniques de Melchior Russ de Berna (escrita de 1482 a 1488). En aquestes primeres obres es destaca Guillem Tell com la primera figura precursora de la independència de Suïssa. La majoria d’elles descriuen bàsicament la confrontació amb Gesler, el governador de la seva regió.

Amb el temps, alguns historiadors afirmen que ni tan sols va arribar a existir aquest personatge, i que l’inici de la revolta i independència del poble de Suïssa fou iniciada per una multitud enfurismada. Tot i això, trobo que és bonic creure de tant en tant en les llegendes i històries que ens aporta l’imaginari col·lectiu tant català com europeu.

Actualment, aquesta història no és més que un mite, un conte que s’explica als infants sobre l’amor patern, la valentia i l’amor a la pròpia terra per la qual som capaços d’enfrontar-nos contra el més poderós dels tirans. Hi ha històries que mai passen de moda, no?

Il·lustracions
Són moltes les il·lustracions i dibuixos publicats sobre aquest heroi suís.
De les primeres que coneixem són aquestes dues il·lustracions de Guillem i del seu enemic, Gesler de l’any 1880.

 
La importància d’aquest heroi local en el seu poble és tal que fins i tot té més d’una escultura, com aquesta de l’any 1895.

 
Algunes il·lustracions clàssiques sobre l’heroi són aquestes.

De la història de Schiller s’han publicat algunes il·lustracions com aquesta. 

Són molts els contes actuals que han adaptat aquesta història, mostra d’això en són aquestes portades, on la majoria d’elles fan referència a la imatge del fill de Guillem amb la poma al cap.

  
Fins i tot Walt Disney s’ha atrevit a fer la seva pròpia versió de la història, evidentment de manera divertida i graciosa.

“Vet aquí una vegada la història d’una parella que desitjava amb totes les seves forces tenir un fill. La dona que estava embarazada, va veure al jardí del costat rapunzel i ho va anhelar de tot cor. El marit va a buscar-li rapunzel, sabent que era el jardí d’una bruixa molt i molt dolenta. Li  diu que li deixa que s’emporti la planta sempre que quan el seu estimat nadó neixi li entregui.
El pare per salvar la vida i la de la seva dona, així ho fa. La bruixa decideix posar-li a la bonica nena el nom de Rapunzel i se l’emporta.
Quan té 12 anys la tanca en una alta torre sense porta a la que cada dia la bruixa hi accedeix a portar-li aigua i menjar a través dels seus bonics i llargs cabells d’or que la noia despenja per la finestra.
Un bon dia el fill del rei passa per sota de la torre i sent cantar a la jove, se’n queda enamorat; però no troba forma d’arribar-hi. Fins que un dia que torna per escoltar la bonica veu de la jove, veu com hi accedeix la bruixa.
A partir d’aquell dia, el príncep la visita dia rere dia, i li demana matrimoni. Junts buscaran una manera de fugir de la bruixa; així que decideixen teixir una escala amb robes de seda.
La maleïda bruixa descobreix que el príncep està visitant a la jove, i li talla els cabells i la desterra a un camp desert. Mentre que penja els cabells de la noia a la torre i espera a que el príncep pugi. Un cop és a dalt, topa amb la bruixa. Per tal de fugir-ne, es tira per la finestra de la torre i cau sobre les espines del jardí. Es queda cec.
Varen passar els anys i un bon dia, deambulant, el príncep sent una veu que li és força coneguda: és la Rapunzel. Amb dos bessons entre els braços. Les llàgrimes de la noia, li tornen la vista i ell se l’emporta al seu reialme on seran feliços per sempre.”

Aquesta és la història de la Rapunzel, els orígens d’aquest conte diuen que es troben en una llegenda mitològica d’Irlanda. De fet té molts elements típics de les rondalles i llegendes de tradició oral: la bruixa, el llarg cabell de Rapunzel com a element màgic, el príncep, les maldicions...
També es diu que prové de la llegenda de Santa Bárbara que va ser tancada en una torre per part del seu pare. L’història també rebé el nom de “Maiden in the Tower”.
La primera vegada que aquest conte fou escrit, va ser en la versió que en feu Giambatista Basile en la seva obra el Pentamerone (1634) on rebé el nom de “Lo cunto de li cunti”, on la mare de Rapunzel desitja julivert i ha d’entregar la seva filla a la bruixa.
Mig segle després a França, la mateixa història va ser publicada per Mademoiselle de la Force, on se’ns descriu de manera clara que Rapunzel es va quedar embarassad degut a les visites nocturnes que realitzava el príncep a la torre.
Posteriorment, l’any 1812, els germans Grimm en varen fer la seva pròpia versió com a relat inclòs en la seva col•lecció Children's and Household Tales.
La història de Rapunzel forma part d’un mateix tipus de relats inclosos sota el nom de “Madamme a la torre”. Altres noms que rebé la mateixa història a latres indrets fou: The Canary Prince, Petrosinella, Prunella, and Anthousa, Xanthousa, Chrisomalousa.

The Canary prince és una història itàlica que també inclou la història d’una bonica princesa tancada en una torre per la gelosia de la seva madrastra, ja que la considerava més bonica que ella.
Anthousa, Xanthousa i Chrisomalousa expliquen la mateixa història el punt de vista de l’heroï, que haurà de fer front a una maldició.

Però que vol dir Rapunzel? La Rapunzel és, sinó estic gaire equivocada un tipus de planta que fa una flor lila molt bonica.

En altres versions, el que la mare embarassada desitja de veritat és julivert. És per això que la versió catalana rep el nom de Julivertina. També rep el nom en altres contrades de parla catalana de N’estel d’Or o Cara d’Estel, fent referència als bonics cabells de la noia daurats com l’or. A les Balears, aqueasta mateixa història rebé un nom bonic i simpàtic Sa coeta de Na Marieta.

En altres diuen que el que vol probar la mare de la Rapunzel quan està embarassa són unes saboroses peres del jardí de la veïna bruixa.

En una de les versions que he llegit sobre Cara d’Estel, la forma de fugida dels dos amants és a través d’una part dels propis cabells de la noia, que els tallen per tal de poder-los penjar de la finestra i fugir plegats.
Aconsegueixen fugir, però la malvada bruixa (que és en realitat la padrina de la nena) va maleir la noia tot dient:

Cara d’estel,
més no seràs
i cap d’ase et tornaràs.

I la bruixa va desaparèixer, però la noia poc a poc es va anar tornant lletja i la cara se li va convertir en una cara d’ase. Els pares del príncep, repugnats per l’aspecte de la noia, li varen demanar que no es casés amb ellla fins que no hagueren passat dos anys, convençuts que així el seu estimat fill se n’acabaria cansant. Però el seu amor es va anar fent més gran, fins que passats dos anys es van casar. En el moment que el príncep va posar l’anell a la dona es sentí una veu que digué:

Cara d’estel,
Cara d’Estel,
aquell qui més t’estima
ara, et treurà el vel.

I la noia tornà a ser bonica per sempre i els dos foren feliços.

De totes maneres sigui quina sigui la versió, resulta força evident que la història de la Rapunzel no és ben bé per a nens. No és difícil deduïr que els encontres entre le príncep i la jove no són ni de bon troç innocentsç; ja que aquests donen com a fruit dos fills; quan es suposa que la Rapunzel deu tenir només 12 anys.

Així que si alguna vegada veieu una noia amb cabells daurats com l’or tancada en una torre, ajudeu-la que potser és l’amor de la vostra vida...

Il·lustracions
Las majòria d’imatges que he trobat sobre aquesta història, reprodueixen l’escena de la noia amb els seus llargs cabells penjant per la finestra a través dels quals puja la bruixa o el príncep.

       

Algunes il·lustracions que resulten més modernes sobre aquest relat són les que us presento a continuació. La segona és de José Sanabria, la tercera de Larry MacDougall i les dues darreres pertanyen a Antonella Abatiellio.

  
    

En totes elles, tot i presentar-nos una imatge més moderna, se’ns continua presentant una protagonista de cabells daurats com l’or, jove, tendra i dolça.

Quina maldecap per pentinar uns cabells tan llargs, no?

“Vet aquí la història d’una nena molt i molt bonica que va viure amb set simpàtics nans.” Com tots sabeu aquesta és la història de la Blancaneus.
La Blancaneus és un conte de fades Europeu, probablement alemany, fet conegut gràcies a la versió que en van fer els Germans Grimm. Però abans d’aquesta versió n’hi ha d’altres que contenen detalls força diferents del conte tal i com el coneixem avui en dia; conte que ens ha arribat a molts per la versió que en va fer Walt Disney.

El “Pentamerone” de Basile, fou el primer en recollir la història d’una preciosa nena de nom Lisa que amb 7 anys es va clavar una pua de pinta al cabell i va ser dipositada en un sarcòfag de cristall. Tot i semblar morta, la bonica Lisa va continuar creixent i creixent i fent-se més i més bonica. Una parenta de la noia, gelosa de la seva espectacular bellesa vol acabar amb la seva vida definitivament. L’arrenca del sarcòfag estirant-la dels cabells i Lisa es desperta.  Aquesta versió és italiana, i la que els germans Grimm van recuperar 200 anys després era Alemanya, amb les variacions que això comportava. De fet foren els famosos germans els que li donarem el nom amb el que la coneixem avui dia a aquesta bonica noia: Blancaneus.

Hi ha qui diu que la història és una fàbula de l’Edat Mitjana, altres més agosarats creuen que aquesta història té els seus orígens a l’Àsia.

La història dels germans Grimm, però, tenia forces detalls macabres que molts traductors i adaptadors posteriors van decidir ometre.
Com que el caçador que porta a Blancaneus al bosc per matar-la li havia d’arrencar el cor per portar-li a la malvada reina madrastra i així que aquesta se’l mengés. El cor que li entrega és el d’una pobra vaca que es troba pel bosc.
El que li ofereix la madrastra disfressada no és pas una poma com tots tenim en ment; sinó una pinta per tal de que es pentini, però la Blancaneus que la descobreix, decideix no acceptar l’oferiment. Tot i que al final la reina malvada la pentina a la força i la noia cau dormida al terra. Quan els nans la troben, creient que està morta, a un d’ells li cau una llàgrima sobre la ferida que li fa la pinta i el verí desapareix. Blancaneus es desperta.
Posteriorment, la madrastra li porta la famosa poma, escena que tots coneixem de la història.
Després de que la Blancaneus despertí pel petó del seu estimat príncep enamorat i es casi amb ell, torna a aparèixer la malvada reina que intenta de nou matar a la Blancaneus, el príncep aconsegueix impedir-ho i finalment la mata. Fruit de l’amor de la Blancaneus i el príncep en nasqué una bonica nena a la que li posaren el nom de Blancaneus.

Altres versions li designen un final molt més dur i terrible a la dolenta reina madrastra. Diuen que li van posar dues sabates de ferro roent als peus i la van obligar a ballar fins a la mort.

Com en la majoria de contes i llegendes populars, hi ha altres versions sobre aquesta història.

D’aquest conte també hi ha una versió catalana, la nostra Blancaneus particular rep el nom de Tarongeta i ara us explicaré perquè.
"Vet aquí una vegada una reina molt i molt bonica, la més bonica del món. Un dia va veure una taronja, li va semblar tan bonic el seu color que es va guardar la pell com un tresor. Un dia la pell va caure al damunt la neu i aleshores va desitjar tenir una filla tan bonica com la taronja i amb una pell tan blanca com la neu. D’aquí en nasqué la Tarongeta.
La mare ben aviat li va començar a tenir enveja ja que era més bonica que ella, la va enviar matar al bosc per dos servents, però com no s’hi van veure amb cor. En comptes de portar-li el cor de la Tarongeta en una safata li van portar el d’un bé.
Espantada la Tarongeta es va enfilar en un arbre on un ocell li indicà el camí cap a una casa de fusta. Una casa on en comptes de set nans, hi vivien tretze gegants. Els va fer de criada fins que un dia la reina en el seu castell es tornà a mirar al mirall, que li tornà a contestar que la més bonica de totes era la seva Tarongeta.
Enrabiada i disfressada de bruixa es va encaminar a la casa dels gegants on li va donar a la Tarongeta un bonic anell d’acer que la va deixar adormida per sempre.
Els gegants la portaren en una cova, on un príncep la trobà i es queda encisat. Tant que se la va emportar al seu castell. Passaren els mesos i la Tarongeta continuava adormida. Però un bon dia el príncep va haver de marxar a la guerra i va deixar al càrrec de la Tarongeta una serventa força cobdiciosa que li robà l’anell a la Tarongeta que es despertà.
Ella i el príncep es van casar i en el seu casament van convidar tots els reis i reines de la contrada. Fins i tot la mare de la Tarongeta. En adonar-se que era allà, la gent va decidir que calia fer justícia i van decidir cremar a la malvada reina."
 
En la versió albanesa recollida pel Johann Georg Von Hahn amb el títol “Riechische und albanesische Märchen. Gesammelt, übersetzt und erläutert” (1864), els nans són ni més ni menys que 40 dracs amb els que viu la Blancaneus. El somni de la princesa el causa un anell, igual que en la versió catalana.
Algunes històries diuen que quan la reina es demana qui és la més bonica del regne, ho fa davant el sol o la lluna, en comptes del famós mirall que tots coneixem.
Altres que els nans eren ni més ni menys que lladregots.

S’han escrit moltes altres històries a posteriori sobre el mateix conte, potser una de les més famoses la pel·lícula de Disney, entranyable pels seus simpàtics nans.
A mi m’agradava el “mudito” i a vosaltres?

Il·lustracions
Són moltes les il·lustracions que s’han fet d’aquest famós personatge. Algunes d’elles són les de l’any 1806 fetes per Franz Juttner.

  

L’any 1867 Theodor Hosemann en va fer aquesta versió, on apareix la famosa escena del sarcòfag de cristall.

 

Alexander Zick 1886 en fa aquestes il·lustracions.

 

Algunes imatges que semblen força antigues, són probablement de la versió albanesa de la història, jua que hi apareix el dibuix de l’anell.

   

Una altra imatge d’una Blancaneus una mica més nostrada és la feta per la Pilarín Bayes, tot i que a mi a questa Blancaneus, no em sembla gaire Blancaneus ja que no té el cabell negre i la cara pell blanca com la neu.

 

Una il·lustració Búlgara dels set petits i simpàtics personatges és aquesta. És força original i curiosa.

 
Una il·lustració realista i amb molts detalls d’aquesta història és la que us presento a continuació.

 

Però sens dubte, al menys en el meu cas, la imatge que tenim molts de nosaltres a la ment quan pensem en la bonica Blancaneus és aquesta:

 

Ja sabeu, no us en refieu d’una bonica poma de color vermell que potser està podrida per dins...

  

Blancaflor és un conte popular català que té els seus orígens en una història mitològica grega. La història ens explica com la filla de Fetes: Medea, traeix a la seva pròpia família i al seu propi llinatge.
És una història que val la pena mencionar degut als paral·lelismes que guarda amb la protagonista que avui ens ocupa.

Medea s’enamora de Jason, ella l’ajuda a trobar la medalla d’or que està buscant, però a canvi li demana que es casi amb ella. El pare de Medea no es quedarà de braços plegats i posarà a Jason una sèrie de probes que haurà de superar. D’amagat, ho farà amb l’ajuda de Medea que té poders màgics ja que és descendent de Déus.
Les probes que li manarà són: domar dos toros i posar-los el jou, sembrar tot un camp, vèncer a temibles guerres que brotaran de les dents d’un drac. Medea continua ajudant a Jason i fins i tot, acaba matant al seu propi germà, per tal d’escapar de la persecució del seu pare.
Arriben a la terra de Jason, però aquest s’oblida ràpidament de la seva promesa de matrimoni; es casarà amb la bonica princesa de Corinti, no se’ns abans haver-li donat fills a Medea.
Finalment acabarà enviant a Jason regals enverinats que el mataran, i degollarà als seus propis fills. Diuen que des d’aleshores que va emprendre un viatge amb un carro tirat per dracs.

Cal però destacar, que la nostra història d’avui, la de la Blancaflor, té un final més feliç i un protagonista masculí més bondadós; tot i que en molts aspectes són iguals. Aquest conte era totalment desconegut per mi i suposo que per a alguns de vosaltres també. És per això que abans de continuar parlar-vos-en, us en faré cinc cèntims de la seva trama.

“Vet aquí una vegada un príncep al que li agradava molt el joc, un dia es va jugar el seu reialme i el va perdre. Desesperat, va condemnar la seva ànima per tal de poder tornar a jugar i recuperar el que havia perdut. El dimoni li va dir que en un any havia d’anar a les Muntanyes d’Or per trobar-s’hi i entregar-s’hi.
Com no sabia on eren aquelles muntanyes va preguntar-ho al rei de les bèsties, que governava a totes les bèsties; però cap li va saber dir on es trobaven. Després al rei dels peixos, però tampoc. I finalment, el rei del ocells. L’àliga li va dir que sabia on era i que el guiaria a canvi d’un bé.
Pel camí es troba amb una velleta que és la Mare de Déu, però el jove no ho sap. Aquesta li diu que es trobarà tres ocells que són les tres filles del dimoni, que es convertiran en boniques donzelles i aniran a banyar-se al riu. Li aconsellà que li prengués la roba a la més petita de totes elles i que li demanés ajuda a canvi de tornar-les-hi. Blancaflor, que és la filla petita del dimoni, finalment, accepta.
Quan arriba al Palau del diable li diu que si compleix tot el que li demani, el deixarà marxar.
Primer li demana que molgui i bati el blat per tal de fer-li pa calent. Ell creu impossible la seva fita, però Blancaflor treu un canó d’agulles, les tira enlaire i es converteixen en petits dimoniets que fan la feina. El diable comença a sospitar que la seva filla petita està ajudant al foraster.
Després li demana que construeixi un palau de vidre, tasca que també fan els petits dimoniets.
Finalment li demana que recuperi un antic anell enfonsat al fons del mar. Aquesta vegada és una tasca una mica més difícil. Blancaflor li diu al jove que la de tallar en trossets molt petits i posar-la dins d’una ampolla de vidre ben tancada i l’ha de tirar al mar. Però que no li pot caure cap trosset ni cap gota de sang, sinó quedarà esgarrada per sempre. Però una gota cau sense que cap dels dos se n’adoni.
El noi tira l’ampolla a l’aigua i la Blancaflor es converteix en peix i troba l’anell. Però quan torna a la forma humana, una petita taca li queda al dit petit de la mà, degut a la gota de sang vesada.
El diable, tot i saber que la Blancaflor l’havia ajudat, decideix que li donarà una de les seves filles en matrimoni. Les amaga darrera una mampara i només poden treure la mà. El jove immediatament reconeixerà la mà de la seva estimada i l’escollirà.
Abans de que es puguin casar, el diable decideix assassinar-los, però la Blancaflor té la capacitat de llegir el pensament i preveu un pla d’escapament.
En el llit posen dues botes de vi que els substituiran i la Blancaflor escup al terra. L’escopinada parlarà per ella quan el diable li pregunti.
Mentrestant li demana al jove que porti de l’estable el cavall més magre i lleig de tots. Ell, que no vol agafar aquell cavall, ja que li sembla molt llastimós i que no els podrà portar enlloc, agafa un de més gras. Ella s’enrabia, ja que el cavall llastimós és el Pensament, et porta allà on tu desitgis. Tot i així fugen amb el cavall equivocat.
El diable però, està esperant que s’adormin i li pregunta a la filla si encara està desperta. L’escopinada contesta per ella, i així fins a tres vegades. Quan l’escopinada ja s’ha secat i no contesta més, el diable entra a la cambra i quan veu les botes de vi, agafa al Pensament i se’n va a cercar la seva filla.
Abans de que el diable arribi a on són, la noia decideix que el seu cavall es converteixi en una ermita, el jove en una campana i ella en l’ermità. El diable tot sorprès de que el Pensament no l’hagi portat amb la seva filla, torna al Palau.
Torna a demanar al Pensament que el porti amb la seva filla, però a aquesta ja li ha donat temps de que el seu cavall es transformi en un hort, el jove en cols i ella en l’hortelà.
Quan gira cua el diable, tots tornen a la seva forma habitual, però el diable que ha sentit un soroll estrany, els comença a seguir.
Per tal d’allunyar-se’n, la Blancaflor llença una ampolla d’aigua al terra que es converteix en un riu, però el Pensament el travessa.
Tira un raspall que es converteix en un camp de punxegudes arestes, però el cavall és molt àgil i el travessa.
Finalment, llença una taronja que es converteix en un riu de foc. Aquesta vegada el Pensament, no s’atreveix a creuar-lo.
El diable els crida des de l’altra banda del riu demanant que es girin per tal de poder mirar-se’ls per última vegada. La Blancaflor adverteix al seu home de que no ho faci, que li llançarà un malefici. Però el jove, que és bondadós, s’apiada del diable i es gira. Aquest li diu: “Quan la deixis, oblida-la”.
De manera que quan ell s’allunyés d’ella i una altra dona l’abracés, mai més no la recordaria. Tornant cap a casa seva, el jove decideix que la Blancaflor es quedi en un hostal, per tal de preparar-li a la seva futura esposa una benvinguda com es mereix. Però en l’alegria de veure’l viu, l’àvia del noi l’abraça, i ell s’oblida per sempre de la Blancaflor.
Passen els anys i cansada d’esperar la Blancaflor es fa cosidora; mentre que el jove es promet amb una bonica jove. La Blancaflor que sap molt de cosir, li encarreguen el vestit de la núvia, i quan va a la festa de casori, explica la seva història. El príncep ho acaba recordant tot i es casa amb la seva estimada Blancaflor.”

Es tracta d’una història apassionant de diables, prínceps i joves molt valentes... Tot i això aquesta no és l’única versió que se’n té de la història.
De fet a altres indrets de parla catalana, la història rep el nom de “El castell d’iràs i no tornaràs”; i tot i que té una trama molt similar a l’anterior, hi ha alguns aspectes que canvien:
En primer lloc, els noms dels protagonistes canvien: ella és la Rosella i ell és en Galdiró.
Enlloc d’un any de llibertat, el diable li concedeix al jugador (en aquest cas no és un príncep) 7 anys de llibertat.
En la seva recerca del castell es troba una velleta que és en realitat una bonica reina encantada que li demana que li porti aigua de la font del jardí del castell del diable per tal de desencantar a ella i al seu marit. Finalment, el Galdiró ho aconseguirà
També és aquesta “vella” que l’adverteix de que al jardí es trobarà amb tres papallones (i no pas ocells) i que haurà d’agafar a la de color vermell, que és la filla més petita del diable.
En relació amb les proves que ha de superar el Galdiró, es modifiquen; tot i que la manera de resoldre-les és la mateixa (amb els dimoniets que surten de les agulles).
Primer li demana que aplani tota una muntanya. En segon lloc, li demana que construeixi un pou que porti l’aigua directament de la Font de la Bombolla, a l’altra punta del món. Finalment, que porti el mar a davant del seu castell.
Tot i sospitar també de la seva filla petita, l’acaba prometent en matrimoni amb en Galdiró.
L’estratagema de fugida és igual que en el cas anterior. Però enlloc d’una sola escopinada, són tres, al costat de tres pedres, les que parlaran per la Rosella.
En la persecució del diable i les posteriors transformacions, la parella es veurà obligada a fer-se passar per llaurador, batedor i carboner.
Al final és un riu molt ample, el que els hi permet la fugida. Però a ell li tiren la maledicció igual. Una carrossa els espera al mig del bosc, però només a en Galdiró. És la carrossa dels reis que ha desencantat que li volen agrair el que ha fet per ells. La Rosella s’allotja en un hostal, però el seu estimat acaba sent abraçat per una antiga dida i s’oblida del seu amor.
Estarà a punt de casar-se amb la filla dels reis desencantats, però la Rosella que s’ha convertit en cuinera i ha portat el menjar del casori, ho impedirà fent parlar a un ocell màgic que explicarà la seva història.

En una altra versió que he llegit de la Blancaflor, ella no és filla del Diable, sinó d’uns temuts i malvats gegants, que evidentment, igual que ella tenen poders màgics. I que la maleïda, aquesta vegada és la pròpia Blancaflor.

Si hi reflexioneu aquesta és una història amb una inspiració en el politeisme grec molt clara. De fet, que homes i diables es puguin relacionar amb forma humana, i que les filles del diable tinguin també poders màgics; em recorda als grans Déus malvats grecs.

Així que ja sabeu, no val la pena vendre l’ànima al diable...

Il·lustracions
M’ha resultat força complicat trobar imatges sobre aquest conte, ja que no és un personatge gaire popular en la literatura infantil. Tot i això he pogut trobar algunes:

  

Aquesta que us presento a continuació és una imatge de Medea feta per Eugene Delacroix l’any 1862:

 

Un pintor anomenat Jaume Carbonell va fer l’any 2005 quatre plafons narrant la versió que ell coneix de la història “El Castell d’iràs i no tornaràs”. Una obra de 4 metres d’amplada, per 1,5 metres d’alçada.
 

Espero que aquesta història sobre filles de diables i joves indefensos us hagi semblat tan apassionant com a mi.

Qui no espera amb il·lusió l’arribada dels màgics Reis d’Orient? La veritat és que aquests dies han anat una mica atabalats, sort que tenen els seus espies, espantamainades i patges que els ajuden a fer tota la feina i a llegir les cartes dels nens i nenes.
Els voleu conèixer amb mi?

En Fumera
En Fumera és un patge de la mitologia catalana que era molt popular a les comarques de la Catalunya Nord, de bona part de la província de Girona, i en especial de l’Alt Empordà.
Aquesta figura és una figura que amb els anys ha quedat en desús i una mica oblidada, com moltes d’altres de la mitologia catalana. Però darrerament en les escoles sembla que hi ha una voluntat creixent d’intentar-la recuperar.
Però qui és el Fumera? Doncs bé, el Fumera és un ésser màgic amb set ulls al cap: quatre davant i tres al clatell, era efímer com el fum (per això se’n diu així) i entra i surt de les cases per la xemeneia. Els ulls de davant li serveixen per veure el futur i els de darrera per veure el passat. Altres versions d’aquest personatge, diuen que té un ull al dit índex i que aquest s’allarga com si fos un xiclet, hi ha qui diu que té quatre orelles per escoltar millor tots els secrets dels nens.
La seva funció però, era molt clara, abans de Reis, en Fumera anava per les cases tot vigilant als nens, feia d’espieta per als Reis Mags i els hi deia si els nens havien estat bons i podien rebre joguines, o pel contrari, havien estat dolents i havien de rebre carbó. Hi ha qui diu que en Fumera “tot ho veu, tot ho sent i tot ho xerra”.
Antigament s’utilitzava com un espantamainades per tal de que els infants es portessin bé durant l’època de Nadal; fins i tot en algunes cases posaven un ninot de drap que simulava a en Fumera penjat amb un cordill al costat de la Llar de Foc. Aquest personatge desapareixia misteriosament, un cop passada la nit de Reis o bé se’l cremava a la llar de foc.
En algunes escoles empordaneses on s’ha recuperat aquest personatge, el Fumera és representat a través d’ulls de cartolina que es pengen per a tota l’escola, com a símbol de que els nens i nenes estan sent vigilats.
A Girona, en canvi, a aquest personatge en deien Xocolata o Xemeneia, fent referència al seu color i a la manera com entrava a les cases.

El Pelut
A la Garrotxa i al Ripollès es fa creure a la mainada que passarà el Pelut, un espia dels Reis Mags que espanta força a la mainada. Es tracta d’un home molt gran i molt alt, robust i corpulent, gras i pelut com un ós. Aquest personatge no té gaire bon caràcter i passa per les cases amb un sac ple de palla carregat a l’esquena. Té una doble missió. Per una banda s’endu dins d’un abric de pell de boc i en carretó el nens que no han estat bons minyons, i per altre, s’encarrega de deixar-los palla per als camells de Ses Majestats als que sí que s’han portat com devien. Amb aquesta palla s’assenyalava les cases on els Reis podien entrar.
En algunes cases, per fer-ho més realista demanaven a algun amic que es vestís tal i com ho faria el Pelut i passés per casa. El feien parlar de forma brusca i a crits al carrer anava cridant a aquells nens que es volia emportar. Finalment, no s’emportava aquest nen gràcies als precs de pares i familiars.
Aquest personatge té forces similituds amb el temut Home del Sac.

ELS PATGES
Una altra entranyable figura i una mica més benèvola relacionada amb l’imaginari entorn als Reis d’Orient, són els seus patges. A moltes contrades tenen el seu propi patge amb unes peculiaritats ben especials i diferenciades de la resta. Els voleu conèixer?

El Patge Gregori
Segons la tradició Barcelonina és el patge amb més poder que serveix a Ses Majestats els Reis d’Orient. Anomenat també criat Gregori se’l presenta ferrós i amb molt mal geni, i amb un gran bigoti, la punta del qual frega totes les parets.
Es cola a les cases per la xemeneia, escolta darrera la porta o mira pel forat del pany, però ningú l’ha vist mai fent aquesta funció d’espieta.
Té uns ulls com taronges per tal de veure com es porten els nens i nenes i unes orelles que ho senten tot a kilòmetres i quilòmetres d’on ell es troba. És l’encarregat d’explicar als Reis com es porten els nens i nenes de la ciutat comtal, i si se’ls hi ha de portar carbó o regals.

El patge Xiu-Xiu
El nom d’aquest patge és força divertit, es diu així perquè la seva feina consisteix en xiuxiuejar a les orelles dels Reis Mags, el comportament dels infants.
És el patge de Terrassa i Matadepera, i comença a fer la seva feina des de l’endemà del dia de Sant Esteve i volta per tot arreu vigilant als nens.

El patge Faruk
A Igualada hi ha la figura del Patge Faruk, molt popular en aquestes contrades. També arriba a altres pobles de l’Anoia (la Pobla de Claramunt) i del Bages (Callús).
A partir del dia dels Innocents (28 de Desembre), el Patge Faruk fa la seva entrada triomfal a Igualada, on és rebut amb el seu himne. Aquest Patge porta sota els seus braços dos llibres, un de blanc i un de negre: en un apunta tots aquells nens que s’han portat bé, i en l’altre apunta els noms d’aquells nens més malcarats i que no fan cas als seus pares. A partir del 29 de Desembre en Faruk comença a emetre missatges radiofònics a tots els nens i nenes igualadins anunciant com s’han portat els nens amb tota mena de detalls. El dia 1 de Gener, tot els infants iguadalencs fan una cua molti molt llarga esperant poder-li entregar la seva carta al patge Faruk, i són escoltats un per un.

El dia 5, finalment els patges Faruks i el seu sèquit organitzen una cavalcada molt especial on entreguen els regals dels nens casa per casa.

El Mag Maginet
És el patge que anuncia l’arribada dels Reis d’Orient a Cornellà del Llobregat.  Viu reclòs a la Torre de la Miranda de Cornellà, i des d’allà vigila durant tot l’any als nens d’aquelles contrades per, poder anunciar el seu comportament als Reis Mags.
Diu la història que el Mag Maginet es dedica a l’estudi dels altres i que tot i que des de fa més de 300 anys viu en aquesta Torre de la ciutat, no va ser fins l’any 1981 que va fer la seva primera aparició pública.
Quan baixa de la Torre es situa a la Plaça Europa, on monta el seu campament oriental i rep als nens que li vénen a portar les cartes. En aquest campament podem trobar un poblat àrab amb aliments i artesanies, així com un seguit d’activitats per a grans i petits. Des de diferents tendes es fan els tallers de fabricació dels objectes que serveixen de guia als Reis (fanalets, torxes, etc) i que els indica on és la casa de cadascú per poder deixar els regals.
Les funcions del Mag Maginet són dues. Per una banda, des de la seva haima recull les cartes dels nens i nenes i manté conversacions força animades en les que els hi dóna pistes sobre com seran les carrosses aquest any dels Reis que desfilaran pels carrers de la ciutat. La segona de les tasques que el Mag Maginet té encomanada a la ciutat és la d’estudiar la posició dels astres a través d’un conjunt d’aparells per així indicar quin indret de la ciutat serà per on arribaran els Reis d’Orient i com ho faran. A la vegada que diu les seves paraules màgiques: "El vol del mussol, la cua del gat del Baix Llobregat".

El patge Hassuan
A Sant Vicenç de Castellet cada any compten amb la presència del  patge Hassuan. En Hassuan comença a recollir les cartes dels nens del poble des del dia després de Nadal i ho fa fins la nit de Reis; a la vegada també s’encarrega de que la mainada es vagi portant bé per saber així quins regals podran rebre per part dels ries Mags.

El patge Hassan
Arriba a Cercs (Berguedà), un patge molt especial a recollir cartes i vigilar els nens, el Patge Hassan.

Camarlenc Lleidatà
Abans de l'arribada dels reis, el Camarlenc serà l'encarregat de recollir, un any més totes les cartes dels nens i nenes de Lleida. L'emissari reial recorrerà els barris de la ciutat.
El Camarlenc és una espècie de Patge o criat de Ses Majestats els Reis d’Orient que des de ja fa uns anys ajuda als Reis a fer la seva tasca a la ciutat de Lleida.

Els patges de Banyoles
A la ciutat de Banyoles no es conformen amb un sol patge, ells en tenen 4 amb 10 ajudants cadascú:
- El Patge Mèu: és el patge principal, prepara i dirigeix tota la Cavalcada.
- El Patge Musi: és l’inventor reial.
- El Patge Xum: aquesta és una patge molt especial que pensa amb els més petits. Com el seu nom indica Xum ve de xumet i ella és l’encarregada de recollir els xumets de tots els nens de la ciutat que ja no els necessiten perquè s’han fet grans i així portar-los als reis Mags. Els recull abans i durant la cavalcada per tal de que tots els nens i nenes li puguin donar el seu.
- Patge Sesillu: és un patge molt i molt vell amb molta experiència i unes llargues barbes blanques. És el carter reial i per tant, recull les cartes de tots els nens i nenes.

El Patge reial Raimon
El Patge reial Raimon és el patge de Vilafranca del Penedès i durant els dies previs a la nit de Reis s’encarrega de recollir les cartes de tots els nens i nenes de la vila.

El patge Viu-Viu
A les contrades de Martorell, Collbató, Masquefa, Piera és famós en la seva recollida de cartes per a Ses Majestats el patge Viu- Viu que encapçala la cavalcada d’alguna d’aquestes ciutats.

En coneixeu algun més de patge reial? Aneu en compte que us deuen estar vigilant...

Imatges
A continuació us porto unes imatges del patges més famosos de les nostres contrades.

El Mag Maginet de Cornellà del Llobregat.

Imatge del Patge Faruk

Imagineu si el Patge Faruk gaudeix de prestigi que fins i tot té un himne.

El Patge Xiu- Xiu famós a Terrassa i Matadepera conegut també amb el nom de Hassim Jezzabel, nom que rep per part del Reis Gaspar, rei al que serveix.

El Camarlenc de Lleida des del balcó de la Paeria parlant als nens i nenes de la ciutat.

El Patge Reial Raimon de Vilafranca del Penedès.

 

“Caga tió,
Avellanes i torrons
Si no vols cagar,
 et donaré un cop de bastó.”

Bé, com podeu veure aquest no és una de les cantarelles que més rimada estigui, però és la que jo cantava quan era petita. Amb aquesta cantarella us porto un personatge molt especial de la mitologia catalana: el Tió.
Originalment aquesta tradició consistia en un tronc encès (un tió) a la llar de foc, i el regal que proporcionava era l’escalfor que desprenia.
Avui dia, és un tronc que es guarneix amb potes i cara i que va tapat amb una barretina vermella al cap, símbol de la catalanitat que representa.
Se’l fa cagar amb una canterella i donant-li forts cops de bastó. En l’actualitat, el que caga acostumen a ser petits regals o joguines, o sinó aliments per posar a la taula el mateix dia de Nadal o de Sant Esteve, ja que els regals grans, ja arribaran amb l’arribada dels Reis Mags.

De fet el nom de Caga Tió, no és gaire tradicional. De fet se li diu així perquè la majoria de cantarelles que se li dediquen comencen d’aquesta manera.

Quan se li comença de donar de menjar? Què és el que més li agrada? Doncs bé, se’l comença a alimentar a partir del dia 8 de Desembre, i li agrada tot allò que els hi agrada als porcs (menys la palla): verdures, garrofes, carbassa, peles de fruita... i se’l tapa amb una manta perquè no passi fred a la nit.

La nit de Nadal, i en algunes cases el propi dia de Nadal, es posava el Tió al foc una estoneta abans de fer-lo cagar.
Per indicar que ja no vol cagar més, caga una arengada ben salada, un all o una ceba. En altres pobles, el Tió és comunitari i es fa cagar a la Plaça del poble on tots els nens i nenes acudeixen per fer-lo cagar.

Però perquè se li va començar a donar tant valor a un troç d’arbre? Cal entendre que antigament, molt objecte útils sortien de l’arbre com a matèria primera: mobles, eines, bastons... i a la vegada proporcionava escalfor a tota una llar. Per tot això calia fer una festa on l’arbre fós el seu protagonista: una mena de festa de l’arbre.
De fet a Catalunya no és l’únic lloc on es conserva aquesta tradició de fer-li una festa d’alguna manera als arbres.
La festa del "Caga tió" també se la troba a diferents llocs del món amb altres noms, a Euskadi és l'Olentzero-emborra, a l'Aragó rep el nom de Troncada, Toza o Tizón de Navidad, a la Provença li diuen Lou Cacho-fio o Cachofio, a la Bretanya és el Kef Nedelek, a la Normandia el Chouque, a Bessin el Trefoué, a Westfàlia és el Christbrand, a la Vall d'Aran el Nadau Tidún...

Al País Basc tenim el personatge de l’Olentzero que arriba la nit del 24 de Desembre. És una tradició provinent d’un poble de Navarra: Larraun.
L’Olantzero és un personatge que  va ser trobat per una fada als boscos bascs, i li va atorgar els regals de la bondat i l’amor i el va entregar a una família que desitjava tenir fills.
Des d’aquell dia va decidir entregar-se als altres, regalant somriures i alegries en forma de regals a tots els infants d’aquelles contrades.
Un dia hi va haver una gran tempesta i l’Olentzero va veure que en una casa hi queia un llamp. Va córrer  cap al  poble a salvar els nens de l'incendi i amb tant mala sort que li va caure una biga de fusta a sobre i es va morir. La fada hi va anar i com que tenia poders li va dir ” Olentzero, et torno la vida perquè has sigut molt bona persona amb els altres. Des d’ara faràs regals als nens i nenes que no tenen pares".

Des d’aquell dia cada hivern i a finals d'any, l’Olentzero va per tots els pobles del País Basc i reparteix joguines i regals a tothom.    

 OLENTZERO

Olentzero joan zaigu
Mendira lanera
Intenzioarekin
Ikatz egitera.
Aditu duanean
Jesus jaio zela
Lasterka etori da
Berri ematera
Horra, horra gure Olentzero
Pipa hortzean duela
Eserita dago
Kapoiak ere baitu
Arraultzatxuekin
Bihar meriendatzeko
Botil ardoakin
Olentzero buru handia
Entendimentuz jantzia
Bart arratsean
Edan omen du
Hamar erruko zahagia!
Ai urde tripa handia!
Ai urde tripa handia!
Olentzero begi gorri,
Non harrapatu duk arrai hori?
Zorioneko erreketan
Bart arratseko
Hamaiketan

A l’Aragó trobem la tradició de la Troncada o Tronca de Navidá, que al igual que a Catalunya és una soca que fan cagar o bé la cremen al foc ja que creuen que els hi portarà prosperitat. És una tradició que tot i estar integrada als ritus cristians, encara conserva la part més pagana com resulta el culte als elements naturals: el foc, la natura...
En aragonès també he trobat unes simpàtiques cantarelles:
Tizón, caga turrón
ó
Güen tizón, güen barón,
güena casa, güena brasa,
Dios mantenga á l'amo
y á la dueña d'ista casa


A Provença li diuen Lou Cacho-fio o Cachofio. En aquesta festa el més ancià de la família vessa tres gots de vi sobre el tió i pronuncia una benedicció segons el ritus provençal. Abans de posar-lo a la llar de foc, l’alça ajudat del més joves, dóna tres voltes a la taula i una vegada encès ja es pot començar la vetlla familiar cantant cançons de Nadal. L’arbre que es crema ha de ser fruiter, ja que si no, no aporta la prosperitat desitjada (un atmaller o una olivera).

A la Vall d'Aran es diu Nadau Tidún, on trobem una bonica cançó que fa així:
"Nadau tidún,
raja tidún,
se nu vos rajar
te daré un cop de bastún. "


A la vegada segons la contrada en que es celebra aquesta festa, podem trobar canterelles ben diferents, amb un mateix objectiu: fer cagar el Tió.
Caga tió,
caga torró
pel naixement
del Nostre Senyor.
Popular a Girona

Tió, tió,
caga torrons
d'aquells tan bons
crec al pare,
crec a la mare,
no em pixo al llit,
caga fora i ben seguit.
Popular a Banyoles

Tió, tió,
caga torró
d'aquell tan bo;
si no tens més
caga diners,
si no tens prou
fes un pet i remou.
Popular a Banyoles

Tió, tió,
caga torró
d'avellana i de pinyó
si no vols cagar
cop de bast va.
Popular a Olesa de Montserrat

Tió, tió,
caga torró,
si no tens més
caga diners,
si no tens prou
caga un ou.
Popular a Terrassa

El dia de Nadal
posarem el porc en sal
la gallina a la pastera,
el poll a dalt del pi,
toca, toca el violí;
ara passen bous i vaques,
les gallines amb sabates,
gallinons amb sabatons;
el vicari fa torrons,
la guineu els ha tastat,
diu que són un poc salats;
Marieta posa-hi sucre
que seran un poc millors;
torrons d'avellana,
torrons de pinyó,
caga tió,
si no et daré
un cop de bastó.
Popular a l'Alforja

Caga tió,
caga torró,
i si és d'avellana
encara millor.
Popular a Prats del Lluçanès

Tió, tió,
caga torró,
si no tens més
caga diners,
si ja tens massa
caga una carbassa.
Popular a Blanes

Caga tió,
caga torró;
si no et daré
cop de bastó.
Popular a Barcelona

Caga tió,
tió de Nadal;
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
i el poll a dalt del pi
toca, toca Valentí.
Popular a Barcelona

Caga tió, tió de Nadal;
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera
i el poll a dalt del pi.
Toca, toca Valentí.
Passen bous i vaques,
gallines amb sabates
i galls amb sabatons.
Correu, correu minyons,
que la teta fa torrons,
el vicari els ha tastat,
diu que són un poc salats.
Ai el brut, ai el porc,
ai el cara, cara, cara,
ai el brut, ai el porc,
ai el cara de pebrot.
Popular a Barcelona

 

Tió de Nadal,
dóna torrons
i raja vi blanc.
No ens doneu arengades
que són massa salades.
Popular a Valls

Caga tió,
si no et donaré
un cop de bastó.
Popular a Barcelona

Tió, tió,
caga torró;
caga amb força
que és més bo;
si no tens més
caga diners.
Popular a Girona

Ara venen festes,
festes glorioses,
dones curioses
renteu els plats,
renteu els tiónells,
que el tió està carregat
de torrons d'avellana,
de torrons de pinyó.
Per la virtut de Déu t'ha dat,
caga tió ben aviat.
Popular a Montcada

Caga tió,
que et daré un cop de bastó;
si no cagues torró fi
no dormirs amb mi.
Popular al Bages

Tió, tió,
tronc de Nadal;
caga torró
i pixa vi blanc.
Popular a Barcelona

Tió, tió,
cagatorró,
d'avellana i de pinyó,
pel naixement de Nostre Senyor;
que ja seré un bon minyó.
Si no ens dones un bon plat
et xafarem el cap.
Popular a Prats del Lluçanès

Caga tió,
pastetes i torró;
caga tió
i pixa vi blanc;
no caguis arengades
que són salades
caga torró,
que és molt millor
sinó et donaré
un cop de bastó.
Popular a Tarragona

Tió, tió,
caga tió;
caga coses bones
dolentes no.
Si no vols cagar
cop de bastó.
Popular a Ripoll

Caga tió,
caga torró
si no et donaré
un cop de bastó.
Popular a Sant Boi

Caga tió,
caga torró;
torró de Nadal,
si no tens més
caga diners
si no tens prou
caga un ou.
Popular a Sant Boi

Caga tió,
un bon cagalló,
si no tens avellanes
ni tens torró
tira't un pet
i que soni ben fort.
Popular a Barcelona

Caga tió,
d'avellana i de pinyó,
si no vols cagar
garrotada va.
Popular a Terrassa

Caga tió,
una llauna* de torró
pel pare i per la mare
i per mi no.
* també diuen:
"una teula..." o "una barra de torró"
Popular a Olot

Caga tió,
d'avellanes i torró;
pixa vi blanc
de les festes de Nadal.
Ara venen festes
festes glorioses
menjarem conill
i llebres si en tenim.
Caga tió
si no vols cagar
et donaré un cop de bastó.
Popular a Santa Margarida de Montbui

Caga tió,
d'avellanes i torró;
tant si cagues com si no
et donaré un cop de bastó.
Caga tió!!!
Popular a Barcelona

Caga tió,
caga neules i torró
si no vols cagar
serà pitjor.
Popular a Cassà de la Selva

Caga tió,
caga neules i torrons,
que són molt bons;
crec al pare
crec a la mare
no em faig mai el riu al llit,
caga tió ben seguit.
Popular a Cassà de la Selva

Caga tió,
com més cagaràs millor;
caga torrons
d'aquells més bons.
Popular a Bordils

Tió, tió, caga torró,
pel naixement del Nostre Senyor;
com més cagaràs
més content em faràs.
Popular a Girona

Bona casa i bona brasa,
bona brasa i bon tió
i bon Nadal que Déu ens do.
Popular a Girona

Parenostre del tió,
bona nit que Déu nos do;
ara vénen festes,
festes precioses,
dones curioses;
menjarem gall dindi,
menjarem torrons,
coques de pinyons.
Caga tió, caga torró,
d'avellana i de pinyó
i si és del més fi
encara millor.
Popular a Girona i a Manresa

Tió, tió,
caga torró;
si no vols cagar
no et donaré menjar.
Popular a Girona

Parenostre del tió,
un bon any que Déu nos do;
ara vénen festes,
festes glorioses.
Dones curioses,
renteu els plats
fregueu els tionells,
que el tió ja està empipat!
Popular a Barcelona

Caga tió,
de mel i mató;
de sucre ser millor;
caga torrons
i pixa vins dels bons.
Popular a Barcelona

Torronets baixeu del cel,
per la Verge Maria;
als que ploren
no els hi doneu,
per la Mare de Déu.
Tronca de Nadal,
dóna torrons,
i raja vi blanc.
No donis arengades
que són salades.
Popular a Valls

 

Per Nadal
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
el poll al cap del pi.
Ara baixen bous i vaques
i gallines amb sabates,
i capons amb esperons.
Correu, correu minyons,
que la vella fa torrons;
el vicari els ha tastat
diu que sn un xic salats!
Baixar Santa Anna,
tota arremangada;
baixar Sant Lluc,
tocant un canut.
Popular a Lleida

Tió de Nadal
no caguis arengades,
que són salades;
caga torrons
que són més bons,
caga taronges
que són ben dolces.
Popular a Lleida

Caga tió,
tió de Nadal,
posarem el pocs en sal,
la gallina a la pastera
i el poll a dalt del pi;
toca, toca, Valentí.
Ara passen bous i vaques,
gallines amb sabates
i galls amb sabatons.
Correu, correu minyons,
que la teta fa torrons,
el vicari els ha tastats
diu que són un poc salats.
Marieta, posa-hi mel;
Marieta, posa-hi sucre,
que seran un poc millor
i així cagarà el tió;
tió de Nadal,
que caga torrons
i pixa vi blanc.
Popular a Barcelona

Tió, tió,
caga torró
d'aquell tan bo
pel pare, per a la mare,
i per a tota la mainada.
Popular a Girona

Pare Nostre del tió,
bon Nadal que Déu nos do.
Ara vénen festes,
festes glorioses;
dones curioses
renteu els plats,
renteu-los bé,
que Nadal ja ve.
Rabassó de pina vella,
tu que ets tort i mal igual,
més m'estimo la teva merda
que el cap del meu corral.
Popular a Girona

Caga tió,
caga neules i torrons,
que són molt bons;
crec al pare,
crec a la mare,
no em faig mai el riu al llit,
caga tió de seguit!
Popular a Cassà de la Selva

Tió, tió,
caga torrons,
dels bons,
dels quatre cantons;
si no vols cagar
en .... et pegarà.
Popular a Prats de Lluçanès

Tió, tió,
caga torró,
si no vols cagar
en ....... et picarà.
Popular a Llagostera

Caga tió,
caga neules i torró,
d’avellana i de pinyó,
i si són dels fins millor.
Popular a Barcelona

Nadau tidún,
raja tidún,
se nu vos rajar
te daré un cop de bastún.
Popular a la Vall d'Aran

Tronca de Nadal,
dóna figues,
dóna caramels,
dóna arengades
que són salades.
Popular a Llesp

Tió de Nadal,
raja tió,
dóna coses bones
i dolentes no.
No donis arengades
que són salades;
dóna torrons i raja vi blanc.
Tió de Nadal, raja tió.
Popular a Cervera

De fet sempre ha estat una festa molt casolana i tradicional, en algunes llars entra volant per la finestra des de les muntanyes del Montseny, a altres potser ve de Montserrat. Però sigui com sigui a cada llar catalana trobem un petit tronc amb barretina que és més que una tradició, és un símbol.

Il·lustracions

Aquesta que us presento a continuació és una imatge noucentista on es fa palesa aquesta antiga tradició.

Tot i així, la imatge que tenim del Tió és molt similar a les següents:

Com podeu veure també, el Tió ha estat protagonista de molts contes i s’ha convertit en tradició en moltes escoles catalanes.

En aquesta imatge es mostra una de les tradicions Provençanes de tirar vi a sobre el Tió.

Aquesta imatge és referent a la Tronca d’Aragó.

 

Per fer-nos una idea de com és el personatge de Olentzero al País Basc, us adjunto la següent:

Recordeu de no oblidar-vos de fer Cagar el Tió.

“Hi havia una vegada una rateta molt i molt pressumida que escombrava l’escaleta…”. Aquest ha estat durant els anys de la meva infantesa, i avui segurament encara ho és, el meu conte preferit.

Sempre havia pensat que era molt bonica aquesta rateta, però també (d’això em vaig adonar amb els anys) força cobdiciosa i inocent.

 Trobar els orígens d’aquesta història no ha resultat pas fàcil.

Alguns diuen que els seus orígens són catalans, que és un conte típic de la literatura oral del nostre país, segles enrere. El primer que la va recopilar fou Maspons, ja l’any 1871. A Mallorca fou recopilada per Alcover amb el nom de “Sa rateta”, ja l’any 1904. Altres versions són: "La rateta i el gall" per Serra i Boldu(1930), "De què ve que els gats es mengin le rates" per Amades (1950) a Catalunya, i amb el nom de "Sa rateta polideta" per Castelló (1953) a Eivisa. 

Altres versions situen el primer original escrit a Espanya, publicat per Fernan Caballero a la seva obra Lágrimas el 1839 i a l’obra La Gaviota el 1856. Però no és fins més endavant que no s’escriu el conte sencer en un llibre anomenat: Oraciones, adivinanzas y refranes populares de 1877. Tot i així, he estat indagant més en aquests possibles orígens, i en la versió de Fernan Caballero la protagonista no és una rateta sinó una formiga. 

Però aquestes no són les úniques diferències que trobem amb la Rateta. Una d’elles és els inumbrables finals que he trobat de la mateixa història. 

El final que jo sempre he conegut i que de petita m’han explicat és que, després d’escoltar tots els seus pretendents. La rateta considerava que la veu més dolça era la del gat; amb ell s’hi casava i a la nit de noces se la menjava. 

Una altra versió diu que la pobra rateta és salvada en el darrer moment per tots els seus pretendents anteriors, però s’acaba quedant sola i sense cap d’ells. 

Una altra variant és que l’acaba salvant la seva veïna l’Oca que sent els seus crits ofegats quan el gat l’està intentant matar i que es queda sola plorant desconsoladament havent perdut tots els pretendents. 

Una versió molt suavitzada d’aquest conte clàssic és la de que el gat és vegetarià i així, mai no es menja a la rateta. 

De tots ells, el que més m’ha sorprès per desconegut, n’és un en que la rateta que veu des d’un inici les intencions del gat no es casa amb ell. Després arriba un darrer pretendent que és un ratolí (en algunes versions és el famós ratolí Pérez) i amb ell s’acaba casant.  

Una última versió més cruel que continua de l’anterior n’és la que diu que el ratolí cau a l’olla i mora i la pobra rateta se’l menja sense adonar-se’n. 

Tot plegat és, si més no, força curiós. Però encara em queden alguns secrets més per desvetllar.En la versió de Fernan Caballero, la protagonista és una formiga, però la història és molt similar a la de la rateta, per no dir que és la mateixa.Però al final s’acaba casant amb un ratolí Pérez que mora cuinat a l’olla. 

En la versió hispanoamericana, el conte es titula La cucarachita Mandinga i acaba igual que el conte de la formiga.

Com podeu veure la història no li ha deparat gaires finals feliços a la “rateta” d’arreu del món. Tot i així, al nostre país ha estat on se’n surt més ben parada.

Així que si alguna vegada us trobeu un dineret escombrant l’escaleta, no penseu gaire amb tot el que podreu comprar... ja que potser no acaba gaire bé.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat (força dolent, per cert), aquest conte s’ha acabat. 

Il.lustracions

Us he portat unes quantes imatges de la rateta. Començant per aquestes il·lustracions clàssiques de la història de la rateta.  

Sens dubte les imatges que vénen a continuació són les de la meva Rateta, la rateta que m’explicaven quan era petita amb el típic conte siluetejat amb la protagonista a la portada. Una bonica rata de gris blanquinós amb vestit blau, delantal groc i un bonic llaç de color rosa al coll. La rateta dibuixada per Ferrándiz en un conte de l’any 1980 heredat del meu germà gran, publicat per l’editorial Edigraf.   

 

        

Altres versions i imatges més modernes de la protagonista, són aquestes dues. La primera publicada per Mercè Ballejo i Teresa Sabaté l’any 2004, la segona per Alicia Suárez. La darrea de les imatges fou publicada per l’editorial Combel, que ha recopilat en una col·lecció tot un seguit de clàssics entre els quals trobem aquest.    

Per acabar us porto una imatge de la Cucarachita Mandinga i el seu estimat ratolí Pérez el dia del seu casament.  

 

Quina és la vostra Rateta? Com era? Quina imatge en teniu?

“Patim, patam, patum. Homes i dones del cap dret. Patim, patam, patum... No trepitgeu a en Patufet!”Coneguda cantarella d’un dels contes infantils més populars a la nostra terra, un dels que tots considerem més nostrats... però realment és així? 

En Patufet, és un conte que en les seves diferents i adaptades versions, és present a pràcticament totes les cultures. En algunes, com la nostra vestit amb faixa i barretina... imatge molt diferent de la d’en Tom Thumb, en anglès.  

Els seus orígens són diversos i no gaire clars. Alguns diuen que és un conte de fades alemany; però en canvi la versió anglesa situa la història en el fantàstic món llegendari del Rei Artús, versió escrita feta pels ja populars Germans Grimm. Història que ja s’explicava des del segle XVI.

 D’en Patufet (Pulgarcito o Garbancito, en castellà) , se’n van escriure diverses aventures. Les d’origen anglès, ens mostren a un Patufet sobre una rata com a muntura en el fantàstic món Medieval del Rei Artús. En castellà, trobem històries diverses com que impedeix que uns lladres robin a casa seva, i en una altra ocasió busca refugi en la closca d’un cargol. 

Però la història que tots coneixem no és la mateixa a tot arreu.En la versió catalana, sabem que la mare envia a en Patufet a buscar safrà; i després quan li porta l’esmorzar al pare el sorprèn una tempesta i s’amaga sota una col. La col se la menja un bou; i els pares surten a buscar-lo. Quan s’adonen de que en Patufet és dins de la panxa del bou “on no hi neva, ni plou”; li donen de menjar al bou, fins que aquest es tira un pet i en surt el Patufet. 

Però en altres versions, no va a comprar safrà, i dos homes el compren meravellats de lo petit que és. El més curiós, és que en Patufet no està pas amagat sota una col, sinó que dorm entre palla quan de cop i volta és una vaca (i no pas un bou) qui se’l menja. Aleshores el pastor amb el que estava vivint (s’havia anat de casa, ja que l’havien comprat) sacrifica a la vaca perquè pensa que a dins hi té un esperit malvat, quan en realitat és el Patufet. Un llop es menja l’estómac de la vaca i per tant, al nostre petit amic. En Patufet, molt espavilat, aconsegueix guiar al llop fins a casa dels pares, que el maten i en treuen en Patufet. Al que li prometen que mai més el tornaran a vendre. 

En la versió d’en Tom Thumb, ens explica que era una parella molt pobre que van allotjar a un captaire, que era en realitat el mag Merlí. Aquest els hi concedeix el seu més gran desig: tenir un fill. Però aquest era tan petit, més petit que el dit polze (thumb). És un nen trapella que viu innumerables aventures, com que la seva mare el cuina en un pastís, que se’l menja (de nou) una vaca, que va a parar al castell d’un gegant, se’l menja un peix, entra a la Cort del Rei Artús com a membre d’honor de la taula rodona. 

El 1731 un famós dramaturg anglès, Fielding, en va escriure la seva pròpia versió, que es converteix en una espècie de paròdia de les grans històries d’herois.

Hans Christian Andersen i els Grimm van fer-ne la seva pròpia versió. 

Moltes cultures tenen protagonistes petits com herois dels seus contes. Sense anar més lluny, aquí no només tenim en Patufet, sinó també en Polzet, la Ditona o el Gra de Mil,s petits valents nascuts d’una manera màgica i extraordinària.

Altres versions són: Hop o’ (França), Inch/Issun-bōshi (Japó) , Thumbikin (Noruega), Little Chick-Pea (Itàlia), Piñoncito (Chile) o Lipuniushka (Rússia). 

A Catalunya, el petit Patufet ha viscut moltes aventures que ens han estat narrades en la seva majòria per Ramon Folch i Camarasa i publicats per l’editorial Raylu. Editorial especialitzada en contes “troquelados”. Alguns dels títols que podem trobar d’aquest autor són:

- En Patufet escolà de Montserrat. Barcelona: Raylu, 1969

- En Patufet astronauta. Barcelona: Raylu, 1971

- En Patufet i la sireneta. Barcelona: Raylu, 1974

- En Patufet i el timbaler del Bruc. Barcelona: Raylu, 1977

- En Patufet Excursionista - Edicions Raylu Barcelona - 1981

- En Patufet a Montserrat - Edicions Raylu Barcelona - Sense data

- En Patufet i el gegant - Edicions Raylu Barcelona - 1979

- En Patufet i els conills - Edicions Raylu Barcelona - Sense data

- En Patufet amb Vespa - Edicions Raylu Barcelona - 1980

- En Patufet i els cargols - Edicions Raylu Barcelona - 1979   

Així que recordeu, si trobeu alguna història d’un personatge petit, valent i espavilat penseu que pot ser el Patufet d’algun altre lloc del món. 

Il·lustracions

Les il·lustracions angleses d’en Patufet, ens mostren un personatge que si no fós per la mida, no ens recordaria pas al nostre petit amic. Mostra d’això és aquesta imatge:  

 

Mostra de la versió satírica feta per Fielding, n’és aquesta il·lustració procedent del Regne Unit d’abans del 1860.  

 

En la versió dels Germans Grimm, apareixen il·lustracions com aquesta en que observem un patufet petit a sobre del barret d’un home. 

Versions més modernes del Tom Thumb s’han fet durant el transcurs dels anys, en aquest cas el Tom Thumb forma part d’un partit de fútbol. Curiós si més no.   

En la versió japonesa, sembla que el petit protagonista lluita amb dimonis, i que és tan petit com un gra d’arrós; tal i com s’observa en les il·lustracions que us presento a continuació. Diu la història que va nèixer de dins d’un pinyol de prèssec.    

De mitjans del 1800 és aquesta versió francesa del conte il·lustrat per Gustave Doré. 

Una altra versió francesa fou publicada per Anne Anderson l’any 1935. Aquest cop en Patufet s’enfronta a un gegant. 

La versió Noruega, no és gaire diferent de la de la resta d’Europa. Aquesta fou publicada l’any 1841 per Jorgen Moe.  

 

La següent és una de les escenes més conegudes d’en Patufet, imatge amb que tots podem relacionar la història. Un Patufet vestit de pagès amb espardenyes i barret de palla dormint sota la col. Una imatge que ja s’aproxima a la que els catalans tenim en ment del nostre petit heroi, però hi falta una cosa, què pot ser?  

La barretina. Per a mi, la barretina és un element característic d’aquest personatge tan nostrat. Suposo que a molts de nosaltres ens ve aquesta imatge en ment quan pensem amb en Patufet. Imatge sovint influenciada per la revista que rep el seu mateix nom. 

Aquest és un trencaclosques dels anys 20 on apareix ja el nostre petit personatge. 

Imatge de la portada de la revista en Patufet, revista que ens ha aportat la seva imatge de Patufet a l'imaginari col·lectiu de molts catalans i catalanes del nostre país. 

Recordeu quan aneu pel carrer de no trepitjar al nostre petit Patufet!  

Hola a tots i totes! 

M’he decidit a publicar una nova secció en el meu bloc, que ja fa uns quants mesos que estic preparant. Sempre he pensat que molts dels contes tradicionals que expliquem als nostres infants: La Caputxeta, La rateta, o La caseta de sucre... no tenen res d’infantils, sinó que són contes pensats per espantar als nens i evitar així que fessin certes coses. D’altres en canvi, són una mica més desconeguts per a tots, i amb aquesta secció, espero donar-vos-els a conèixer.Fet i fet, no anava del tot desencaminada. Ja que m’he dedicat a buscar els orígens de molts contes de tradició oral. Ha resultat força complicat però engrescador. I he descobert aspectes realment molt foscos de molts dels contes que a tots i totes ens han explicat i que amb els anys, diversos adaptadors com els germans Grimm o en Charles Perrault han anat suavitzant i donant-li l’aspecte moral que avui dia els precedeix.

Al text també els acompanyaran il·lustracions de diverses èpoques i il·lustradors, per així observar com ha resultat l’evolució del personatge a nivell gràfic. 

Aquesta secció s’inclourà també en el programa de Ràdio Gràcia: Batakada Radioactiva (107.7FM) a partir del proper dilluns 3 de Desembre. Espero que us resulti tan interessant i sorprenent com a mi.

Fins aviat!