L'Elefant Trompeta

“Hi havia una vegada un sabater que ja era molt gran i que la feina ja no li sortia ni gaire bé, ni gaire de pressa. No tenia diners i un dia es va quedar treballant fins molt tard perquè havia d’acabar unes sabates per a un ric, i al final va decidir acabar-les l’endemà al matí. Quan es va llevar, va anar a l’obrador i va veure que les sabates estaven acabades. Quan les va recollir l’home ric,  va estar tan content que li va pagar trenta vegades més.
Al dia següent li va passar el mateix amb les sabates que tenia a mig fer. I així fins que va córrer la veu, i tothom volia unes sabates fetes pel sabater. I va ser així com el sabater s’acabà convertint en un home ric.
El sabater i la seva dona, encuriosits per esbrinar qui era que els ajudava a fer les sabates, es van amagar una nit a l’obrador on no els podria veure ningú.  Quina va ser la seva sorpresa quan van veure que a les 12 en punt de la nit apareixien baixant per la xemeneia una colla de follets que van fer la feina pendent del sabater. Per tal d’agraïr-los el que estaven fent per ells, el sabater i la seva dona els hi van fer uns vestits nous i unes sabates també noves i els hi van deixar a l’obrador.
L’endemà al matí següent van trobar una nota dels follets que els hi prometia que mai els hi faltaria de res perquè havien estat molt agraïts; però que a partir d’aleshores marxarien a voltar pel món a ajudar a altres persones que ho necessitessin."

Aquesta és la història de “Els follets sabaters” o de “El sabater i els follets”, sigui com sigui és un conte molt bonic i màgic que en el fons ens demostra que hi ha follets que no són tan dolents com sovint ens fan creure.

Però quin és l’origen d’aquesta història? D’aquests personatges?
Aquest conte és un conte provinent del folklore alemany i que ens narra la història d’un sabater ajudat per uns personatges típics de la mitologia de nans i follets alemanya: els Heinzelmännchen, una espècie d’éssers semblants els nans, però que per la traducció que es va realitzar a l’anglès van rebre el nom de follets, estan així relacionats amb els Brownies escocesos; fet que ha provocat que se’ls conegui com a follets.

Els Heinzelmännchen són unes estranyes criatures que van despullats (és per això que el sabater els hi regala bonics vestits) i que ajuden a aquelles persones que ho poden necessitar, ja sigui perquè necessiten diners o menjar.

Aquesta història va ser recopilada per primera vegada pels famosos germans Grimm, com, al primer de tres contes entorn aquests personatges. Aquesta història la podem trobar en la seva obra Grimm’s Fairy Tales sota el títol de “Die Wichtelmänner". Margaret Hunt l’any 1884 en va fer la traducció a l’anglès sota el títol de “The Elves”.

El tema central d’aquesta història és molt recurrent en el folklore europeu. Són moltes les històries que ens expliquen el que els hi pot passar a  aquelles persones que han estat ajudades pels “follets” i que a canvi d’aquesta ajuda no els hi agraeixen amb roba.

En català també tenim la nostra pròpia versió amb tot un seguit d’interessants variants. La història ha estat recollida per Joan Amades l’any 1949 i ens explica que en un principi el sabater no explica a la seva dona el que li ha passat amb les sabates, la dona per cert, rep el nom de Marieta. Però el curiós és la descripció que ens fa dels follets protagonistes del conte: no feien més d’un pam, tenien unes barbes llargues i uns ulls molt vius i riallers. Als peus portaven uns peücs molt divertits de color vermell i  no portaven cap més roba. Per tant, en la història catalana, el sabater no els hi fa sabates perquè ja en tenen, però sí que és veritat que la seva dona els hi fa els vestidets. Els follets ja no tornen mai més en aquella casa perquè han estat descoberts, però els compensen dient-los  que mai els faltarà res.

Ja veieu, a vegades també hi ha follets bons... Així que ja cal que sigueu agraïts amb ells.

Il·lustracions
Són moltes les il·lustracions i portades de contes que he trobat entorn a aquesta història. Tot i així, ninguna d’origen català. Començant com sempre amb les versions més clàssiques, la primera imatge del 1886 per Lucy Crane, les següents també en blanc i negre són d’un llibre de l’any 1914.

    
Les següents també en blanc i negre, la primera d’elles de procedència germànica de George Cruikshank  publicada el 1823.

Les següents il·lustracions ens fan un petit relat de la història. Aquesta vegada ja en color.

    
Portades amb el títol en anglès són les que més destaquen d’aquest relat. Mireu-les, hi ha de curioses, divertides, clàssiques, originals... per a tots els gustos i colors.

           
Per acabar una portada alemanya de la història.

“Vet aquí uns pares molt pobres que desitjaven tenir un fill, en va resultar una filla que era molt i molt bonica i es deia Marggantella. La mare al néixer la bonica criatura va morir, i el pare era tan pobre que va decidir desposar-la amb un vellot. La noia no volia i no sabia què fer. La velleta Tereseta que la cuidava com si fos la seva filla li digué que li demanés al futur espòs un vestit de plata, després va demanar un d’or i finalment un de diamants. El vellot complí amb la seva paraula i la Margantella no va tenir més remei que fugir amb els tres vestits. Va arribar a una casa molt i molt pobre on se’ls havia mort el ruc i li van donar a la nostra protagonista la seva pell. La noia se la posà i arribà a les terres d’un ric príncep; allí es convertí en porquerola.
Un dia el príncep va organitzar un ball i la noia hi anà amb el primer dels vestits. Encisà al príncep que li regalà un anell de diamants. La noia va fugir, i el príncep encisat organitzà un segon ball, aquesta vegada li regalà un braçalet, al veure-la vestida amb el segon vestit. Es tornà a escapar i en el tercer ball, amb el seu tercer vestit li va regalar un collaret de perles.
La noia tornà a desaparèixer i el príncep va caure malalt, ella per ajudar-lo a recuperar-se va preparar un pastís amb els tres regals que li havia fet a dins. El portà a palau per entregar-li en persona però no la van deixar. Finalment, es va quedar a la cuina de palau i un dia li van pujar a la seva cambra. El príncep desesperat va buscar a la cuinera del pastís, li van dir que era la porquerola, la va anar a  veure, es van casar i van ser feliços per sempre més”.

Aquest conte tot i que pugui semblar el de la Ventafocs, de fet hi té molts paral·lelismes es tracta del conte Pell d’ase. D’origen probablement francès, es va fer popular gràcies a Chales Perrault. Un conte que s’explica des de la Península escandinava fins a l’Índia, passant per les nostres contrades. De fet, la versió que us he explicat és la catalana que es diferencia una mica de la de Perrault en alguns aspectes.

En la versió de Perrault, la protagonista és princesa i filla d’uns rics reis, la mare mora i li fa prometre al seu espòs que no es casarà amb cap altre que no superi la seva bellesa, considerant-se la més bonica de totes. La seva filla però, amb els anys la supera amb escreix i el Rei decideix que s’hi ha de casar. La velleta que l’ajuda és més aviat una fada madrina. Les peticions dels tres vestits que fa la noia són ben diferents: el primer ha de ser del color del temps,  el segon del colors de la lluna i el darrer del color del sol. Finalment, li demana que li doni la pell d’ase, de l’ase que caga or i que fa del seu regne el més pròsper de tots. Al igual que la catalana, marxa i es fa grangera. El príncep la veu a través del forat del pany i no organitza cap ball; és tal la febre d’amor que té al veure-la que cau malalt. La mare del noi perquè aquest es curés li demanà a la Pell d’ase que preparés una coca, en la que sense voler li va caure un anell que duia. El príncep va decidir buscar entre princeses i nobles la propietaria de l’anell, fins que va trobar a Pell d’Ase i s’hi va casar.

La inspiració d’aquest conte la podem trobar potser en un conte com la Ventafocs, o qui sap si aquesta n’era una versió anterior. Sigui com sigui aquest conte també pot rebre altres noms com: Pell de Bèstia, Pell de Moltó, Les Tres robes, Coberta de pèl (versionada pels germans Grimm), Pell de Ruc, La princesa Margantella, La Xarandoneta...

En aquesta rondalla, com en moltes d’altres, els fets apareixen reiterats tres vegades: tres vestits, tres obsequis del príncep.

 Il·lustracions
Poques imatges però prou interessants són les que he trobat d’aquest conte.  Les més antigues són de Gustave Doré.

 
D’Arthur Rackman és aquesta versió del conte de 1918.

 
Ja en color i amb estils molt diferents són les que us presento ara.

 
Portades de contes en català i castellà ens han deixat imatges com aquestes.

Esperem que mai us hagueu de posar una pell d’ase al damunt per tal de fugir de cap home...

L’Home dels nassos és un personatge discret i enigmàtic de la mitologia dels països catalans molt i molt popular. Es diu d’ell que té tants nassos com dies li queden a l’any; però que mai es deixa veure, tan sols el darrer dia de l’any en que només en té un. De fet el dia 1 de Gener li surten els 365 nassos (o 366 si l’any és bixest), i dia rere dia en va perdent un. El dia en que tothom el pot veure diuen que camina sense rumb, no se sap ben bé a on pels carrers de les ciutats i pobles.

Algunes descripcions diuen que està força atrotinat, que camina una mica encorbat i porta una maleta, du un abric molt llarg i usat de llargs faldons, i es mig cobreix el rostre amb un barret enorme a conjunt amb l’abric.
Segons Joan Amades es tracta d’un personatge mitològic que simbolitza l’any, i que sovint s’explica a la mainada i que se l’imaginen com un home amb 365 nassos; el que els nens no pensen que l’únic dia en que el poden veure, només li en queda un de nas i que per tant, no el podran diferenciar de la resta de persones. Aquest home vivia a la soca de l’arbre dels nassos, que era el símbol real de l’any, i que l’últim dia de l’any es vesteix amb fulles de dotze arbres diferents i de quatre colors i es dirigeix cap a Catalunya. Aquest arbre hi ha qui diu que es troba ben amagat entre el Pirineu i la Plana del Rosselló i que només l’únic que hi pot viure sap on es troba exactament.

Però d’on prové realment l’Home dels Nassos? Diuen que és una evolució del Déu Romà Janus, personatge amb dues cares en un mateix cap: l’una que mira cap al passat, i l’altra que mira cap a l’any que comença amb el mes de gener. És per això que aquest mes porta el seu nom.

És un personatge molt típic que cada any apareix a les diferents contrades de parla catalana.

Així a Barcelona es diu que apareix davant de la Llotja al Pla del Palau a les 12 en punt i que porta unes quantes dotzenes de llençols per mocar-se els seus 365 nassos. La tradició d’aquest personatge a la ciutat, el personatge amb el nas més famós, va fer de la Festivitat del darrer dia de l’any, un homenatge a ell en forma de rua pels carrers del centre de la ciutat; on l’Home dels  Nassos és un capgròs amb un nas enorme.

Tot i que el primer Home dels Nassos que va sortir a passejar pels carrers fou el de la ciutat de Tarragona als anys seixanta. El capgròs fou construït per Joan Virgili i va sortir per primera vegada el 31 de Desembre de 1968.

També podem trobar capgrossos en forma d’Home dels nassos a Flix, Reus,  Les Borges del Camp, Tivissa, Vilaseca, Torroella de Montgrí, La Jonquera, Calella, Camprodon...

A la ciutat de Mallorca tenen S’Homo d’es Nassos. Allà cada final d’any diuen a la seva mainada que han d’anar a veure matar l’Home dels nassos que està a la Plaça de la Cort (dia en el que els Mallorquins commemoren la conquesta de la ciutat per Jaume I). Les tropes formades a un costat de la plaça disparen tres vegades descàrregues de fuselleria en honor al pal de la bandera del Conqueridor, i aleshores es diu als infants que aquelles descàrregues són per a matar l'home dels nassos; les criatures proven de veure aquell home tan estrany i no arriben a aconseguir-ho.

A València també hi fa camí, asseguren que l’han vist a Càlig, guaitant de dalt de la Torre medieval; a les coves de Vinromà; a l’Alcora; a Gandia, davant de l’Ajuntament; a Castelló de la Plana; a Alcalà de Xivert; i a Ontinyent, on la tradició de l’Home dels nassos valencià està més arrelada.

Acabada ja la ruta de l’Home dels Nassos, se’n torna al seu arbre on viurà amagat la resta dels 364 dies que té l’any, fins al següent 31 de Desembre, perquè ja se sap “ Qui no treballa en tot l’any, treballa el dia de Cap d’Any”.

Il·lustracions
Avui no només us porto imatge de com s’ha interpretat durant els anys l’Home dels Nassos, sinó que també em feia il·lusió portar-vos imatges dels diferents capgrossos representatius d’aquest personatge per tot el país.
L’Home dels nassos de Flix, de Torroella, de Barcelona i de Tarragona són alguns dels que he pogut trobar.

   
 
 Per fer-vos una idea de com era el Déu Janus, avantpassat de l’Home dels Nassos, us en porto una il·lustració.

 
Ara sí, algunes de les diferents formes que pot prendre l’Home dels Nassos. Des de la versió feta pel Setmanari Lo Xanguet l’any 1867, fins una versió més moderna feta per en Roger Giménez.

    
Quin us ha agradat més?

“Hi havia una vegada una nena molt i molt pobre, que en una nit de Cap d’any va sortir al carrer a vendre llumins tal i com l’obligava la seva madrastra. Però era una nit molt dolenta, anava descalça, feia molt de fred i tothom estava a les seves cases; no havia vengut ni una sola capsa de llumins, i la madrastra s’enfadaria si tornava a casa sense un sol cèntim.
La nena es va arraulir entre dues cases i com tenia molt fred va encendre un llumí, es va imaginar, li va semblar veure una bonica llar de foc; al encendre el segon va veure un deliciós rostit; al tercer, un bonic pessebre; fins que va arribar un moment que quan la nena va encendre un llumí, va veure la seva àvia, que era morta.
Desesperada la nena li va demanar que sisplau se l’emportés amb ella al cel, a la casa de Déu, i així ho va fer. Al matí següent trobaren a la nena al carrer morta de fred.”
Aquesta és la trista història de La Venedora de llumins , del danès Hans Christian Andersen, que sota el títol original de Den Lille Pige med Svovlstikkerne la va publicar l’any 1845. Posteriorment es va tornar a publicar el Març de 1848, el Desembre de 1849, al 1860 i al 1863; fet que ens fa pensar que la repercussió i reconeixement d’aquets conte en el seu mom,en deuria ser força elevada. La història s’ha adaptat posteriorment a diversos formats portant-la al cine o al teatre musical.
Però d’on es va inspirar Andersen per tal d’escriure aquesta obra? Les seves fonts d’inspiració van ser dues:
Per una banda es va basar en una il·lustració publicada en un calendari de l’any 1843 feta per Johan Thomas Lundbye i on s’observava a un nen venent llumins al carrer. Sovint l’editor d’Andersen li enviava algunes il·lustracions per tal de que aquestes servissin de font per a Andersen, per escriure alguna de les seves històries.
Una altra font clara d’inspiració per a Andersen fou el conte de fades popularitzat pels germans Grimm, l’Estrella dels Diners. El conte ens explica com una bonica nena pobre dóna tot el que té als altres fins que al final no li queda res tret del seu amor per Déu. La versió dels Grimm acaba quan comencen a caure les estrelles del cel i es transformen en diners per a la nena pobre, que ja mai més tornarà a passar misèries. Fet que ens permet veure que els finals d’Andersen sempre eren força més tristos.
Trista història que ens fa reflexionar sobre la gent plena de mancances que passa les Festes de Nadal al carrer sota una capsa de cartró. Més d’un segle i mig enrere i les coses semblen no haver canviat gaire, oi?

Il·lustracions
En relació aquest conte són diverses les il·lustracions que hem pogut trobar. Moltes d’elles ens mostren la mateixa imatge de la història, la nena asseguda al terra sobre la freda neu, descalça i recolzada a la paret demanant si algú li podia comprar llumins.
En blanc i negre i força antigues són les il·lustracions que us presento a continuació, la primera d’elles de Nikolai Karasin, i la segona de Vilhelm Pedersen. La tercera és de l’any 1889.

      
En color són les il·lustracions següents:

En francès i anglès són les següents portades, mireu si ha protagonitzat històries la pobra nena.

    
També a Itàlia, Noruega i Polònia trobem imatges i portades com aquestes:

    
    
Com no, a l’Orient també s’ha fet popular aquest conte, sinó mireu aquestes imatges xineses.

 
I al Japó, d’estil manga, fins i tot amb aire divertit, trobem les següents:

Els segells dedicats als contes d’Andersen no són cap novetat, només cal veure els que he trobat entorn a aquesta història. D’anys diversos i de països també força variats, publicats entre el 1930 i el 2005, des de República Centre Africana fins a Polònia, passant per Dinamarca o Hong Kong.

        
Aquesta història li dedico al Cani que sé que de petit li agradava molt aquest conte, una mica trist però tendre a la vegada... Gràcies per redescobrir-me aquesta història.

“ Hi havia una vegada una bonica princesa que va néixer en el sí d’una família reial i en el seu bateig, els seus pares van fer una gran festa per a celebrar-ho, en el seu bateig van convidar a totes les fades perquè li concedissin un do. Cadascuna li va atorgar el seu, en total eren set i el rei va fer construir per a elles coberts d’or i robis. De cop i volta va aparèixer una vuitena fada molt vella que no havia estat convidada, i es va enfadar molt, tant va ser així que com era una mica bruixa i va condemnar a la nena. Va dir que quan complís 16 anys moriria clavant-se una agulla de cosir al dit. Una de les fades bones va aconseguir canviar l’encanteri i va dir que cauria dormida en un son molt profund que podria durant 100 anys. Tot i que el pare fa desaparèixer totes les agulles, al jova noia puja a una torre on hi ha una cosidora i s’acaba punxant. La noia i la resta del reialme cau en un son profund. El castell s’omple d’arbustos, herbes i rosers i passen 100 anys. Apareix un príncep, que trenca l’encanteri fent-li un petó d’amor verdader. Es desperta, es casen i viuen feliços per sempre més”

Aquest és el conte de “La Bella dorment del Bosc” conte de fades popular europeu popularitzat per Charles Perrault que el va publicar l’any 1697. La història de Perrault, però, no acaba on tots pensem; la història continua amb les perversions de la sogra de la noia per intentar matar als dos fills de la jove parella i a la pròpia protagonista de la història, tot i que finalment acaba bé.

Un clàssic d’entre els clàssics; que té un origen i una història una mica diferent de la que us he explicat fins ara.
La història que ha encapçalat aquest article és la que va popularitzar Perrault i la que ens ha arribat als nostres dies a través d’innombrables versions, però evidentment no és la història original.

La primera versió escrita que es coneix d’aquest conte fou escrita per Giambatista Basile l’any 1636 publicada a Itàlia en la seva col·lecció Pentamerone, tot i que hi ha qui diu que hi havia dues versions escrites anteriors del segle XIV, i d’autor desconegut. La història de Basile rep el títol de “Sol, Lluna i Tàlia”.

“En aquesta història uns savis adverteixen al rei de que la seva filla recent nascuda corre el perill de punxar-se amb una estella enverinada amagada entre el lli. Tot i que el rei prohibeix l’entrada de lli al palau, la noia es troba una filadora de lli i es posa a filar, immediatament es punxa i cau morta. Desesperat el pare, deixa el cos de la seva filla sobre una tela de vellut, tanca el palau i marxa per sempre. El palau queda abandonat, un bon dia un noble que caça en el bosc, veu el palau, hi entra i troba el cos de la preciosa jove. No es limita a fer-li un petó, sinó que en ella concep dos fills. Nou mesos més tard Talía dóna llum a dos bessons: un nen i una nena, el sol i la lluna, que són criats per les fades. Un bon dia el nen llepa el dit de la seva mare i li arrenca la estella enverinada i la jove noia es desperta.
Passen els mesos i el noble que recorda el seu agradable encontre amb la noia, torna al palau, trobant-la aquesta vegada desperta. Li confessa que és el pare dels seus fills i viuen un idil·li que dura una setmana fins que ell l’abandona de nou per tornar amb la seva dona que mai havia mencionat.
A partir d’aquest moment la història es va tornant més complicada i perversa. La dona del noble se n'assabenta de l’existència de dos fills bastards del seu marit i els fa agafar, donant-li al seu cuiner perquè els cuini pel seu marit, i així aquest es mengi als seus propis fills. I quan el marit gairebé ha acabat de dinar, la dona li diu que s’ha menjat als seus propis fills.
El cuiner, home de bon cor, es veu incapaç de matar als dos nens i els substitueix per carn de cabra. La dona enfurismada ordena que Talía sigui cremada viva, però al final és salvada en última instància pel pare de les criatures”

Una història horrible i gens infantil de la que posteriorment esdevingué la història de Perrault. També els germans Grimm en van fer la seva pròpia versió, derivada de les històries sobre la Bella Dorment que s’explicaven des d’Alemanya sota el nom de Dornröschen l’any 1812. Evidentment, el conte de Perrault era molt més llarg i menys infantil que la versió “light” que en van fer els germans Grimm, tot i que Perrault va ometre al seu torn molts detalls escabrosos que apareixien amb anterioritat a l’obra de Basile.

Però d’on prové realment la inspiració de Basile? Hi ha qui diu que es va basar en una obra medieval de caràcter cortesà escrita l’any 1528 sota el títol Perceforest, en la que una princesa anomenada Zellandine s’enamora d’un home que es diu Troylus. El pare de la noia envia al jove enamorat a realitzar unes probes per tal de demostrar que és digne de l’amor de la seva filla, i mentrestant ella cau dormida en un profund son; però en el seu ventre està engendrant un fill que al néixer llepa el dit de la seva mare i arrenca l’estella en el lli que li ha produït el son etern. El promès torna i es casa amb la jove.

El nom però de la jove protagonista d’aquesta història, ha estat sens dubte un dels més inestables de tots els contes, i de fet el menys recordat, en la història de Basile es deia Talia, i finalment s’ha acabat consolidant sota el nom d’Aurora, tot i que a molts ens costa recordar-ne el nom. Fins i tot en català es va fer una versió, adaptada de la dels germans Grimm i escrita per Carles Riba l’any 1935 sota el títol d’Englantina.

La popularitat més gran d’aquesta història va arribar però de la mà de Disney, que l’any 1959 va estrenar la seva “Bella dorment”.

Il·lustracions
Són moltes les imatges i il·lustracions que tenim entorn a aquest famós conte. Algunes de clàssiques, altres més modernes... però totes elles tenen alguna cosa especial. Arreu del món s’ha dibuixat aquest personatge, així que com sempre comencem per les imatges més clàssiques. La primera d’elles és una il·lustració de l’any 1697 de Clouzier, les tres següents són de Gustave Doré publicades l’any 1897. Les que segueixen són també de caire clàssic, tot i que en desconeixo l’autor.
    

Ja en color però igualment clàssiques són les següents imatges, la majoria d’elles ens presenten una bonica jove dormida. La primera és d’Edward Burne Jones, la tercera de Walter Crane, la cinquena de Jessie Wilcox i la darrera de Brewtnall.

D’origen italià són les següents imatges i portades de contes.
  

També he trobat forces il·lustracions d’origen alemany d’aquest conte, així com segells entorn aquest conte publicats l’any 1964.

 
Portades d’arreu del món són les que us presento ara, estigueu ben atents, hi ha algunes de molt curioses.

Evidentment, Disney no es va poder l’any 1959 estar de fer-ne la seva pròpia versió i personalment mai m’ha agradat gaire.
 

Així que recordeu, cal que aneu amb compte no fos cas que us punxéssiu amb una agulla i caiguéssiu adormides per sempre més.

“ Hi havia una vegada un nen que vivia al País de Maimés i que no volia créixer per res del món, vivia envoltat de fades, sirenes i pirates; i un bon dia va escoltar des de la finestra d’una habitació londinenca com una bonica nena de nom Wendy explicava contes als seus germans i...”

Aquesta és la conegudíssima història d’en Peter Pan. Qui no ha somiat mai poder volar i viatjar a un món màgic ple de pirates i coses extraordinàries? Qui no s’ha plantejat o ha desitjat tornar a ser petit? O potser ser-ho per sempre més?

Una història fantàstica, màgica i trepidant, que fa d’aquest conte, un dels més famosos d’arreu i del que més versions cinematogràfiques s’han fet.

No es pot considerar un conte clàssic com a tal, igual que passa amb el Pinotxo, ja que té un autor conegut i original. Però tot i així considero que té prous elements màgics per tal que es pugui considerar un autèntic conte de fades.
Peter Pan fou un personatge creat per P.M.Barrie a principis del segle XX. Va crear aquest personatge a partir de les històries que explicava als fills de la seva amiga Sylvia Llewelyn Davies, amb la que tenia una relació força especial, que jo m’atreviria a dir que era d’una espècies d’amor platònic.

El nom de Peter Pan va esdevenir de dos aspectes:
Per una banda un dels fills de la Sylvia es deia Peter, i per l’altre Pan era el Déu grec dels Boscos.
Tot i que diuen que la inspiració real del personatge va provenir del germà gran de l’autor que es va morir quan només tenia tretze anys en un accident.
Però quin va ser l’any exacte d’aparició d’en Peter Pan per primera vegada?
L’any 1902 en un llibre anomenat “L’ocellet Blanc”  apareixia per primera vegada Peter Pan, aquesta obra era per adults on transcrivia les llegendes escoceses que explicava als fills de la Sylvia. En aquesta obra del capítol 13 al 18 apareixia en Peter.

D’aquí es va inspirar per escriure l’any 1904 l’obra teatral: “Peter Pan o el nen que no volia  créixer”, que va tenir un èxit aclaparador.

L’any 1906, Barrie va agafar els capítols de l’Ocellet Blanc on sortia en Peter i en va fer la novel·la: Peter Pan als Jardins de Kensington.

Tant gran va ser l’acollida de l’obra teatral, que el 1911 es va adaptar a novel·la sota el títol “Peter  i Wendy”, que actualment es coneix sota el nom de “Peter Pan”.

Com era físicament Peter Pan? Tots el relacionem probablement amb la imatge estereotipada que ens ha atorgat Walt Disney, recordem aquell nen amb ulls espavilats, pícar, rosset i d’uns 10-13 anys. Però en la història de Barrie, la curiositat està en que no ens fa una descripció específica del protagonista, sinó que deixa que sigui el propi lector el que se’n faci la imatge. Només diu que era molt guapo i que tenia un bonic somriure. En l’obra de teatre va vestit amb un vestit fet de fulles de tardor i teranyines. Pel que fa a l’edat, quants anys tenia Peter Pan? En l’obra de l’Ocellet Blanc tenia 7 anys, tot i que en les caracteritzacions teatrals posteriors tenia més edat.  

De fet no sabem si Barrie es va basar en la seva pròpia persona per escriure aquesta història, o en el seu germà, o en els fills de Sylvia... però el que és evident és que s’han fet moltíssimes versions, voleu conèixer algunes?
 L’any 1924 es va fer la primera versió cinematogràfica de la història per Parramount, on el seu autor Barrie, va escollir al protagonista masculí per fer de Peter. A la vegada s’han fet diverses versions musicals a partir de l’obra de teatre. El 5 de Febrer de 1953 Walt Disney va estrenar el seu propi Peter Pan, que va donar encara més popularitat a una obra que ja gaudia de prestigi.
Com a seqüel·la, podem destacar la pel·lícula de 1991 “Hook” protagonitzada per Robin Williams, on la història succeeix a partir de que en Peter ja fa molts anys que ha abandonat Maimés, i que ara amb 40 anys i dos fills rep la visita de la Campaneta.

Més recent és la pel·lícula del 2003 Peter Pan on se’ns mostra potser una versió una mica més fosca de la història.
Sigui com sigui amb la seva capacitat de volar, els seus “pensaments feliços” , els seus Nens perduts, la seva pols de fada, el capità Garfi, el país de Maimés, la Campaneta... Aquesta història ens ha arribat a tots com una de les més fantàstiques mai explicades. 

Il·lustracions
Abans de començar amb les il·lustracions d’aquesta història, m’agradaria portar-vos una fotografia de l’autor d’aquesta obra: JM Barrie amb el fill de Sylvia, Michael.

A continuació podeu observar dues imatges antigues de Peter Pan, la primera de l’any 1911 i la segona de 1915.

  
La fama de Peter Pan ha arribat arreu, tan és així que fins i tot a Liverpoll hi ha una estatua en honor seu.

 
En blanc i negre són aquestes imatges sobre l’heroi.

 
Ja en color i més modernes són les il·lustracions que us porto a continuació, totes elles força diferents però amb un tret característic comú: Peter Pan sempre vesteix de verd.

             
Les il·lustracions que us porto a continuació són de Mabel Lucy Atwell, clàssiques però boniques.

   
Portades de contes i llibres d’arreu del món, ens porten un Peter Pan sempre rialler, feliç i content.

         
Protagonista de diverses versions cinematogràfiques tant en dibuixos animats com en persones reals, aquí en teniu una petita mostra. La primera imatge és de la pel·lícula de l’any 1924, la segona de Disney de 1953, i per acabar una seqüència d’una altra que es va fer l’any 1954.

  
Al teatre encara s’hi fan representacions d’aquesta obra, sinó mireu el cartell d’una que s’està fent aquest 2008.

 
Recordeu, potser una fada us ajuda algun dia a volar, només us calen pensaments positius. Encara us en queden d’aquests?

 “Hi havia una vegada una mare cabra que tenia set cabretes. Un bon dia la mare marxà al poble a comprar i deixà les cabretes soles. El llop que les vigilava va decidir aprofitar l’ocasió. Tot i que la mare les havia advertit, el llop va dur a terme tota una sèrie d’astúcies per enganyar-les, es va posar la pota en farina, va menjar rovells d’ou per tenir la veu més clara. Enganyades van obrir la porta al llop que se les va cruspir a totes.
De fet totes menys una, la més petita que va quedar-se amagada dins el rellotge. Quan la mare va tornar, la petita li va explicar el que havia passat. Així que van anar a buscar al llop, que de tan tip s’havia quedat adormit al costat del riu. Van obrir-li la panxa amb unes tisores, en van treure les sis cabretes i en el seu lloc hi van posar pedres. Quan el llop va despertar va anar a veure aigua al riu, i del pes va caure-hi i va morir ofegat.”

Aquesta és una història molt coneguda entre la quitxalla d’arreu del món, i personalment és un conte que sempre m’ha agradat molt. Però d’on prové realment?

La seva autoria ha estat sovint atorgada als famosos germans Grimm, que entre els anys 1812 i 1815 en van escriure la seva pròpia versió; però evidentment no era original.

Aquest conte té els seus orígens en el folklore europeu, i sovint s’explicava de pares a fills a la vora del foc; per tal d’alertar als infants que es quedaven sols a casa dels perills que podien córrer si obrien la porta a qualsevol que no coneguessin. Hi ha qui diu que ja apareixia en les faules clàssiques, i la trobem també en la literatura del segle XIX al nostre país de la mà de Jacint Verdaguer, i a Espanya per Fernán Caballero que va viure els primers anys de la seva vida a Alemanya.

Els finals d’aquesta història poden ser dos: el que us he explicat abans, que el llop mor ofegat al riu; i un final en el que el llop després d’haver tret les cabretes de la seva panxa, cau en l’olla on la mare cabra es disposa fer la bugada i mor escladat.

Hi ha altres versions en les que el llop no enganya a la cabreta que es queda sola a casa, és el cas d’un conte de caràcter moral i d’origen medieval  o fins i tot, d’origen esòpic que fou recopilat per Maria de França, poetessa del segle XI.

Sigui com sigui és un conte de força tradició a Catalunya, on tenim la nostra pròpia i bonica versió, en la que la mare els hi diu a les cabretes que no obrin a ningú a no ser que digui les següents paraules:
Obriu, obriu cabretes
Que us duc herba a les banyetes
I formatge a les potetes.
El llop la primera vegada s’equivoca, la segona ho diu bé, però amb la seva veu greu no les enganya, la tercera vegada ho fa amb una veu aguda, però la seva pota continua sent negra i peluda. Fins que finalment se l’enfarina i enganya a les cabretes. La resta, com sempre.

Una de les versions catalanes és la recopilada per Amades el 1950 sota el títol “Compare llop i les cabretes”.

Ara us deixo amb una curiosa i divertida versió que he trobat d’aquesta història en castellà, sota el títol: “El lobo y los tres chotos”
Una vez había una cabra y tenía tres cabritos. Estaba en su corral la cabra y salía con sus hijos pa comel (pasaba un ése de agua por al lao pa beber los choticos). Y antoces dice la madre a los choticos:

—Me voy al pueblo a compral recao (1). Si viene el lobo, no abrirle la puerta. El lobo tiene la voz más fuerte, tiene pelos en las patas. Vosotros le miráis las patas.

Pos ná, se va la madre. A la miaja:

—¡Pon, pon!

—¿Quién?

—Yo.

—¿Quién eres tú?

—Pos tu madre.

—Tú no eres mi madre; mi madre tiene la voz más fina. Tú eres el lobo.

Antoces el lobo se va otra vez y a la miaja vuelve:

—¡Pon, pon!

—¿Quién eres tú?

—Tu madre.

—A ver: enséñanos las patas. ¡Ah!, tú tienes mucho pelo en las patas; tú no eres mi madre, mi madre no tiene tanto pelo en las patas.

Allá que se va el lobo otra vez. Y entoces viene el lobo y con harina se enrea toas las patas de harina pa llevarlas blancas, como era la madre blanca… Antoces viene otra vez:

—¡Tras, tras!

—¿Quién?

—Tu madre.

—A vel: enséñanos las patas. –Y se miran– ¡Ah!, pos si paece mi madre: mi madre tiene las patas blancas.

Antoces le abren la puerta, ¡me cago en la puta!, y era el lobo.

¡Vamos! Antoces se lía con ellos, y el más chiquitiquio en las ramas de olivera que había en el corral se escondió, y se escapó; y se comió los otros dos.

Cuando viene la madre:

—¡Madre mía!, y ha venío el lobo y se ha comío mis choticos. ¡Vamos! ¡Madre mía! Y antoces ya salió el chico, de las ramas; dice:

—Madre, el lobo se ha comío mis hermanicos.

Antoces la madre, como tenía unos cuernos tan largos y tan finos, dice:

—Vamos a vel.

Arrea parriba, a la orilla del río arriba, y estaba el lobo acostao en la orilla del río, pegando unos ronquíos… Antoces llegó la madre con el cuerno, ¡bun!, a toa la barriga arriba, y le sacó los dos cabritos toavía vivos.

Y antoces ya el lobo se quedó allí muerto y antoces los tres cabritos se liaron a bailar allí, a la madre, venga bailar de contentos. ¡Ala, venga a bailar! Y colorín colorao, el cuento por las escaleras se ha ido al tejao.

Il·lustracions
En blanc i negre són les primeres il·lustracions que us porto.

      
Ja en color, però moltes d’elles de caràcter força clàssic són les següents:

    
Alemanyes, holandeses, croates i angleses són les següents portades d’aquests contes.
       

 
En català, castellà i fins i tot en gallec, ta,bé hem trobat alguna coseta interessant.
    

Per acabar us porto imatges japoneses de la història, com sempre molt xules.

      
No us refieu de cap llop que us digui per la porta “Obriu cabretes que sóc la portera...”, probablement no ho sigui.

“Hi havia una vegada un pare i una filla molt pobre que vivien al costat d’un bosc on la noia anava cada dia a buscar llenya. Un dia mentre recollia branques se li va presentar un gran ós i fugí corrents. Però l’ós va ser més ràpid, així que la va atrapar i se la va emportar a la seva cova, retenint-la i fent-la la seva dona.
Van tenir un fill meitat home, meitat ós. Amb cos d’home però gros i pelut com un ós, el nen de nom Joan va anar creixent amagat del seu pare a la cova. Un dia va fugir, però el seu pare ós el va veure i se’l va voler menjar. Es van enfrontar i en Joan matà al seu pare.
Mare i fill van decidir tornar al poble, però ningú no volia estar amb el pobre Joan; es va acabar fent ferrer, tot i que tothom se’n reia d’ell. Cansat va marxar a buscar una feina millor.
Pel camí es trobà amb un home que arrencava els arbres més grossos, es deia Arrencapins; després a un que sentia els sorolls més petits,l’Escoltim- Escoltaina; amb un home capaç d’apartar muntanyes, el Regiramuntanyes; i un home que tan sols bufant era capaç de fer apartar-se tots els núvols, en Bufim- Bufaina. Tots ells van seguir al Joan que els hi havia ofert una feina millor.
Van arribar a una casa que segons un pagès que passava per allà estava encantada. Van fer-hi nit i l’endemà tots van sortir a buscar feines, tots menys l’Arrencapins que es quedà cuinant farinetes. De sobte va arribar un home molt vell i lleig que va començar a escopir dins les farinetes,i va deixar mig mort d’una ventada a l’Arrencapins.
Era el Dimoni, cada dia es va quedar un diferent de tots ells, i tots van ser vençuts fins que arribà el torn d’en Joan.  Que amb la seva força i una barra de ferro  de cent quilos de quan era ferrer ,el va deixar estabornit i va fugir.
Van seguir el rastre de sang del dimoni per escarmentar-lo del tot i que mai més tornés. La sang arribava fins a un pou, i en Joan va entrar i es va trobar un caminet al fons que arribava fins a un palau, va arribar a una cambra on hi havia una bonica donzella plorant, filla del rei i capturada pel Dimoni.
El Dimoni li va dir que si la volia alliberar hauria de lluitar amb ell amb espasses. El va vèncer, li va tallar una orella i se la va guardar, s’emportà a la princesa. Per pujar a dalt del pou, primer ho a fer la noia, i després els seus quatre companys el van trair i no li van llençar la corda.
Per sortir del pou va demanar un desig a l’orella del dimoni que li va concedir, va seguir als seus companys, van fugir corrents i es va casar amb la princesa. ”

La història fins aquí contada, és només una versió de les múltiples existents, hi ha algunes en que el protagonista no és fill de l’ós, sinó que és un nen criat per una osa. També és diferent el personatge que fa descobrir al protagonista el món soterrani on es troba la princesa, pot ser un nan, un follet o fins i tot un pollet. I per acabar algunes versions, en comptes d’una princesa, en salva a tres. Un altre dels aspectes que varia són el nombre de companys que el Joan de l’ós es troba pel camí, en la història que us he explicat són quatre, i en una altra que he llegit són dos que al capdamunt resulten uns covards incapaços de vèncer a un trist pollet.

Aquesta és la història d’en Joan de l’Ós, una rondalla d’origen occità, que els espanyols s’han volgut atorgar l’autoria, però que el rondallaire Pau Beltran el va recopilar com un conte tradicional de les nostres terres.  Història amb nombrosos elements mítics, ha estat  estesa per tota Catalunya, i ha esdevingut  popular sobretot als Pirineus catalans i francesos. De tradició oral i explicada ja segles enrere. El personatge d’en Joan de l’ós està també relacionat amb altres personatges mitològics  també força peluts com ho són: San Joan Pelut de Pollença, Nicolau el Vellós d'Alemanya, o el gegant Rotllà o la tribu pirinenca dels Beribracis (els fills de l'ós), celtes de l'Europa central que van introduir la cultura del ferro, a Escòcia trobem l’Ourist.

Dins la Península i el País Basc podem trobar també diferents personatges que s’assimilen al nostre Joan de l’Ós.
A la vegada podem trobar similituds entre el Joan de l’ós i els Basajuan o senyor del bosc,un personatge de la mitologia basca. Ens els descriu com homes corpulents, peluts i salvatges que viuen als Pirineus, en especial al bosc d’Irati. Tenen el cos cobert de pèl i una melena molt llarga. Un dels seus peus té la planta circular, i lluny de ser agressiu es diu que són protectors dels ramats d’ovelles. Serien aquests qui construïren els megàlits de la zona i eren també coneixedors de l'art de la màgia. Basajaun significa "senyor del bosc", o "senyor salvatge".

A la mitologia aragonesa, a les valls del Tena, Anso i Broto podem trobar el Basajarau, Bonjarau o Bosnerau, senyor dels boscos i protector dels ramats.
A Astúries és el Busgosu, Mofosu o Vellosu, i es diu d’ell que rapta a les dones per emportar-se-les a les coves i beneficiar-se d’elles; i que té molt odi cap als caçadors i llenyataires; fet que s’assimila més amb la figura del pare d’en Joan de l’Ós que no pas del nostre protagonista.

A Cantàbria rep el nom de Musgosu, sovint barrejats o assimilats en la mateixa figura que el que a Catalunya representa en Joan de l’Ós.

Les llegendes més antigues d’en Joan de l’ós afirmen que terroritza a tothom que hi ha al seu pas amb la seva lletgesa i maldat.

Sovint el Joan de l’ós s’ha arribat a considerar a la Cultura pirinenca més que una història o un conte, sinó una espècie de Ieti català. Així que ja cal que aneu ben en compte, que potser us trobeu un al mig del bosc.

En relació a la temàtica sobre les princeses recobrades d’un món subterrani, és un element molt utilitzat a Europa, Àfrica del Nord i els Estats Units. És un conte molt antic, però no es coneix cap versió escrita anterior al segle XVIII.

Il·lustracions
Tot i resultar força complicat trobar imatges o dibuixos d’aquest conte. Us porto algunes d’en Joan de l’Ós, la majòria d'elles franceses.

També resulten força interessants la interpretació del Basajaun, el Busgosu i el Bosnerau,  els dos primers d'Euskadi i la resta d’origen aragonès.

   
En alguns casos trobem un Joan de l’Ós molt semblant a l’home, en d’altres una bèstia enorme, i en alguns casos fins i tot un home amb la fisonomia d’algun dels nostres avantpassats. Sigui com sigui, una història plena d’elements màgics que m’ha fet molta il•lusió poder-vos portar avui.

La salinitat de l’aigua sovint ha estat explicada de maneres molt diverses i algunes d’elles força surrealistes. Algunes llegendes bretones ens expliquen per exemple que la mar recobreix muntanyes de sal; a la badia de Saint Brieg s’explica que hi ha volcans a sota el mar que en erupció escupen flames i sal; a la comarca de Trèguier, es diu que a còpia d’engolir vaixells carregats de sal, la mar es va tornar salada... Però la història que avui ens ocupa és la història d’un molinet meravellós que va ser capaç de tornar el mar salat, tal i com el coneixem avui dia.  

“Hi havia una vegada dos germans, u de molt pobre i l’altre molt ric. El pobre no tenia per menjar ni per viure, estava desesperat i en la seva deseperació, li va demanar menjar al seu germà que se’l va treure de sobre de mala manera. Desesperat va decidir anar a llençar-se al mar des del penya-segat més alt, però quan estava a punt de fer-ho va aparèixer una velleta que li va donar un molinet màgic. El molinet mol i deixa de moldre el que la persona que el té desitgi. Només segueix unes instruccions: “Molinet, mol” i “Molinet, para de moldre”. Aleshores va decidir tenir la casa dels seus somnis, el menjar que volgués, i les millors robes.
Tothom es va sorprendre de la fortuita riquesa del germà pobre, tant que fins i tot el ric se’n va estranyar. Així que va a anar a veure el que abans era pobre, i li va preguntar com havia aconseguit tantes riqueses, el pobre li va explicar i aquest li va demanar que li deixés el molinet i se’l va emportar sense saber com el podia parar. Com havia tingut mala collita, va demanar al molinet que molgués palla i al no poder parar se li va omplir tota la casa de palla, es va calar foc i se li va cremar la casa sencera.
Tothom es va enterar de la fama del molinet i un capità de vaixell li va demanar al pobre, que li va deixar i no li va poder explicar com funcionava. Dins del vaixell, el capità va demanar que molgués sal, i va moldre i moldre, i el vaixell es va ensorrar; i encara no ha parat de moldre... i és per això que l’aigua del mar és salada.”

Aquesta és la versió catalana recopilada per Joan Amades el 1979 en el llibre “Les millors rondalles populars catalanes” de la famosa història de “Perquè l’aigua del mar és salada?”. Una història maca d’explicar a grans i petits i que curiosament té uns orígens molt definits. Els voleu descobrir amb mi?

Aquesta història sorgeix a Noruega i és una faula popular d’aquell indret que apareix en Gróttasöngr o Cançó de Grotti.
La cançó de Grotti és un antic poema Nòrdic  que trobem entre els poemes de Edda de Snorri Sturluson. La història narrada en aquesta cançó és força diferent de la que us he explicat primer i és narrada així:
“Skjöldr, rei de Dinamarca, tenia un fill, Fridleifr, que el va succeïr en el tro, que a la seva vegada va tenir un fill que es deia Frodi i que el va succeïr en el tro en època de l’Emeprador César August, època en la que el seu pare havia proclamat la pau en la Terra.
El Rei Frodi va visitar Suècia i al seu rei Fjölnir, li va comprar dos gegantes esclaves Fenja i Menja grans i fortes. A Dinamarca hi havia dues pedres de Molí que cap home per fort que semblés, era capaç de moure; i aquest màgic molí podia moldre qualsevol cosa que l’home desitgés. El Molí es deia Grotti, i les gegantes esclaves van ser utilitzades per moure les pedres del molí i així que aquest li concedís al seu amo, tot el que desitgés.
En venjança de l’esclavitud a la que Frodi les tenia sotmeses, les dues gegantes va començar a cantar una cançó, “la cançó de Grotii” i tothom que l’escoltava desitjava matar al rei Frodi. Tant va ser així que una multitud enfurismada liderada per un rei del mar de nom Mysing, va atacar i matar al rei.
Mysing es va emportar el molí i les gegantes, i els hi va demanar que molgués sal, va moldre tanta que el vaixell es va enfonsar i un gran remolí s’ho va emportar tot, i és per això que l’aigua del mar és salada.”

A partir d’aquesta història èpica, trobem la història de “Perquè l’aigua del mar és salada?” que va ser escrita pel noruec Peter Christen Asbjørnsen i Jørgen Moe i inclosa en el seu llibre Norske Folkeeventyr (1842-1843).

En les versions Europees, no es troba una velleta, sinó a un vell; I sovint no se li ofereix al gemrà pobre el Molinet gratuïtament, sinó que se li demana alguna cosa a canvi, o és el propi germà pobre el que demana ajuda al vell i aquest li acaba concedint el Molinet. O fins i tot que desesperat el germà pobre demana ajuda al propi diable.
També parla de que el germà ric acaba sabent els secrets del molinet I com aquest funciona, perquè el pobre li diu quan va begut, o en altres variants quan un grup de nens l’enganyen per tal de que desveli el seu secret.
El germà ric diuen que el convens perquè vengui el Molinet. Hi ha altres versions que en canvi diuen que el germà ric mai arriba a saber com funciona verdaderament I que al demanar caldo I arengades, no ho pot parar i tota la casa se li inunda.
Totes les versions, però acaben igual, que el darrer propietari del molí, s’emporta el molí en vaixell a alta mar I li demana sal, I és per això que el vaixell s’inunda i l’aigua esdevé salada.

Bonica història per explicar als nens petits quan aquests fan la pregunta de perquè l’aigua del mar és salada, a mi m’hauria agradat rebre aquesta resposta en forma de conte. I a vosaltres?

Il·lustracions
Ha resultat força complicat trobar il·lustracions d’aquesta història, ja que no destaca entre les més populars en relació als contes infantils. Tot i així, primer us porto la portada de Els poemes de Edda, i una imatge en la que apareixen les gegantes Fenja i Menja amb lespedres del molí.

La posterior il·lustració és de la versió feta a posterior per Peter Christen Asbjørnsen i Jørgen Moe en la que es veu el germà pobre suplicant-li ajuda al diable.
 

Pel que fa als contes, he trobat poca cosa, una portada en anglès, una en castella i una en català.

Qui pogués tenir un molinet d'aquetss a casa...

“Hi havia una vegada un moliner que es volia fer ric, per a fer-ho va mentir al rei dient-li que la seva filla era capaç de convertir la palla amb or amb una filadora. El rei va voler comprovar si deia la veritat i va tancar la jove noia en una torre, on li va demanar que transformés la palla en or o sinó el dia següent la mataria. Per la nit la noia es desesperà fins que va aparèixer una espècie de nan que li va concedir convertir la palla en or a canvi del seu collaret.
Ho va fer, i al matí següent el rei encara li va donar més palla. Es va tornar a presentar de nit el nan i aquesta vegada li va demanar el seu anell. La noia va acceptar.
La tercera vegada el rei li va prometre que si tornava a transformar la palla en or es casaria amb ella, en el cas que no ho fes mataria al seu pare. De nit va tornar a aparèixer el nan i li va fer prometre que li entregaria al seu primer fill quan nasqués.
Passat el temps, la noia es va casar amb el rei i van tenir el seu primer fill. El nan va venir a prendre el que era seu i la noia li va demanar que no ho fés. En un acte de compassió, el nan li va dir a la noia que si aconseguia endevinar com es deia, deixaria que es quedés amb el seu fill, sinó li prendria per sempre.
Li va donar tres nits per esbrinar-lo, la primera va fallar, la segona també, però la tercera... un dels seus missatgers va sentir cantar al nan mentre saltava sobre el foc:
"El día de hoy horneo, mañana fermento yo,
al día siguiente yo tendré el niño de la joven reina.
¡Ha! estoy contento de que nadie sabe,
que Rumpelstiltskin es mi nombre."
El nan va perdre l’aposta i donant un fort cop de peu al terra, va desaparèixer per sempre més.”

Aquest és el conte de Rumpelstilskin, o El nan saltarí, personatge principal d’un antic conte de fades probablement alemany, i que posteriorment va ser reescrit pels famosos germans Grimm i inclòs en la seva obra Household Tales el 1812 i revisat el 1857.

La mateixa història és explicada en moltes cultures diferents, incloent els mateixos personatges però canviant el nom del nan, així per exemple, la versió anglesa escrita per Joseph Jacobs l’any 1890en els seus Contes de Fades Anglesos sota el nom de Tom Tit Tot.
En la versió anglesa però hi ha alguns elements de la trama que varien.
“La noia no és filla d’un moliner sinó que vivia amb la seva mare i la jove era una mica “atolondrada” però molt dolça. La mare va fer 5 empanades de carn, però se li van cremar en el forn, van quedar dures com una pedra, però va manar a la filla guardar-les al rebost. I li va dir: posa-les a qui dins que ja tornaran. La noia se les va menjar i a l’hora de sopar no tenien res per menjar.
Va passar el rei per costat de la casa i la mare va dir que la seva filla havia filat cinc cabdells de llana. El rei se la va emportar i va prometre que es casaria amb ella si el darrer mes de l’any li prometia que filaria cinc cabdells cada dia.
Desesperada la noia es va veure incapaç de filar els cabdells i va aparèixer una negra criatura que li va prometre que ho faria i que li donaria cada nit tres oportunitats per endevinar el seu nom, però que si no ho aconseguia es quedaria amb el nan per sempre més.
Un bon dia el rei va anar de caça amb el seu cavall i va sentir entre uns matolls un petit nan que cantava: “Nimmy nimmy not, em dic Tom tit tot”. La noia al sentir el que li havia explicat el rei es va veure salvada i va dir el nom, el nan va desaparèixer per sempre més.”

En Alemany rebé el títol de Rumpelstilzchen, en francès Grigrigredinmenufretin, en castellà Tragolisto o El enano saltarín, en hebreu עוץ לי גוץ לי (utz li gutz li), en Neerlandès Repelsteeltje i en Polac Titelitury.
En català aquesta història l’he sentit sota el títol de: La noia que transformava la palla en or.

Rumeplstilt era el nom d’un tipus de nan que també s’anomenaven poppart i que feien alguna espècie d’estrany soroll quan caminaven sobre la fusta, o feien dringar algun cascavells; una espècie de nan que simulava ser un fantasma o esperit que movia objectes per les cases. Nan una mica entremaliat i diabòlic.

S’utilitza com una història amb finalitat didàctica, amb la qual es pretén ensenyar als infants que fanfarronejar és negatiu i que pot portar males conseqüències, tot i que al final acaba sortint tot bé, els resultats podrien haver estat catastròfics.

Així que no prometeu mai res que no pogueu complir, vés a saber el que us pot passar...

Il·lustracions
D’aquest conte he trobat bastantes il·lustracions, algunes gracioses, altres divertides, altres més noves i altres més antigues. Comencem per tant per ordre cronològic amb il·lustracions clàssiques d’aquesta història. Com podeu observar hi ha un nan bastant diferent en les tres imatges.

De Crane de l’any 1886 és aquesta antiga il·lustració, més moderna és la segona de l’any 1973 d’edward Gorey.
 

De la versió angles de tom tit Tot, en podem observar les següents imatges, totes elles molt curioses.

D’origen alemany són les següents il·lustracions.

Ara us porto unes imatges força clàssiques d’aquesta història. La primera de Win Giclle, la tercera de Anne Anderson, la quarta d’un tal Guftanson. 
        

D’origen neerlandès és la següent il·lustració on es veu un nan presentant-se davant la noia.

Portades d’aquest conte d’arreu del món són les que us presento a continuació hebrees, en anglès, en castellà...
      

I com a darrera curiositat alguns segells alemanys dedicats a aquest magnífic conte on apareixen les diferents escenes del conte.

I recordeu,  vigileu a qui veieu saltar en la foscor que pot ser un nan amb una mica de mala baba.

“Hi havia una vegada quatre animals: un gall, un gat, un gos i un ase, que volien ser sacrificats pels amos, perquè comencen a ser vells i ja no serveixen per a res. Desterrats de casa seva, cadascú d’ells emprèn el seu camí per separat de camí cap a la ciutat de Bremen. Es troben a mig camí i es fan amics, decideixen formar un grup de música tal i com proposa l’ase.
Troben una casa de pagès amb llum a dins, en la que viuen uns lladregots. Enfilats l’un al damunt de l’altre, els animals actuen davant d’aquells homes per tal de que els hi donin alguna cosa de menjar. Sorpresos, els homes surten corrents de la casa perquè no saben d’on provenia aquell so. I els animals decideixen quedar-se a la casa a passar la nit.
Al dia següent un dels lladres torna a la casa, és fosc i decideix encendre una espelma, veient els ulls del gat pensa que són brases i el gat se li tira a la cara per tal d’esgarrapar-li els ulls. L’ase li dóna una cosa, el gos el mossega i el gall el fa fora amb un dels seus crits. Un cop fora el lladre explica a la resta que havia estat atacat per monstres: que una bruixa horrible amb unes ungles llargues (el gat)li havia esgarrapat la cara, que un gegant (l'ase) l'havia pegat, i el pitjor de tot, que un dimoni terrible li havia cridat a l'orella. Així els lladres van deixar estar la casa per sempre més, i els músics van viure-hi feliços la resta dels seus dies.”

Aquesta és la història dels Músics de Bremen, història tradicional de la Baixa Saxònia recopilada pels famosos germans Grimm a partir d’una història del Folklore popular d’aquella zona. En la primera versió no s’esmenta la ciutat de Bremen, no és fins després que la ciutat és coneguda gràcies a aquests 4 músics.

El tema dels animals viatgers és estès arreu d’Europa i Àsia, encara que els personatges protagonistes poden canviar en funció de la història. En la tradició oral europea hi ha nombroses variants: viatgen a Roma, fan “La volta a França” o emprenen una espècie de peregrinatge. En totes aquestes històries, una vegada els animals han acabat el seu viatge tornen a casa. En general el tipus d’animals que hi apareixen acostumen a ser salvatges, famílies senceres d’animals grans: llops, óssos, lleons... En canvi, en la tradició oriental també podem trobar històries similar, però protagonitzades per animals inferiors, com ara: insectes o crancs; o fins i tot, objectes.

L'opció de ser músics quan no hi havia cap altra feina per ells reflectia l'opinió negativa de la població de les rodalies de Bremen sobre la cultura de la capital. Tot i això, aquest conte és tan popular en aquestes contrades que l’any 1953 es va construir una escultura en honor als músics de Bremen, que tothom que va a la ciutat toca, ja que diuen que si toques la pota de l’ase, et donarà molta sort. A la Riga, la capital de Letònia n'hi ha una de semblant a la comunitat westfaliana d'Ense-Bremen.

Un conte molt similar al dels músics de Bremen, és el de “El Gall i la gallina van de viatge”. Una història en la que aquests dos animals arriben a un hostal, s’hi instal·len, i acaben fent fora al seu propietari posant-hi agulles de cosir a la tovallola i a la cadira, i així es queden amb l’hostal.

Aquesta història es va fer popular a Espanya a finals del segle XIX i a Catalunya no se’n va fer una versió fins el 1940.

Aquest conte ha estat refet en forma de pel·lícula, obres de teatre i films musicals, però a les nostres contrades els recordem com a personatges de dibuixos animats. Qui no recorda els “Trotamúsicos”?

Il·lustracions

Abans de portar-vos les il·lustracions dels contes que he trobat entorn d’aquests quatre animals, volia mostrar-vos les dues escultures que trobem: l’una a Bremen, i l’altra a la Riga a la Comunitat d’Ense- Bremen. Així com altres escultures que trobem a altres indrets.

  
 
En relació a les il·lustracions n’he trobat algunes de més antigues com aquestes.

Ja en color són les següents portades de diversos contes: unes alemanyes, altres franceses, japoneses o fins i tot aràbigues.

També en tenim una versió catalana publicada el 2001 , i fins i tot la imatge d’una pel·lícula estrangera de l’any 1969 on els protagonistes són aquests quatre animals.

 
Per acabar uns músics de Bremen senzills i simpàtics en aquesta moderna il·lustració.

 
Però sens dubte la imatge que a molts ens ve al cap quan ens parlen dels músics de Bremen és aquesta:

“Hi havia una vegada un ratolí que sense voler desperta un lleó. Aquest se’l vol menjar, però quan està a punt de fer-ho se n’apiada davant dels crits de clemència del petit animal.
Va passar el temps i el lleó que estava caçant, va caure en una trampa, en una xarxa; i aleshores va rugir i rugir demanant auxili. El ratolí va sentir els seus rugits i el va anar a ajudar sense pensar-s’ho dues vegades. Va començar a mossegar les cordes de la xarxa que el retenia i el va alliberar”.

Bonica faula, atribuïda a Esop (segle VII aC), faulista grec del que ja hem parlat anteriorment. Després Fedro, va recuperar aquesta història al segle I aC, faulista llatí de l’època imperial, per escriure-la en vers. Va ser el primer faulista que va escriure faules en vers, una d’elles: El lleó i el ratolí.

Segles més tard, La Fontaine i Saramiego van escriure la seva pròpia versió de la història.

La moralina d’aquesta història és ben clara: “si fas el bé, després els altres te’l faran a tu” i “cal sempre valorar la amistat dels més humils”. Base de moltes dites com: “el que sembra recull”.

Però realment aquesta faula va ser escrita per Esop? Hi ha qui diu que no, que es tracta d’una faula que té els seus orígens en l’antic Egipte i que és idèntica a l’explicada per Tot a Hathor en un mite.

Compte no us mengeu a cap ratolí, que a lo millor la seva ajuda os és útil en algun moment.

Il·lustracions
En algunes il·lustracions en blanc i negre, se’ns presenta la majestuositat del rei de la selva que requereix l’ajuda del petit ratolí.
   

Gustave Doré va fer-ne la seva pròpia versió.
 

Del 1919 és aquesta il·lustració de Milo Winter.

Ja en color són algunes de les il·lustracions que us presento a continuació. La primera d’elles ens recorda als possibles orígens egipcis d’aquesta faula d’animals.
   

Portada d’innumerables contes, s’ha convertit en un dels clàssics per explicar als petits.

“Hi havia una vegada una granota que es va acabar convertint en un príncep blau”.
Tothom ha sentit innombrables vegades aquest tòpic sobre els prínceps blaus i els contes, però pocs saben que darrera aquest tòpi o personatge hi ha un conte, una història sobre una granota i una princesa.

El conte de “El príncep granota” fou popularitzat pels germànics germans Grimm en la seva versió, i va ser el primer de la seva col·lecció de contes tradicionals.

El probable origen d’aquesta història és però Escocès, sota el títol de The Tale of the Queen Who Sought a Drink From a Certain Well (1548), que ve a dir una cosa així com: El conte de la reina que va buscar una beguda d’algun pou. Tot i que hi ha una altra versió del conte sota el títol: The Well of the World's End (El pou on acaba el món). Les dues però, anteriors a la versió que en van fer els germans Grimm i les dues escoceses.
The well of the World’s end va ser recopilada per Joseph Jacobs en els seus contes de fades Anglesos, escrits l’any 1890.

Us explico les tres històries i em dieu si s’assemblen o no, d’acord?

The Tale of the Queen Who Sought a Drink From a Certain Well
(El conte de la reina que buscava una beguda d'algun pou)
“Hi havia una vegada una reina que estava malalta i que envia a cadascuna de les seves tres filles al pou a buscar aigua que l’ajudi a recuperar la salut. Les tres es troben amb una granota que els hi demana matrimoni a canvi de l’aigua, les dues primeres el refusen, la tercera no. Va portar l’aigua a casa i la mare es va curar.
La granota va anar a casa seva i li va demanar que complís la seva paraula. Li va demanar que l’acollís al costat de la seva porta, després en un cubell, després en un petit llit al davant de la llar de foc, després en un llit al costat del seu, i al final li va demanar que li tallés el cap amb una espassa que hi havia darrera del llit. Així ho va fer, i la granota es va transformar en un rei que es va casar amb ella.”

The Well of the World's End (El pou de la fi del món)
“És la història d’una nena a la que se li mora la mare i el pare es casa amb una terrible madrastra que volia desfer-se d’ella. Li va donar un tamís i li va dir que no tornés fins que no trobes el pou del final del món. Va marxar i preguntava a tothom on era el pou. Al final una dona vella li va dir on era el pou, però no va poder omplir el tamís. Va aparèixer una granota que li va dir que l’ajudaria si feia tot el que li demanés aquella nit. Ella va acceptar i la granota li va dir que podia tapar-ne els forats amb fang, i així ella podria portar l’aigua de tornada.
La madrastra es va enrabiar amb el retorn de la noia, i va instar a la noia perquè complís el que li havia promès a la granota. La granota li va demanar que el posés en els seus genolls, que li donguès sopar, que li deixés dormir amb ella. Pel matí, li va fer tallar-li el cap; i es va transformar en un atractiu príncep amb el que es va casar”

El príncep granota
La versió dels germans Grimm es força similar a les dues anteriors, amb la diferència de que la noia no li ha de tallar el cap a la granota.
“Ens explica que hi havia una princesa que tenia una bola d’or i que se li va caure al pau, jugant al seu jardí. Es va posar molt trista i del pou en va sortir una granota, que li va dir que en podria recuperar la bola (o perla) si li prometia ser la seva millor amiga i fer el que li demani: que li doni de menjar, que el deixi seure al seu costat, poder dormir al seu llit. Finalment en un acte de repugnància, la princesa l’estampa contra la paret i és aleshores quan la granota es transforma en príncep”

En les versions posteriors d’aquesta història i en un intent de suavitzar el tracte que li fa la noia a la granota, l’encanteri es trenca gràcies al petó que la bonica princesa li fa a la fastigosa granota, imatge que ens ha arribat fins als nostres dies.

Robert Chambers en va fer una versió posterior de la història l’any 1836, amb elements de cadascun de les tres variants anteriors. En aquest cas la protagonista és la filla d’una viuda que estava amassant coques i envia a la filla a per aigua. No queda aigua en el pou i es posa a plorar. Apareix la granota que li donarà aigua si es casa amb ella. Ella accepta i és la viuda que la porta a complir la seva paraula, fent que li obri la porta, li faci el sopar, la posi al seu llit, i li talli el cap amb una destral (i no una espasa). I al final també es transforma en príncep.
En català, la història és igual però rep un títol diferent: “El gripau i la princesa”.

Aquesta metàfora sobre els prínceps granota que es poden arribar a convertir en prínceps blaus, ha estat molt utilitzada al llarg dels temps. I ja sabeu el que es diu, primer hauràs de fer molts petons a granotes i gripaus, per tal de poder trobar el teu príncep blau.

Il·lustracions
Són diverses les il·lustracions que he pogut trobar sobre aquesta història. Les primeres són força antigues, la segona és de l’any 1900 i ens narra la seqüència en que la princesa troba la granota en un manatial, aquesta vegada, ja que segons les versions, es pot tractar d’un pou o un manatial on la princesa va a buscar l’aigua.
 

Del Walter Crane de l’any 1874 és aquesta imatge on veiém a una princesa d’època.
 

També antigues però amb color són les següents il·lustracions, la primera de Gustaf Tenggren i la segona de Warwick Goble.
 

Les següents il·lustracions són també de caire clàssic:

Italianes són les segünets versions d’aquest conte.
  

D’Holanda, Alemanya i orientals són les següents, totes elles molt interessants.
  

Més modernes són les il·lustracions següents, la primera de Toni Halmos.
 

A continuació us presento tot el conte des del punt de vista d’un bon il·lustrador: Steve Morrison.
       

Qui no ha somiat mai amb granotes encantades?

“Hi havia una vegada un príncep que desitjava casar-se amb una bonica princesa. La seva mare no està desposada a aceptar a qualsevol i sotmet a totes les candidates a una proba. Les fa dormir sobre un munt de matalassos, a sota del darrer hi amaga un pèsol. Només la princesa que el noti, serà l’escollida.
Un bon dia hi ha una tempesta, i una noia que afirma ser princesa arriba al castell empapada víctima d’un naufragi. Dorm en el lli, supera la proba i es casa amb el príncep.”

Aquest conte és de Hans Christan Andersen, el que diferenciava a aquest autor dels Germans Grimm o de Charles Perrault era que Andersen va narrar contes propis de sàtira social i amb elements autobiogràfics, basant-se a la vegada en els principals elements o personatges de contes clàssics. En canvi, el que feien els germans Grimm o Perrault eren adaptacions de contes de fades als que els hi afegien una moralina.

El conte d’Andersen fou publicat l’any 1835, però aquesta vegada en coneixem una versió tradicional anterior Sueca. En la versió Sueca, la noia dorm al damunt de set matalassos amb un pèsol entre dos d’ells. A la vegada també és sotmesa a altres probes similars que substitueixen el pèsol per palla, una agulla, nous o gra. Tot això per demostrar si era prou fina i delicada per descobrir la seva incòmoda presència i demostrar així la seva sang blava.

L’extrema delicadesa que havia de correspondre a la noblesa i a la sang reial ha inspirat també molts contes a l’Orient. La més antiga de les històries figura al llibre XII del Katha Sarit Sagara de Somadeva de Cachemira que va viure durant el segle III dC. En aquest conte tres germans rics competeixen per veure qui és el més sensible. Al dormir sobre set matalassos apilats, el petit es desperta amb molts dolors i una marca vermella a la seva pell. El llit és examinat i l’únic que troben és un sol cabell humà a sota del matalàs inferior.

La versió actual que es coneix té algunes modificacions de la història d’Andersen. Aquest autor explica que havia sentit per primera vegada aquesta història quan era petit i quan la va escriure va incloure un únic pèsol a sota de vint matalassos de palla i vint cobrellits. Posteriorment, en l’adaptació que va fer Charles Boner al 1846 en la seva traducció a l’anglès, va incloure dos pèsols més per tal de fer la història una mica més versemblant.

Un conte que potser era una crítica a una reialesa que es considerava superior i més sensible a la resta de mortals. O potser un afalac per la protagonista del conte que tot i superar una mort pràcticament segura entre les aigües del mar Bàltic, dorm sobre 20 matalassos i és capaç de notar que a sota d’un d’ells hi ha un pèsol i no ho explica fins que no li pregunten directament per tal de no mostrar-se descortès amb l’allotjament ofert.

Il·lustracions
Són moltes les il·lustracions que apareixen d’aquest conte, i en totes elles pràcticament la mateixa imatge: la de la noia dormint al capdamunt de tots aquells matalassos. Algunes d’antigues són les que us presento a continuació, la primera d’elles de l’any 1894, la segona on s’observa a la reina preparant el llit de la futura princesa.

Ja en color són aquestes imatges, una mica més modernes de la història. La primera d’elles, l’única una mica diferent on s’observa a una reina cruel i exigent triant a les futures pretendents per al seu fill.
          

També la trobem com a protagonista de portades d’innumerables contes.

Si un matí us lleveu amb mal d’esquena mireu si algú us ha deixat un pèsol sota el matalàs, no fos cas que fóssiu una princesa i ningú se n’hagués adonat fins ara.

“Diu la historia que una vegada el comte de Barcelona, quan estava ferit de mort va posar-se els quatre dits a la ferida i de la seva sang va fer quatre línies verticals que van donar lloc a les conegudes quatre barres”.
En dates tan assenyalades com aquestes, em resultava impossible no indagar sobre l’origen d’aquesta llegenda. Realment va ser així? Era possible que es crees l’escut, l’emblema d’una nació d’una manera tan heroica i patriòtica?

Aquesta llegenda fou recollida per primera vegada en el llibre de "Fets d’armes de Catalunya (1420)" de Bernat Boada, gairebé cinc segles després de la mort de Guifrè, si més no és cert que aquesta llegenda és completament això: una llegenda, falsa i sense fonament històric; però bonica si més no. Possteriorment es va fe rpopular de la mà del valencià Pere Antoni Beuter en el segle XVI
Guifré el Pilós fou comte de Barcelona i Girona a finals del segle IX; però l’ús d’emblemes heràldics sobre l’escut no apareix a Europa fins a la primera meitat del segle XII. Tot i això cal destacar que el català és un dels escuts més antics, el quart datat aproximadament de 1150, i que lluí Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona.
Cal dir que la seva aplicació als escuts, és extreta del penó o bandera, que apareixien ja amb anterioritat durant el segle XI
Les quatre barres lluny de representar la sang, diuen que podien ser un símbol heràldic primitiu que derivaria de les armes usades pels comtes de Carcassona, dels quals descendia Guifré (nét del comte Bel•ló de Carcassona).
En un article del periòdic Las Provincias de València s'atribuïxen les barres al Papa. Vermell i groc eren els colors Pontificis i els reis del comtat de Barcelona (i dependències) i d'Aragó eren "banderers del Papa". Naturalment aquesta versió no es correcta perquè consta que Innocenci III (1198-1216) va ordenar: "d'ací endavant l'estendard de l'Església, l'anomenat Gamfaró, siga divisat dels colors i senyals dels reis de Catalunya i Aragó". És a dir que l'origen de la bandera Pontifícia vermella i groga (l'inici del qual està per determinar, però és molt posterior a l'existència de les barres).
Als volts del segle XIII el nombre de Barres que contenia la senyera no era gaire clar, tot i que en àmbits oficials era obligatori que en tingués quatre: una per Barcelona i els comtats feudataris; una altre per Aragó; una altre per Montpeller i els drets feudals dinàstics en el Carladès; i l'última per Mallorca.
A partir de 1241 el nombre de barres grogues o daurades passen de ser tres a cinc.
Tot i la nombrosa documentació històrica entorn al tema, cal dir que als nostres dies encara arribar la llegenda de les Quatre Barres, la història en que el rei Carles el Calb per a premiar el valor de Guifré en la lluita contra els musulmans, mullà els quatre dits en la sang de la ferida del comte i les marcà en el seu escut. Hi ha algun que altre conte que en parla, i poetes com Verdaguer van reflexar aquesta llegenda en la seva obra.

Les Barres de Sang

Dins son palau de Valldaura
trist està Jofre el Pelós
      mirant son escut que penja     
d’un feix de llances i estocs.

Els cavallers ja li diuen:
-De que esteu tan neguitós?

-De veure ma adarga llisa
com un llibre sense mots.

-Llisa n’és la vostra adarga,
mes té el camp de plata i or.

-Bé té el camp d’or i de plata,
mes és un camp sense flors.-

Mentre diu eixes paraules
una carta n’ha desclòs;
la lletra n’és del gran Carles, el segell d’emperador.

<<Els normands entren a França;
ajudeu-me el meu nebot,
que si vós em deu ajuda
cada braç valdrà per dos.>>
Quan les lletres son llegides,
--Cavallers anem-hi tots.—

Ja es cobreix de fina malla,
ja se’n calça els esperons,
ja se’n volen cap a França;
bon camí que Déu els do.

Quan el camí se’ls acaba,
se’ls comença el treball fort.

Carles Calb està en batalla
i els normands li prenen lloc,
com un mur de ferro verge

avançant cap a migjorn;
ragen sang destrals i llances,
les ballestes ragen foc.

A la primera envestida
el mur de ferro se romp;
els normands van de recules
per escapar de la mort.
A la segona envestida
no se’n veia cap enlloc.

Els francesos demanaven:
--Qui és aqueix batallador?
--El Comte de Barcelona,
el comte Jofre el Pelós.—
La darrera de les fletxes
l’ha ferit a prop del cor.

Ja l’entren a una tenda
que prengué als normands traïdors:
el primer que l’hi visita
n’és Carles emperador:
Carles mira ses ferides,
ses armes mira el Pelós:

tot mirant les seves armes
sospirava de tristor.

--No sospireu, el bon comte,
mont metge arriba tantost.

--De les nafres no me’n sento,
sols me sento de l’honor,
puig en el camp de la guerra
per mon escut no hi ha flors.
--Si el teu escut n’està sense,
ton pit n’està vermellós.—

Posa els dits en la ferida,
les passa per l’escut d’or.

Si el comte Jofre plorava,
encara plora més fort,
mes ses llàgrimes de pena
ja son llàgrimes de goig.

--Grans mercès, lo rei de França,
grans mercès, l’emperador.

Si no puc tornar a veure-us,
Catalunya i Aragó,
est testament us envio
escrit en sang de mon cor;
graveu-lo en totes mes torres,
brodeu-lo en tots mos penons,
i porteu les quatre barres
a les quatre parts del mon.—

Oh, soca de nostres comtes,
Déu no el vol arrencar, no;
de les barres catalanes
tu en seràs lo portador:
grans províncies les esperen
per gravar-les en son front,
los espanyols en ses armes
los catalans en son cor.
Jacint Verdaguer i Santaló

Il·lustracions
Avui us porto pintures i dibuixos que es van fer reflectint aquesta història. 
   

Per acabar us porto la imatge dels contes que han  estat l’origen de la meva recerca, ja que els vaig veure en una botiga i vaig pensar que també podia parlar amb el Trompeta d’aquesta llegenda.

 
Si alguna vegada mireu la vostra senyera i us pregunteu d’on prové, penseu que un bon dia es va crear una llegenda que la atorgava a un tal Guifré...