L'Elefant Trompeta

Hi ha diverses revistes en el mercat sobre educació. Però jo voldria comentar aquelles que teòricament ofereixen recursos pràctics i didàctics per a mestres.

Aprofitant la aparició d'una nova revista de mestres al mercat, vaig comprar-ne el primier número. La revista es diu Maestra. clave para docentes de infantil y primaria. La veritat és que no va resultar el que esperava. Primer de tot perquè no considero que hi hagi pràcticament cap aspecte aplicable a Educació Infantil, i si és així, només és per a parvulari. Segon perquè considero que hi apareixen molts articles i reportatges d'opinió que tot i resultar interessants, no m'ofereixen el que buscava: recursos per dur a terme a l'aula.

Pel que fa a una altra revista, aquesta sí de recursos per a mestres és Maestra Infantil. Aquesta ofereix propostes i recursos tant per a treballar en escola bressol com en parvulari, tot i que hi predomina la segona etapa. Tot i això, considero que la revista abusa dels infantilismes i de materials que realment a les escoles no tenim, i a vegades fa propostes massa utòpiques de quins serien els resultats finals. Uns resultats que evidentment només serien com ens ensenyen si ho fessin les mestres i els mestres i no pas els nens.

Si coneixeu altres revistes que puguin resultar interessants i que ofereixin recursos per a mestres, ja sabeu que espero les vostres propostes.

Gràcies

Ahir al obrir el diari ADN, hem vaig quedar molt impactada al llegir una notícia que parlava d'abusos en una Escola Pública de Sant Andreu, ja que jo sóc del barri i els fets van succeir fa 2 anys i no en tenia ni idea.

Els fets consistien en que dos nens de 12 anys abusaven ridiculitzant i tocant a tres nens de tan sols 4 anys, i això ho feien a l'hora del pati del migdia, després del menjador. I jo em pregunto que està passant en aquesta societat que dos nens de només 12 anys són capaços de dur a terme aquests actes? Què estem fent malament? Què els hi passava pel cap?

I què s'ha fet al respecte? Expulsar tres dies aquests nens, posar una professora d'educaxció especial per a ells, i indemnitzar a una de les afectades amb 6000€. I jo em pregunto, i això de què li servirà?

El que més m'ha afectat de tot això, és que les altres dos famílies afectades no han fet res al respecte i que els nens que van produir aquests actes cruels només tenien 12 anys. Només vull dir, que intentar tapar el fet i comportant-se com si no hagués succeït no soluciona res.

Qui pensi que la feina de mestra d'infantil és poca cosa i els nens es passen el dia jugant (com molta gent pensa de debó), és que realment no en té ni idea d'aquesta professió i de la responsabilitat que comporta, ni del temps ni de la dedicació que implica.

Responsabilitat, ja que estàs al càrrec d'unes 20 o 25 criaturetes que depenent durant 8 hores al dia de tu i del teu comportament.

Temps, perquè jo em pregunto: d'on treu una mestra el temps per preparar les activitats si totes les hores que treballa està amb els infants? És fàcil respondre a aquesta pregunta, evidentment de temps que no correspon amb la seva jornada laboral, o de l'estona del pati mentre a la vegada vigila als nens; o de l'estona que té per dinar... En definitiva, d'on pot. I tot aquest esforç per preparar murals, activitats i materials que puguin resultar engrescadors per als infants.

Dedicació, perquè una mestra quan acaba la seva jornada laboral, continua sent mestra, i va pel carrer i se li ocorren coses per fer amb els infants o material que podria comprar el centre.

Per tant, m'agradaria que totes aquelles persones que pensen encara que la feina de mestre és "jugar amb els nens", que reflexionessin una mica. Gràcies

Com a estudiant i posteriorment com a mestre, sempre m'he "aprofitat" dels recursos que s'ofereixen des de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació de Barcelona, ja que considero que és un dels serveis realment públics i gratuïts millor que s'ofereix als ciutadans.

Com a mestres a vegades volem que a l'escola estiguin tots els contes que ens agradaria explicar i que tinguèssim la millor biblioteca que fós possible; però a vegades això no pot ser així, ja que no ens enganyem, les escoles no disposen de suficients recursos econòmics per oferir tot el material que com a mestres ens agradaria.

És per això que des d'aquí m'agradaria defensar la utilització de les biblioteques per agafar en prèstec contes per explicar als nens i nenes; ja que durant tres setmanes aquells contes estan a la teva disposició i et serveixen per treballar els temes que estàs fent a l'aula.

Pel que fa als CDs de música també hi podem trobar de danses i cançons infantils, molt adients per a la franja d'edat d'Educació Infantil, i també pels primers cursos de Primària.

Així que recomano tant a pares com a educadors i educadores, estudiants, professors, i a tothom en general, que aneu a la biblioteca del vostre barri per fer-hi un cop d'ull; segurament us sorprendrà.

En aquest post m'interessaria parlar dels beneficis que té, sota el meu punt de vista, la piscina en infants de 2 a 3 anys.

Primer de tot, comentar que mai havia vist com es duia a terme aquesta pràctica i introducció al món aquàtic en nens tan petits. I va resultar realment sorprenent com es sentien a gust dins l'aigua i com no mostraven por davant aquest medi. I de fet considero que aquests cursos de piscina realitzats per monitors especialitzats serveixen per tal de que:

- Els infants perdin por a l'aigua.

- Es familiaritzin amb aquest medi.

- Treballin habilitats motrius dins d'un medi diferent al que estan acostumats.

- Explorin i descobreixin noves sensacions.

- Experimentin amb els moviments que els seu cos és capaç de fer dins l'aigua.

- Aprenguin tot jugant a nedar.

- Els infants es sentin segurs en aquest medi

Totes aquestes són algunes de les raons per les que recomano a pares i educadors que portuin als seus nens a la piscina, ja que aprenen molt més del que ens podem arribar a imaginar; i us suggereixo a tots i totes que busqueu amb mi altres avantatges que té la pràctica de la natació amb infants d'aquestes edats, o bé pel contrari, que expresseu el vostre desacord.

Hi ha pares que mostren por o rebuig a que el seu fill pràctiqui el curs de natació, però realment és perqjuè no han vist com es porten a la pràctica aquest tipus de cursets. Com a mestra, jo em sento segura quan els meus nens estan dins de l'aigua.

En conclusió, és una bona pràctica!

Considero que una de les pors de tota mestra que comença a treballar és enfrontar-se als pares dels infants que té al seu càrrec. Ja que són unes quaranta, en el meu cas, 42 persones que creuen que el seu fill és el més maco, el millor i el que ha de rebre totes les atencions. I com a mestra, jo haig de considerar a tots per igual i atendre als 21 de la mateixa manera.

El dimecres 27, va ser la reunió, jo tenia por i estava molt nerviosa, evidentment; però crec que el resultat de la reunió va ser força positiu. Vaig explicar tot el que volia i havia d'explicar de la manera més clara i entenedora en que em va ser possible.

Els pares es van mostrar molt interessats realitzant preguntes sobre allò en que tenien dubtes i va ser força gratificant que mostressin interès per la tasca que es fa des del centre.

Si algu de vosaltres ha llegit el post de l'Elefant Trompeta: "Ja ha passat un mes", potser es pregunta en que consisteix la "Careta d'Elefant", com jo l'he anomenada. Es tracta d'una simple manualitat que consisteix en construir una cara d'un elefant a partir de: dos plats de plàstic blancs i paper de seda blau enganxat en ells i dos gomets per fer els ulls.

De manera que primer de tot, els nens han de trencar trocets de paper de seda blau i enganxar-los en els plats de plàstic. Després, la mestra, tallarà per la meitat un dels dos plats, que seran les orelles, i les graparà de la manera en que s'observa en el gràfic.

Ja per acabar farà dos talls a la part inferior del plat central, simulant la trompa i els nens enganxaran dos gomets que seran els ulls.

El dia 24 de Setembre vaig anar al CCCB per veure l'exposició: "Hi havia una vegada Txernòbil". D'aquesta només destacaré aspectes relacionats amb la infància i l'educació.

El que més em va commoure van ser els dibuixos realitzats per diferents infants de la catàstrofe. En ells es pot observar la imatge de la desgràcia, la tragèdia, l'explosió, les cases deshabitades, les llàgrimes i la desesperació.

Altres imatges també em van fer remoure moltes sensacions, com aquesta en la que s'observa una classe d'una escola qualsevol, d'una de les moltes ciutats devastades, buida.

O aquesta altra en que una mestra torna al seu poble, ja deshabitat i recupera una joguina de quan era petita.

I aquesta d'una gàbia amb un ocell mort que era la mascota d'una escola d'allà... Amb les fotografies dels infants com a únic record.

I una de les darreres que ens mostra l'única nena que ha nascut en el lloc afectat per la radiació en els darrers anys, una nena que no sembla tenir cap problema físic greu.

Ciutats en l'oblit, cultures perdudes, escoles buides... Que millor que una exposició així per fer-nos recordar que les desgràcies poden afectar a qualsevol població i indret del món, que no sóm invencibles i que no podem jugar més a ser Déus.

Així va començar a cobrar vida l'elefant Trompeta. Quan em vaig proposar fer una titella per a la classe, no sabia ben bé per on començar; però amb uns quants consells tècnics i una mica de memòria de la meva època d'estudiant quan feia plàstica, va haver-ne prou.

Primer de tot, vaig inflar un globus i el vaig enganxar al pal, per després recobrir aquest globus de capes i capes de paper de diari barrejades amb cola blanca dissolta en aigua. Així vaig anar fent, fins obtenir, un cop assecat, un cap dur i rodó. Per afegir les orelles vaig forrar cartró amb paper de diari amb la forma adient i després vaig unir-les al cap amb més paper de diari i cola. El mateix vaig fer amb la trompa, però enlloc d'utilitzar cartró, vaig utilitzar de base un filferro.

Un cop assecat, vaig afegir una capa de paper de cuina perquè fos més homogeni a l'hora de pintar-ho. Ja per acabar vaig escollir el color i ho vaig pintar amb pintura.

Per fer el vestit, vaig necessitar l'ajuda de la meva mare, que me'l va cosir i amb una goma apretada al coll de la titella es va poder aguantar. A sota del vestit i vaig posar un con de cartolina per tal de que agafés més volum i mobilitat.