L'Elefant Trompeta

“Vet aquí una vegada la història d’un gat molt espavilat…” Si no sabeu de quin conte parlo us serà més fàcil d’endevinar si us explico que portava un calçat molt especial, unes botes que el feien diferent a la resta.
“Aquesta és la història del fill d’un Moliner al que se li mora el pare. El més gran es queda el molí, el mitjà, el burro i el petit, el gat.
El Jove està trist de la sort que ha corregut, però les coses canviaran quan el gat li promet que li oferirà riqueses. El gat es calça les seves botes i comença a caçar diferents animals que ofereix al Rei de part del seu amo, del que diu que és un marqués. Un bon dia fa que el noi faci veure que s'ofega al riu per tal de que els subdits del rei el salvin i el portin al seu castell on coneix a la bonica filla del Rei. 
Menteix al rei i el fa creure que el Jove és un marqués, propietari d’unes terres i un castell pertanyents a un terrible ogre que té la propietat de transformar-se en l'animal que vulgui. El gat fa que l'ogre es transformi en ratolí i se'l menja. 
Finalment el jove, es casa amb la filla del rei, gràcies a les mentides i enganys del gat.”

Aquesta història, tot i atribuïda a Perrault, se’n coneix una versió italiana força similar de l’any 1553 escrita per Gianfrancesco Straparola, un contista de Caravaggio, que va publicar la història d’un gat força extraordinari en el seu llibre “Les nits delicioses”. Segons l’autor totes les històries incloses en aquesta obra li havien estat narrades per deu joves noies.

Abans de la versió de Perrault, un famós recopilador se li avança: Basile. L’any 1636 en l’obra El Pentamerote apareix la història de “Il gatto”. Un gat italià amb algunes diferències de la història que tots coneixem. En un inici l’amo del gat no és un moliner,sinó un captaire que el deixa en herència al seu fill. El noi es queixa de la seva sort, però el gat li promet que li oferirà riqueses. Enganya al rei perquè doni a la seva filla en matrimoni al jove, i fins i tot, perquè li entregui una gran dot, fet que el convertirà en ric. El conte de Perrault acaba aquí, però la versió de Basile encara és una mica més llarga.
L’amo havia jurat al gat que com a recompensa per totes les riqueses que li havia ajudat a aconseguir, ell li construiria un sarcòfag d’or per quan morís. Per tal de provar la paraula del seu amo, el gat decideix fingir-se mort i sent com el seu amo es riu de la ridiculesa del gat i comenta que tirarà el cadàver del gat per la finestra. Indignat, s’aixeca de cop i marxa per sempre.
En aquesta història però, el gat no portava botes.

Finalment Charles Perrault va escriure la seva pròpia versió l’any 1697 amb el nom de Le chat Botté.
A diferència que la majoria d’històries popularitzades per Perrault, la moralitat d’aquesta és força discutible, ja que acaba dient que amb mentires i enganys es pot aconseguir gran fortuna i una vida millor. De fet, és per aquest motiu, que en versions posteriors, s’ha volgut suavitzar la manca de moralitat de la història i del seu protagonista, convertint-lo en una espècies de Robin Hood, que pretenia robar als rics per donar-los-hi als pobres. Però no hem d’oblidar que aquest “simpàtic” gat roba, enganya, amenaça i fins i tot mata (al temut ogre convertit en un insignificant ratolí) per tal d’aconseguir els seus objectius, i que potser, aquesta no és de les històries més indicades per explicar als infants si amb ella hi tenim algun tipus de finalitat moralística.

Si un dia es creua pel vostre camí un gat estranyament calçat, no us en refieu gaire, us robarà fins i tot els pantalons.

Il·lustracions
Les il·lustracions més populars que s’han fet del Gat amb botes són les pertanyents a Gustave Doré,  publicades el 1862.
  

 

Són però, moltes les il·lustracions franceses publicades d’aquest personatge degut, segurament, a la procedència d’aquest país de l’autor que més popular va fer aquesta història: Perrault. La segona il·lustració que hi ha a continuació fou publicada l’any 1695. On apareix la imatge d’un gat una mica menys humanitzat de la que ens ofereix Doré.

Moritz Von Schwind publica l’any 1849 aquesta espècie d’auca, on apareix tota la història del Gat amb botes dibuixada per seqüències.

 

Arthur Rackmann va publicar l’any 1933 aquesta versió del gat. Un gat curiosament, pràcticament més petit que un conill.

 

Algunes il·lustracions de procedència francesa, una mica més modernes són les que us mostro a continuació.
  

Fred Marcelino publicà l’any 1990 aquesta peculiar versió sobre el famós gat, que ens recorda una mica potser a la seva última versió cinematogràfica.
 
 

Stasysei Drigevicius publicà l’any 1994 aquest simpàtic Gat amb Botes negre.
 

Però aquest gat ha arribat fins i tot a les pantalles de cinema, i ho ha fet en més d’una ocasió. En una d’elles tenia una imatge com aquesta:

 

I en la pel·lícula Shrek 2 apareix amb cara de no haver trencat mai ni un plat.

 

Us deixo amb aquesta història d’un gat una mica “lladregot”.

Hola a tots i totes!

Avui no us porto ben bé una web, sinó un blog, el de l'il·lustrador Isaac Bosch. En ell trobem les seves darreres notícies entorn les il·lustracions realitzades per alguna publicació i il·lustracions fetes per gust.

 

Una d'aquestes últimes, en defensa de la llibertat d'expressió dedicada als amics del Jueves en relació al segrest de la portada del passat any.

Un blog agradable de veure i llegir, on el que sens dubte m'ha cridat més l'atenció és un vídeo dedicat al naixement de la seva petita filla. Una autèntica passada, senzill, bonic i molt original.

Espero que us hagi agradat el passeig.

Fins aviat!

Hola a tots i totes! Quin no ha tingut mai un secret? Un secret d'aquells de quan ets petit i és tan màgic que no el pots explicar a ningú, i molt menys a una persona adulta perquè segurament no ho entendria. Un secret de debó. Doncs els dos contes que us porto avui són contes de secrets, espero que us agradin i em guardeu el "secret":

EL SECRET DE LA MILLI, Angelika Glitz, Editorial Joventut (1998) --> Aquest és un conte molt bonic, amb unes il·lustracions vistoses i una història realment màgica. La Milli té un secret i li diu al seu amic Rudi:

"- Tinc un secret.

- Quin secret? - pregunta el Rudi.

- No te'l dic. Els secrets no es diuen - respon la Milli."

A partir d'aquest moment, el Rudi commença a pensar i a imaginar tota mena de secrets. La seva amiga li dóna una pista, "és gris". Què pot ser? un elefant? Finalment la Milli decideix portar al seu amic fins al seu secret: una gran roca enorme de color gris. Però el soreprenent i màgic és el que s'hi pot veure des d'allà.

M'encanta i no deixa de sorprendre, és realment una delícia.

EL GRAN SECRET,Pia Vilarrubias, Editorial Barcanova (2007) -->La Tina, en ton i en Pau estan molt contents perquè anaven a la fira a pujar als cavallets, són uns cavallets màgics, fets amb una fusta molt especial; però al final no tenen temps per anar-hi i són els propis cavallets els que els van a buscar. Se'ls emporten a fer un viatge molt i molt especial, un viatge al maravellós parc d'atraccions que pot suposar l'Univers. Fins que troben la Llum, que els hi donarà llum de tots els colors per poder tenir temps per a tot.

És un conte curiós amb una portada pel meu gust no gaire encertada, però amb unes il·lustracions interiors més interessants. La història és màgica i original amb un secret d'aquells que no es pot explicar als grans.

Fins aviat! I recordeu guardeu els secrets amb clau i... sshhtt.

Hola a tots i totes!

Avui us porto una molt bona notícia, una notícia que em fa molta il·lusió, i és que a partir del proper divendres 28 de Març, l'Elefant Trompeta s'estrena a Transversalweb com a redactor. Un elefant periodista, curiós, no?

A partir d'ara, tindrem les recomanacions del Trompeta per duplicat, amb algunes variacions, ja que les imatges interiors dels contes les podreu trobar com sempre en aquest bloc.

Espero que us agradi i que el pobre Trompeta faci bé la seva nova tasca com a periodista.

Fins aviat!

Hola a tots i totes!

Avui us porto la web d'un altre il·lustrador molt interessant, producte nacional de qualitat (com jo diria). Aquest il·lustrador ha dibuixat "Qui ha vist l'home dels nassos" o "La carta", conte que fa uns quants anys, quan estudiava a la Universitat vaig veure per primera vegada.

Doncs bé, la seva web és clara, senzilla i útil per tal de conèixer l'obra d'aquest autor.

Trobem cinc apartats: biografia, portades, galeria, contacte i actualitat. Els més interessants són els de portades i galeria on apareix l'obra d'aquest auto, en petites imatges ampliables i que es poden guardar.

 

Un darrer apartat que trobo molt interessant i pel qual navegaré un altre dia és el d'actualitat, ja que ens redirecciona al seu blog, un blog ple de coses interessants i boniques pel que m'he estat passejnat i que ja us portaré la setmana vinent.

De moment feu un petit tast amb la web.

Fins aviat!

Hola a tots i totes! Davant la imminent proximitat del comercialitzat dia del pare, jo us porto alguna proposta interessant que sí que pot resultar un bon regal per a pares que estimen molt als seus fills. Tres contes, tres històries diferents simpàtiques i divertides:

MI PAPA, Anthony Browne, Editorial Fondo de Cultura Económica (2002) --> El meu pare és gran, fort, pot saltar fins a la lluna, em fa riure, porta bata i sabatilles, canta i juga al futbol. Un pare que estima al seu fill i que ens acompanya en tot el conte. És maco i divertit; i amb una frase final molt maca "jo estimo al meu pare i sabeu què? Ell m'estima a mi."

AQUEST MOSNTRE EM SONA, Gabriela Keselman, La Galera (2004) --> Aquest conte és un conte que me l'han recomanat les meves "ex-compis" i per tant és gràcies a elles que l'he descobert. Un nen és perseguit per tota la casa per un monstre que se'l vol cruspir. Fins al final del llibre no ens adonarem que el temible monstre que tant el persegueix és realment, el pare del nen que l'únic que vol és banyar-lo. Simpàtic, oi?

EL MEU PARE ÉS UN GEGANT, Carl Norac, Editorial Símbol editors (2004) --> Aquest conte també recomanat per una ex-companya ens narra una cosa que és inevitable de pensar per part de molts nens: que el seu pare és un gegant. Quan el pare estornuda és com un huracà, quan juga a futbol xuta la pilota més amunt que la lluna. I si mai tinc por, m'abraça molt i molt fort i no em deixa per res del món. El vostre pare també és un gegant? Segur que sí.

Fins aviat!

 

 

Hola a tots i totes!

Continuo avui amb la selecció de contes i àlbums il·lustrats relacionats amb la màgica lluna. A vui les històries són potser per a nens a partir de tres anys, històries per ser explicades que tenen la lluna com a fil conductor:

LA NIÑA DE LA LUNA, Dori i Antonia Santolaya, Editorial Hotel Papel (2007) --> Aquesta és una editorial nova que presenta un conte tan interessant com el que us presento ara. Un conte narrat en prosa rimada sobre el viatge d'una nena molt valenta a través del món natural i salvatge a la recerca de la lluna.

UNA LUNA REDONDA Y UNA ESTRELLA PARA MÍ, Ingrid Mennen, Intermón Oxfam (2004) --> Un conte amb un rerefons educatiu i moralitzador com acostumen a tenir els els títols d'aquesta editorial. Una història sobre un nen que està mirant la lluna i de sobte veu caure una estrella fugaç, desitja que la estrella sigui per al seu germà que ha de nèixer. Una història que ens narra la quotidianitat d'un poble de Sud-Àfrica, a la vegada que un relat sobre la recerca d'un infant del seu lloc al món.

EL PERRO EN LA LUNA, Nele Moost, Lóguez Edicions (2001) --> Un conte sobre l'amistat, amb unes il·lustracions surrealistes i una història que l'acompanya. El gosset petit es sent abandonat pel seu millor amic, però a les nits troba un amic que mai li falla: un gos blau, el Gos de la Lluna.

Estrany però molt bonicf, un conte sobre l'amistat, per a fer-nos pensar i dubtar. Existeix relament el Gos de la Lluna?

HILDERITA I MAXIMILIÀ, Fernando Krahn, Editorial Kalandraka (2004) --> La reina de les abelles i els va nombrar marquesos a la Hilderita i el Maximilià, dues marietes que s'estimen molt, una de color groc i l'altre de color vermell. Després d'aquest nombrament decideixen partir de viatge, un viatge molt llarg fins a la lluna. Però una circumstància inesperada els fa canviar els seus plans. Un àlbum tendre i divertit per als més petits, i per als més grans en poden fer una lectura diferent.

L'ATRAPALLUNES, Ramon Girona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat (2003) --> No deixa de sorprendre'm la qualitat d'aklgunes de les publicacions d'aquesta editorial. Fa poc vaig descobrir una col·lecció d'allò més interessant: Contes d'arreu. El conte que us porto avui és un conte tradicional africà. "El gat ha atrapat la lluna" diuen alguns africans quan hi ha un eclipsi, però com s'ho fa el gat per atrapar-la? Aquest conte ens narra aquesta història. Un conte una mica boig sobre un gat que estornuda, una aranya que sospira, un mar que s'arrossega i un estrany animal que ho fa tot al revés.

Les il·lustracions són modernes i vives, i el gat és realment molt simpàtic.

Fins aviat!

Hola a tots i totes!

Per fi us puc recomanar amb majúscules un musical que tenia moltes ganes d'anar a veure. Tot i l'elevat preu de les entrades, ja que no ens enganyem el teatre és car, vem anar-hi dissabte i vaig sortir-ne encantada.

Gairebé tres hores va durar l'espectacle amb una pausa entremig, i en tot moment et sents completament atrapat per la història, nopots deixar de mirar, perquè si ho fas segur que et perds alguna cosa.

És un musical per nens? Sí i no. Sí perquè evidentment són els personatges dels contes que tots coneixem: la Ventafocs, la Rapunzel, en Jan i les Mongetes màgiques, la Caputxeta vermella... Històries que s'entrellacen entre sí i que ens porten als finals feliços que tots coneixem. I no perquè hi ha una part més fosca i cruel, però això passa a tots els contes, no?

I després del final? Prínceps infidels, Caputxetes cruels, gegants malvats... Infidelitat, egoísme i por són alguns dels elements de la segona part de l'obra. Una segona part molt més fosca i que ens fa reflexionar sobre certes actituds.

La millor reflexió? Els nens es fixen molt en com fem les coses i com ens comportem, per tant, anem-hi amb compte perquè sovint no ho fem de la manera més adequada.

En definitiva, obra per a nens i adults amb una interpretació excel·lent per part de tots els personatges, tots estan esplèndids. Em trec el barret davant el gran muntatge de Dagoll Dagom.

Fins aviat!

 

Il·lustració de l'Elefant Trompeta (2007)

“Una mare ànec va posar uns bonics ous, en un bonic dia d’estiu  van sortir el aneguets. Però n’hi havia un força especial…”
Així comença una de les històries preferides de grans i petits. Un conte que tot i no provenir de molts segles enrere, s’ha convertit en un clàssic de la literatura infantil.

Aquest conte fou escrit originalment per Hans Christian Andersen, i publicat per primera vegada l’11 de Novembre de 1843. Més tard fou recopilat en la seva col·lecció de Nous contes el 1844.

Al contrari del que pugui semblar, un bonic i tendre conte per a nens; és força cruel. Ens parla de la discriminació i el despreci que rep el pobre aneguet lleig pel simple fet de ser diferent de la resta.

L’aneguet és més gran, més gris... els seus germans no el veuen com un d’ells; i tot i que la mare se l’estima igual, finalment el fan fora de la manada; i a de sobreviure un dur hivern lluny de qualsevol tipus de llar i estima. Amb aquest conte, molts infants es poden identificar en una etapa per la que segurament tots hem passat, on ens sentim menyspreats i “lletjos”.
Tots ja sabem, que al final, el lleig ànec, acaba sent un preciós cigne. Però la moralitat de tot plegat és que la bellesa està en el interior i no pas en l’exterior. Que no em de discriminar als altres pel seu aspecte.

Però tot i aquesta moralitat, el que Andersen pretenia amb aquest conte és explicar la seva pròpia història. Nascut en una família pobre, sovint es sentia l’aneguet lleig de tothom que l’envoltava. Hi ha qui diu que de fet, Andersen, pertanyia a la noblesa, i que finalment fou acceptat com a tal.
El que sí que sembla més cert era que la no acceptació d’Andersen estava força més induïda per la seva tendencia sexual. Ja que Andersen era homosexual en un món i un entorn que no el comprenia, de fet mai va arribar a tenir relacions amb ningú del seu mateix sexe, i va ser molt incomprès a la seva època.

Així que el propi Andersen era un “aneguet lleig” al que ningú estimava i tothom defugia. No ho va fer per la moralitat, sinó que simplement va explicar la seva pròpia història.

Més endavant, aquesta història es va popularitzar de nou de la mà de Walt Disney, que l’any 1931 en va fer una primera versió en blanc i negre; i el 1939 en Tecnicolor.

Així que sisplau, intentem que ningú es senti un aneguet lleig, ja que tots devem tenir alguna cosa bona, ni que tan sols sigui una.

Il·lustracions
He trobat molt material gràfic molt interessant d’aquest conte; així que m’he decidit a incloure’l en aquest apartat que potser quedarà una mica més extens que d’altres.
Començant per les il·lustracions que semblen tenir un origen més antic, us n’he portat unes quantes: 
 

Aquesta imatge és de l’any 1869 il·lustrada pels germans Allen.

Aquesta diuen que fou una imatge extreta d’un paper doblegat per la meitat i retallat del propi Andersen.

Altres il·lustracions en color però no per això, menys clàssiques del conte en són les que vénen a continuació.
Monika Laimgruber publicà l’any 1985, la seva pròpia versió de l’aneguet.

 

 Thomas Locker al 1987, li dóna una visió molt més paisatgística. En aquesta imatge, ens destaca per sobre de tot la soledat del personatge en mig de la immensitat.

 

Aquesta inclou la versió sonora del conte feta per Graham Percy.

 
L’editorial La Galera publicà l’any 2000 aquesta versió.
 

Henry Galeron, l’any 2006 va il·lustrar-lo així:

 

Altres versions més modernes de la imatge del propi Aneguet són les aportades per Max, Irene Bordoy o Kimiko.
 
 

Com a versions curioses, cal destacar si més no, la versió israeliana del relat;  un aneguet lleig força modern contant que fou dibuixat al 1930.
 

També he trobat una web força curiosa sobre la presència en els segells dels contes infantils, i no me’n puc estar de posar-vos una petita mostra de tot el que hi he trobat. Són de diferents països i ciutats: Singapur, Dinamarca, Tokio, Manama, les Illes Marshall i Budapest. Fins i tot n’hi un de les Nacions Unides.

      

Per acabar us porto algunes imatges de la primera versió en blanc i negre que va fer Disney l’any 1931; i la segona del 1939, ja en “tricolor”.
    

Aquest post és pels que alguna vegada ens hem sentit una mica “Aneguet lleig”.

Hola a tots i totes! Avui m'he decidit a portar-vos una entrega de contes de colors una mica especials i originals. Ja farà alguns mesos que vaig veure aquests llibres com a novetats editorials i em van agradar molt. Fins fa poc, no he trobat gaire informació gràfica sobre aquests contes i per això no els he recomanat abans. Tres propostes diferents. Us arrisqueu?

LA MERIENDA DEL SEÑOR VERDE, Javier Sáez Castán, Editorial Ekaré (2007) --> Aquest és un conte ple de fantasia i originalitat, que ens acosta al món dels colors per portar-nos una història ben especial. Un conte màgic.

El Senyor Groc viu en el món groc, igual que el blau, lila, marró, negre i verd. Tothom que hi habita viu en un món d'un sol color. El Senyor verd, un diaconvoca a tots els altres i els hi diu que ha fet una misteriosa descoberta a la porta del final del seu passadís. S'atreviran a travessar-la?

Aquest llibre és el seu petit homenatge a un pintor anomenat Magritte, que pintava homes amb "bombín". Cada plana té una màgia especial.

BANYETA, Teresa Duran, Editorial Destino (2003) --> Aquesta és una obra molt cuidada, amb una imatge i uns colors molt ben escollits. És molt divertit i original. Un inquiet banyeta que no para quiet es mou en diferents espais, cada espai d'un color diferent: blanc, groc, verd i blau.

EL LLARG VIATGE DE L'ARC DE SANT MARTÍ, Noé Rivas, Editorial Baula (2007) --> Aquest no és un llibre com la resta, és un llibre-cd, un llibre amb música, un conte musical. La recerca d'un planeta habitable, porta als protagonistes d'aquest àlbum a compartir la seva nau amb personatges de planetes molt diversos amb llenguatges i capacitats ben diferents, que faran que per fi aquesta nau arribi al seu destí.

Abans però, passaran per planetes inòspits, amb gravetat zero i personatges una mica bojos.

Un conte que ens fa reflexionar sobre que es pot aprendre de tothom.

 

Fins aviat!

 

Il·lustració de l'Elefant Trompeta (2007)

“Vet aquí una vegada una noia que va perdre una bonica sabata de vidre.” Com tots sabeu, aquesta és la Ventafocs, una bonica noia que és la protagonista d’un dels contes de fades més antics que es coneixen, a part de ser un dels més populars.

Els seus orígens els trobem en la Xina, les primeres versions d’aquesta història sorgiren en aquest país entre el 850 i el 860. En aquesta primera història escrita, la Yeh-hsien és obligada per la seva madrastra a treure aigua dels pous més profunds i perillosos.
Un aspecte curiós de la Ventafocs xinesa és que amaga un peix màgic de tres metres de longitud en un llac aprop de casa seva. El pobre peix serà assassinat per la malvada madrastra que es disfressa de Ventafocs i enganya al peix per portar-lo a una mort cruel.
La Ventafocs d’aquesta història també vol assistir al ball amb un bonic vestit, i és davant les espines del peix mort que demana aquest desig. En un obrir i tancar d’ulls el seu desig queda complert, vestida amb plomes i or.
A la festa xinesa, no hi ha ni príncep ni rei; però la protagonista al sortir corrents de la festa perd una bonica sabata d’or. El comerciant més ric de la ciutat la troba i busca a la seva propietària.
Quan li posa la sabata a la Yeh-hsien, aquesta es torna preciosa; tant que el comerciant s'hi casa. Mentrestant un allau acaba amb la vida de la malvada madrastra.
Com veieu aquesta versió té algunes diferències amb la història que tots nosaltres coneixem. Aquesta història fou registrada per primera vegada per Taun Cheng-shih al segle IX, un dels principals recopiladors de Folklore de la història. Taun va escriure aquesta història, a partir de la versió que una serventa li va explicar.
No hi ha cap mena de dubte, que aquesta versió guarda moltes similituds amb les europees escrites a posterior.

En moltes versions europees antigues de tradició oral, el conte ens narra la mutilació que va sofrir la filla més lletja per tal de que el seu peu càpigues en la apreciada sabata, algunes vegades de seda, altres de cuir o pell. Quan sembla que el príncep creu l’engany, un ocellet l’adverteix de l’estafa.

En la versió escocesa de la història, las protagonista rep el nom de Rashin Coatie, una noia bonica però pobra. Segons aquest conte les tres terribles i lletges germanastres l’obliguen a vestir robes brutes i trencades. Un moltó és el seu animal màgic aquesta vegada. Un animal que, al igual que en la versió xinesa, és assassinat per la cruel madrastra. La Rashin Coatie, desesperada per assistir al ball amb un bonic vestit expressa els seus anhels davant dels ossos del moltó i d’immediat els seus desitjos es veuen acomplerts.
Al assistir al ball, el príncep es queda bocabadat davant de tanta bellesa. Però la Rashin Coatie que fuig precipitadament del ball perd la sabata de ras de color blau. El príncep busca desesperadament la seva propietària. Tan és així que la madrastra fa tallar els dits del peu i el taló a la seva filla gran per tal de que aquesta es pugui casar amb el príncep. El príncep accepta la lletja filla però un ocell li revela l’engany. Al final es casa amb la Rashin Coatie i viuen feliços per sempre.

En la versió alemanya, la germanastra malvada es talla només un dit del peu, i un màgic ocell, al veure la sang que hi raja, adverteix al príncep.

A Europa la història més antiga escita de la Ventafocs, fou la narrada per Basile, inclosa en la seva obra el “Pentamerone” (1674) en la que rebé el títol de: “La gata de la llar”. D’origen Napolità, la seva Ventafocs es deia Zezolla; i fou sotmesa a maltractaments des de la més tendra infància.
En conte comença d’una manera molt especial, les maquinacions de Zezolla per assassinar a la seva malvada madrastra. Quan finalment li trenca el coll, el seu pare s’acaba casant amb una altra dona encara més odiosa, amb sis filles que són iguals o pitjors que la seva mare.
Zezolla sent el desig d’assistir a un gran ball i vestir amb boniques robes. Expressa el seu desig davant d’un arbre màgic i aquest li compleix tots els seus anhels: un bonic vestit, un cavall blanc per muntar i dotze patges que l’acompanyen.
El rei es queda embelesat davant de tanta bellesa, però l’únic record que li en queda és una sabata que acabarà coincidint amb el peu de la pobre i desgraciada Zezola.

L’any 1697, Perrault va escriure la seva pròpia versió del conte. La versió que ens ha arribat als nostres dies i la que ha fet popular la història de la fada madrina i la sabateta de cristall fou l’escrita per aquest autor francès. No cal oblidar que el fet de que els animals es convertissin en altres personatges màgics també fou afegit per aquest autor. És d’aquesta versió que s’han extret moltes de les versions actuals. El fet de la sabata de cristall fou invenció del propi autor pel valor econòmic que tenia aquest material al segle XVII. La versió de Walt Disney de 1950, s’inspira en la història de Perrault, on prengué tot els elements màgics que hi apareixen.

Els Germans Grimm, però no es van poder estar de fer la seva pròpia versió,  en la que la sabata de la Ventafocs és de nou d’or.

D’aquest conte, però, també en tenim una versió catalana. És una història molt similar a la de la Ventafocs però no hi ha sabata, sí que hi ha jove hereu i balls, però no hi és l’element característic. La història rep el nom de la Cendrosa. La Cendrosa era molt bonica i vivia amb el seu pare, ja que la seva mare va morir. Aquest es va tornar a casar amb una malvada dona que tenia una filla horrible. La madrastra la maltractava i un dia la va enviar a netejar els budells del porc que havien matat al riu. Allà va perdre un dels budells que s'anaren riu avall, la Cendrosa es va trobar una velleta, que era la Mare de Déu. Aquesta li digué que quan trobés un ase pel camí baixés el cap i quan sentís una campana l’aixequés. Al fer-ho una estrella es va plantar al seu front i la va fer més bonica del que ja era. La bona Mare de Déu li va donar tres fruits secs, quan els obrís li concedirien tres desitjos.
Cansada dels maltractaments de la madrastra, la Cendrosa va marxar a servir a una altra casa, on hi vivia una família molt rica amb un jove i ben plantat hereu.
Organitzaren un ball de festa Major, i la Cendrosa hi va assistir amb un bonic vestit concedit per un dels fruits. I així fins a tres balls, amb tres bonics vestits i en els que el jove li va donar dos regals una agulla i un anell. L’hereu es quedà cada vegada més enamorat de la jove, però no sabia d’on venia ni com trobar-la. Tal va ser la seva desesperació que el noi caigué malalt de tristesa.
Però la Cendrosa va decidir descobrir-se tot posant-se un dels vestits concedits pels fruits màgics i portant-li els regals que li havia fet el jove. D’ençà aquell dia que van estar junts, es van casar i foren feliços per sempre.
Com veieu és una història curiosa amb moltes similituds amb la Ventafocs, però alhora moltes diferències.

Algunes altres versions que es poden recordar especialment són Vassilissa la bella (russa) i Peldicenere (anglesa), La gatta Cenerentola (brasilera), Aschenputtel (alemanya) o N’Estel d’Or (mallorquina). Totes elles amb les seves variants pròpies de cada cultura. A les nostres contrades la Cendrosa també té altres noms, a les Balears s’anomena: N’espirafocs o Na Bufafocs.

No us heu preguntat mai perquè la Ventafocs tenia uns peus tan petits que només a ella li venien bé les sabates?
No hem d’oblidar la procedència oriental d’aquesta història. En la cultura xinesa, el fet de tenir els peus petits era símbol de noblesa i distinció. És per això que la nostra protagonista pot portar les petites però boniques sabates.

Hi ha qui diu que d’aquest conte s’han fet unes 200 versions, altres unes 300 i els més agosarats asseguren que se n’han fet més de 700. De totes maneres, no podem obviar que es tracta d’un dels contes més populars i més aclamats pel públic infantil de tots els temps.

Ja heu trobat la vostra sabata de cristall?

Il·lustracions
Són moltes les il·lustracions fetes dels centenars de versions de la Ventafocs. A continuació us en vull incloure algunes.

Com l’origen del conte és xinés, de la seva versió us incloure les primeres il·lustracions.

    

De la versió escocesa de la Rashin Coatie, trobem aquesta il•lustració on apareix la pobre i desolada Rashin.

 

Algunes de les il•lustracions més populars dels contes infantils foren les que va fer Gustave Doré, en aquesta ocasió l’any 1897.

 

De la versió alemanya de la història en trobem les següents il·lustracions. En dues d’elles, tot i haver-hi una distància en el temps, apareix la figura dels ocells. En la segona una imatge curiosa, és la Ventafocs que porta les regnes del cavall, i no pas al príncep, com hi solem estar acostumats. 

    

Altres versions més actuals de la història, on se’ns fa present la imatge de la Ventafocs són aquestes:

  

En els darrers temps, s’ha creat fins i tot la Ventafocs egípcia, mostra d’això és l’obra escrita per Shirley Climo .
 

No cal oblidar-nos de la versió que Walt Disney va popularitzar de la història l’any 1950, seguint l’obra de Perrault, el resultat fou una de les Ventafocs més boniques que s’han dibuixat mai.

 

Aquest post el vull dedicar a una nena de la classe dels Elefants que sempre serà una princesa per mi, la princesa de la classe (tot i que ella a diferència de la Ventafocs de Walt Disney es vestiria de rosa).