L'Elefant Trompeta

Hola a tots i totes!

Avui us porto un musical d'allò més interessant; no us el puc recomanar perquè no hi he anat, però tot i així, m'encantaria veure'l. Perquè? Doncs perquè és un musical que gira entorn del màgic món dels contes: BOSCOS ENDINS.

Us explico de què va: Un forner sense fills i la seva dona, són víctimes d'una maledicció feta per una bruixa. Es veuen obligats a anar boscos endins per tal d'intentar trencar l'encanteri. En el seu camí es trobaran: la Ventafocs i el seu príncep, la Caputxeta Vermella, el Llop, en Jan de la Mongetera, la Rapunzel... Tots ells  personatges que intenten fer realitat els seus desitjos. Ho aconseguiràn?

Hauran de ser capaços d'escollir el seu propi camí i decidir si el seu destí els portarà conseqüències magnífiques o terribles. Perquè els contes no sempre acaben bé, i són com la vida mateixa, amb finals bons i finals dolents... no?

És una obra que té una primera part pensada per a nes, ja que al cap i a la fi ens narra alguns dels contes més famosos de la història; i una segona part que ens portarà a reflexionar sobre el perquè de les decisions humanes. Una reflexió sobre el pas de la infància a la vida adulta, sovint un camí ple d'obstacles que semblen contes inversemblants.

Aquest musical ens recorda també que els contes no són tan macos com ens han volgut fer creure, sinó que tenen la seva vessant cruel i dura.

A continuació us en deixo unes imatges perquè aneu fent boca.

Si algú l'ha vist, agraïria que em comentessiu la vostra opinió.

Fins aviat!

 

Il·lustració d'elefant Trompeta (2007)

“Vet aquí una vegada la història d’una parella que desitjava amb totes les seves forces tenir un fill. La dona que estava embarazada, va veure al jardí del costat rapunzel i ho va anhelar de tot cor. El marit va a buscar-li rapunzel, sabent que era el jardí d’una bruixa molt i molt dolenta. Li  diu que li deixa que s’emporti la planta sempre que quan el seu estimat nadó neixi li entregui.
El pare per salvar la vida i la de la seva dona, així ho fa. La bruixa decideix posar-li a la bonica nena el nom de Rapunzel i se l’emporta.
Quan té 12 anys la tanca en una alta torre sense porta a la que cada dia la bruixa hi accedeix a portar-li aigua i menjar a través dels seus bonics i llargs cabells d’or que la noia despenja per la finestra.
Un bon dia el fill del rei passa per sota de la torre i sent cantar a la jove, se’n queda enamorat; però no troba forma d’arribar-hi. Fins que un dia que torna per escoltar la bonica veu de la jove, veu com hi accedeix la bruixa.
A partir d’aquell dia, el príncep la visita dia rere dia, i li demana matrimoni. Junts buscaran una manera de fugir de la bruixa; així que decideixen teixir una escala amb robes de seda.
La maleïda bruixa descobreix que el príncep està visitant a la jove, i li talla els cabells i la desterra a un camp desert. Mentre que penja els cabells de la noia a la torre i espera a que el príncep pugi. Un cop és a dalt, topa amb la bruixa. Per tal de fugir-ne, es tira per la finestra de la torre i cau sobre les espines del jardí. Es queda cec.
Varen passar els anys i un bon dia, deambulant, el príncep sent una veu que li és força coneguda: és la Rapunzel. Amb dos bessons entre els braços. Les llàgrimes de la noia, li tornen la vista i ell se l’emporta al seu reialme on seran feliços per sempre.”

Aquesta és la història de la Rapunzel, els orígens d’aquest conte diuen que es troben en una llegenda mitològica d’Irlanda. De fet té molts elements típics de les rondalles i llegendes de tradició oral: la bruixa, el llarg cabell de Rapunzel com a element màgic, el príncep, les maldicions...
També es diu que prové de la llegenda de Santa Bárbara que va ser tancada en una torre per part del seu pare. L’història també rebé el nom de “Maiden in the Tower”.
La primera vegada que aquest conte fou escrit, va ser en la versió que en feu Giambatista Basile en la seva obra el Pentamerone (1634) on rebé el nom de “Lo cunto de li cunti”, on la mare de Rapunzel desitja julivert i ha d’entregar la seva filla a la bruixa.
Mig segle després a França, la mateixa història va ser publicada per Mademoiselle de la Force, on se’ns descriu de manera clara que Rapunzel es va quedar embarassad degut a les visites nocturnes que realitzava el príncep a la torre.
Posteriorment, l’any 1812, els germans Grimm en varen fer la seva pròpia versió com a relat inclòs en la seva col•lecció Children's and Household Tales.
La història de Rapunzel forma part d’un mateix tipus de relats inclosos sota el nom de “Madamme a la torre”. Altres noms que rebé la mateixa història a latres indrets fou: The Canary Prince, Petrosinella, Prunella, and Anthousa, Xanthousa, Chrisomalousa.

The Canary prince és una història itàlica que també inclou la història d’una bonica princesa tancada en una torre per la gelosia de la seva madrastra, ja que la considerava més bonica que ella.
Anthousa, Xanthousa i Chrisomalousa expliquen la mateixa història el punt de vista de l’heroï, que haurà de fer front a una maldició.

Però que vol dir Rapunzel? La Rapunzel és, sinó estic gaire equivocada un tipus de planta que fa una flor lila molt bonica.

En altres versions, el que la mare embarassada desitja de veritat és julivert. És per això que la versió catalana rep el nom de Julivertina. També rep el nom en altres contrades de parla catalana de N’estel d’Or o Cara d’Estel, fent referència als bonics cabells de la noia daurats com l’or. A les Balears, aqueasta mateixa història rebé un nom bonic i simpàtic Sa coeta de Na Marieta.

En altres diuen que el que vol probar la mare de la Rapunzel quan està embarassa són unes saboroses peres del jardí de la veïna bruixa.

En una de les versions que he llegit sobre Cara d’Estel, la forma de fugida dels dos amants és a través d’una part dels propis cabells de la noia, que els tallen per tal de poder-los penjar de la finestra i fugir plegats.
Aconsegueixen fugir, però la malvada bruixa (que és en realitat la padrina de la nena) va maleir la noia tot dient:

Cara d’estel,
més no seràs
i cap d’ase et tornaràs.

I la bruixa va desaparèixer, però la noia poc a poc es va anar tornant lletja i la cara se li va convertir en una cara d’ase. Els pares del príncep, repugnats per l’aspecte de la noia, li varen demanar que no es casés amb ellla fins que no hagueren passat dos anys, convençuts que així el seu estimat fill se n’acabaria cansant. Però el seu amor es va anar fent més gran, fins que passats dos anys es van casar. En el moment que el príncep va posar l’anell a la dona es sentí una veu que digué:

Cara d’estel,
Cara d’Estel,
aquell qui més t’estima
ara, et treurà el vel.

I la noia tornà a ser bonica per sempre i els dos foren feliços.

De totes maneres sigui quina sigui la versió, resulta força evident que la història de la Rapunzel no és ben bé per a nens. No és difícil deduïr que els encontres entre le príncep i la jove no són ni de bon troç innocentsç; ja que aquests donen com a fruit dos fills; quan es suposa que la Rapunzel deu tenir només 12 anys.

Així que si alguna vegada veieu una noia amb cabells daurats com l’or tancada en una torre, ajudeu-la que potser és l’amor de la vostra vida...

Il·lustracions
Las majòria d’imatges que he trobat sobre aquesta història, reprodueixen l’escena de la noia amb els seus llargs cabells penjant per la finestra a través dels quals puja la bruixa o el príncep.

       

Algunes il·lustracions que resulten més modernes sobre aquest relat són les que us presento a continuació. La segona és de José Sanabria, la tercera de Larry MacDougall i les dues darreres pertanyen a Antonella Abatiellio.

  
    

En totes elles, tot i presentar-nos una imatge més moderna, se’ns continua presentant una protagonista de cabells daurats com l’or, jove, tendra i dolça.

Quina maldecap per pentinar uns cabells tan llargs, no?

Hola a tots i totes! Normalment entenem la poesia com un estil literari només apte per a adults, però hi ha molts poemes que se'ls pot ensenyar, llegir i explicar als infants, i que poden incidir en una valoració molt positiva d'aquest format literari amb els anys per aquests nens que ja des de petits se'ls ha ensenyat a apreciar la poesia.

ELS POEMES DE LA GATA FLORENTA, Pilar Mayoralas, Editorial Ellago Edicions --> Aquest conte és un recull de poemes amb protagonistes molt animals. Cada poema parla d'un animal diferent i el darrer és el de la Gata Florenta, una gata molt artista. Us el transcric a continuació en castellà:

En una vieja buhardilla

desconchada y ruinosa

vive Florenta

una gata hermosa. 

Por las tardes,

en el parque

escribe versos a los amantes.

Por la noche caza

en el tejado de su casa.

Florenta tiene buen olfato

sus amigos son los gatos.

A la hora de la siesta,

escribe poemas en su libreta. 

Mirando al mar se inspira,

se le hace la boca agua,

pensando en las sardinas.

Poemes senzills i simpàtics que fan d'aquest, un art proper als infants. 

BAJO EL HECHIZO DE LA LUNA, Diversos Autors, Editorial SM (2006) --> Cada llengua sona d'una manera iferent, i les tradicions culturals canvien en fnció del país en el que tenen lloc. Les formes i imatges que acompanyen a aquest magnífic àlbum, ens permeten fer aquest viatge lingüístic. Recull de cançons, endevinalles, versos i jocs d'arreu del món; il·lustrat cadascun d'ells per un il·lustrador diferent.

UN POEMA PARA CURAR A LOS PECES, Jean-Pierre Siméon, Editorial Kókinos (2006) --> Per tal de Guarir al seu peix, en león, l'Adrià li haurà de fer un poema. però què és un poema? Algú li podrà explicar al pobre Adrià com es fa un poema? La fornera, el canari, els avis... tots ells tenen respstes diferents i no sap quina triar. Sembla que un poema és una cosa molt misteriosa... És molt urgent que ho esbrini per poder ajudar al seu peix. Qui ajudarà a l'Adrià?

Fins aviat!

Il·lustració d'Elefant Trompeta (2007)

“Vet aquí la història d’una nena molt i molt bonica que va viure amb set simpàtics nans.” Com tots sabeu aquesta és la història de la Blancaneus.
La Blancaneus és un conte de fades Europeu, probablement alemany, fet conegut gràcies a la versió que en van fer els Germans Grimm. Però abans d’aquesta versió n’hi ha d’altres que contenen detalls força diferents del conte tal i com el coneixem avui en dia; conte que ens ha arribat a molts per la versió que en va fer Walt Disney.

El “Pentamerone” de Basile, fou el primer en recollir la història d’una preciosa nena de nom Lisa que amb 7 anys es va clavar una pua de pinta al cabell i va ser dipositada en un sarcòfag de cristall. Tot i semblar morta, la bonica Lisa va continuar creixent i creixent i fent-se més i més bonica. Una parenta de la noia, gelosa de la seva espectacular bellesa vol acabar amb la seva vida definitivament. L’arrenca del sarcòfag estirant-la dels cabells i Lisa es desperta.  Aquesta versió és italiana, i la que els germans Grimm van recuperar 200 anys després era Alemanya, amb les variacions que això comportava. De fet foren els famosos germans els que li donarem el nom amb el que la coneixem avui dia a aquesta bonica noia: Blancaneus.

Hi ha qui diu que la història és una fàbula de l’Edat Mitjana, altres més agosarats creuen que aquesta història té els seus orígens a l’Àsia.

La història dels germans Grimm, però, tenia forces detalls macabres que molts traductors i adaptadors posteriors van decidir ometre.
Com que el caçador que porta a Blancaneus al bosc per matar-la li havia d’arrencar el cor per portar-li a la malvada reina madrastra i així que aquesta se’l mengés. El cor que li entrega és el d’una pobra vaca que es troba pel bosc.
El que li ofereix la madrastra disfressada no és pas una poma com tots tenim en ment; sinó una pinta per tal de que es pentini, però la Blancaneus que la descobreix, decideix no acceptar l’oferiment. Tot i que al final la reina malvada la pentina a la força i la noia cau dormida al terra. Quan els nans la troben, creient que està morta, a un d’ells li cau una llàgrima sobre la ferida que li fa la pinta i el verí desapareix. Blancaneus es desperta.
Posteriorment, la madrastra li porta la famosa poma, escena que tots coneixem de la història.
Després de que la Blancaneus despertí pel petó del seu estimat príncep enamorat i es casi amb ell, torna a aparèixer la malvada reina que intenta de nou matar a la Blancaneus, el príncep aconsegueix impedir-ho i finalment la mata. Fruit de l’amor de la Blancaneus i el príncep en nasqué una bonica nena a la que li posaren el nom de Blancaneus.

Altres versions li designen un final molt més dur i terrible a la dolenta reina madrastra. Diuen que li van posar dues sabates de ferro roent als peus i la van obligar a ballar fins a la mort.

Com en la majoria de contes i llegendes populars, hi ha altres versions sobre aquesta història.

D’aquest conte també hi ha una versió catalana, la nostra Blancaneus particular rep el nom de Tarongeta i ara us explicaré perquè.
"Vet aquí una vegada una reina molt i molt bonica, la més bonica del món. Un dia va veure una taronja, li va semblar tan bonic el seu color que es va guardar la pell com un tresor. Un dia la pell va caure al damunt la neu i aleshores va desitjar tenir una filla tan bonica com la taronja i amb una pell tan blanca com la neu. D’aquí en nasqué la Tarongeta.
La mare ben aviat li va començar a tenir enveja ja que era més bonica que ella, la va enviar matar al bosc per dos servents, però com no s’hi van veure amb cor. En comptes de portar-li el cor de la Tarongeta en una safata li van portar el d’un bé.
Espantada la Tarongeta es va enfilar en un arbre on un ocell li indicà el camí cap a una casa de fusta. Una casa on en comptes de set nans, hi vivien tretze gegants. Els va fer de criada fins que un dia la reina en el seu castell es tornà a mirar al mirall, que li tornà a contestar que la més bonica de totes era la seva Tarongeta.
Enrabiada i disfressada de bruixa es va encaminar a la casa dels gegants on li va donar a la Tarongeta un bonic anell d’acer que la va deixar adormida per sempre.
Els gegants la portaren en una cova, on un príncep la trobà i es queda encisat. Tant que se la va emportar al seu castell. Passaren els mesos i la Tarongeta continuava adormida. Però un bon dia el príncep va haver de marxar a la guerra i va deixar al càrrec de la Tarongeta una serventa força cobdiciosa que li robà l’anell a la Tarongeta que es despertà.
Ella i el príncep es van casar i en el seu casament van convidar tots els reis i reines de la contrada. Fins i tot la mare de la Tarongeta. En adonar-se que era allà, la gent va decidir que calia fer justícia i van decidir cremar a la malvada reina."
 
En la versió albanesa recollida pel Johann Georg Von Hahn amb el títol “Riechische und albanesische Märchen. Gesammelt, übersetzt und erläutert” (1864), els nans són ni més ni menys que 40 dracs amb els que viu la Blancaneus. El somni de la princesa el causa un anell, igual que en la versió catalana.
Algunes històries diuen que quan la reina es demana qui és la més bonica del regne, ho fa davant el sol o la lluna, en comptes del famós mirall que tots coneixem.
Altres que els nans eren ni més ni menys que lladregots.

S’han escrit moltes altres històries a posteriori sobre el mateix conte, potser una de les més famoses la pel·lícula de Disney, entranyable pels seus simpàtics nans.
A mi m’agradava el “mudito” i a vosaltres?

Il·lustracions
Són moltes les il·lustracions que s’han fet d’aquest famós personatge. Algunes d’elles són les de l’any 1806 fetes per Franz Juttner.

  

L’any 1867 Theodor Hosemann en va fer aquesta versió, on apareix la famosa escena del sarcòfag de cristall.

 

Alexander Zick 1886 en fa aquestes il·lustracions.

 

Algunes imatges que semblen força antigues, són probablement de la versió albanesa de la història, jua que hi apareix el dibuix de l’anell.

   

Una altra imatge d’una Blancaneus una mica més nostrada és la feta per la Pilarín Bayes, tot i que a mi a questa Blancaneus, no em sembla gaire Blancaneus ja que no té el cabell negre i la cara pell blanca com la neu.

 

Una il·lustració Búlgara dels set petits i simpàtics personatges és aquesta. És força original i curiosa.

 
Una il·lustració realista i amb molts detalls d’aquesta història és la que us presento a continuació.

 

Però sens dubte, al menys en el meu cas, la imatge que tenim molts de nosaltres a la ment quan pensem en la bonica Blancaneus és aquesta:

 

Ja sabeu, no us en refieu d’una bonica poma de color vermell que potser està podrida per dins...

  

Hola a tots i totes! Suposo que us haureu adonat que els ratolins m'agraden, si més no m'agraden els contes que tenen com a protagonista aquests simpàtics animalons. De fet, són molt populars en el món dels contes. Així que avui us porto ja la sisena entrega sobre aquestst simpàtics protagonistes.

UN BEMOLL ESPARPILLAT, Antonio Amargo, Editorial Siete Leguas (2007) --> En Bemoll és un ratolí enamorat de la música que un bon dia, malgrat que la resta de la seva comunitat el critica, decideix mudar-se per tal de viure a l'interior d'un piano de cua. El problema sorgeix en el fet d'intentar passar desaparcebut quan el pianista està assajant l'obra mestra de la seva vida, la més difícil que ha tocat mai.

Un conte molt especial que inclou un CD amb la cançó principal del conte, a més d'una pista interactiva per jugar a través de l'ordenador.

DE QUÉ TÉ POR EL RATOLÍ?, Emily Gravett, Editorial Cruïlla (2007) --> A través de les pors que ens ensenya el ratolí protagonista d'aquesta història, aprenem a descobrir les pròpies i a superar-les. cada pàgina ens convida a descobrir una por diferent, planes plenes de sorpreses que ens permetran superar les nostres pors.

Dibuixos, escrits i collages ens transporten al món de les pors de manera divertida i imaginativa.

ELS RATOLINS DE LA SENYORA MARLOWE, Frank i Devin Asch, Editorial Joventut (2007) --> Aquest àlbum il·lustrat és d'una qualitat excel·lent, al igual que el de "El Ratolí del Senyor Maxwell". Dels mateixos autors i d'estètica similar, aquesta història ens transporta al fantàstic món creat per aquests dos autors.

En aparença, la Senyora Marlowe és un respectuosa ciutadana qe compleix la llei, però té una doble vida, la que dóna a conèixer a veïns i la que viu en realitat. A casa seva acull a tota una comunitat de ratolins que viu al marge de la llei ocultats de les autoritats de la ciutat. Uns ratolins que viuen una persecució per part de la comunitat felina. És l'amable sentora Marlowe, la protectora dels ratolins que sembla ser? Podrà evitar de menjra-se algun? Serà descoberta per la polícia? Trairà als ratolins? Totes aquestes preguntes reben la seva resposta durant la narració d'un conte d'una qualitat excel·lent.

Les il·lustracions són magnífiques i extraordinàries. En definitiva, fantàstic!

UNA CASA A LA MIDA, Petr Horácek, Editorial Jovntut (2007) --> El ratolí a trobat una gran poma, una poma preciosa de color vermell, una poma tan gran que no cap en la seva petita casa. Aquest conte ens narra la recerca d'un ratolí per trobar una llar per a ell i la seva poma. Cada casa que visita, ja està ocupada, en la seva recerca la poma acaba menguant i finalment... Trobarà una casa?

Unes il·lustracions senzilles, coloristes i simpàtiques acompanyen a un conte on cada casa és diferent a l'anterior.

Fins aviat!

 

 

Il·lustració d'Elefant Trompeta (2007)

Blancaflor és un conte popular català que té els seus orígens en una història mitològica grega. La història ens explica com la filla de Fetes: Medea, traeix a la seva pròpia família i al seu propi llinatge.
És una història que val la pena mencionar degut als paral·lelismes que guarda amb la protagonista que avui ens ocupa.

Medea s’enamora de Jason, ella l’ajuda a trobar la medalla d’or que està buscant, però a canvi li demana que es casi amb ella. El pare de Medea no es quedarà de braços plegats i posarà a Jason una sèrie de probes que haurà de superar. D’amagat, ho farà amb l’ajuda de Medea que té poders màgics ja que és descendent de Déus.
Les probes que li manarà són: domar dos toros i posar-los el jou, sembrar tot un camp, vèncer a temibles guerres que brotaran de les dents d’un drac. Medea continua ajudant a Jason i fins i tot, acaba matant al seu propi germà, per tal d’escapar de la persecució del seu pare.
Arriben a la terra de Jason, però aquest s’oblida ràpidament de la seva promesa de matrimoni; es casarà amb la bonica princesa de Corinti, no se’ns abans haver-li donat fills a Medea.
Finalment acabarà enviant a Jason regals enverinats que el mataran, i degollarà als seus propis fills. Diuen que des d’aleshores que va emprendre un viatge amb un carro tirat per dracs.

Cal però destacar, que la nostra història d’avui, la de la Blancaflor, té un final més feliç i un protagonista masculí més bondadós; tot i que en molts aspectes són iguals. Aquest conte era totalment desconegut per mi i suposo que per a alguns de vosaltres també. És per això que abans de continuar parlar-vos-en, us en faré cinc cèntims de la seva trama.

“Vet aquí una vegada un príncep al que li agradava molt el joc, un dia es va jugar el seu reialme i el va perdre. Desesperat, va condemnar la seva ànima per tal de poder tornar a jugar i recuperar el que havia perdut. El dimoni li va dir que en un any havia d’anar a les Muntanyes d’Or per trobar-s’hi i entregar-s’hi.
Com no sabia on eren aquelles muntanyes va preguntar-ho al rei de les bèsties, que governava a totes les bèsties; però cap li va saber dir on es trobaven. Després al rei dels peixos, però tampoc. I finalment, el rei del ocells. L’àliga li va dir que sabia on era i que el guiaria a canvi d’un bé.
Pel camí es troba amb una velleta que és la Mare de Déu, però el jove no ho sap. Aquesta li diu que es trobarà tres ocells que són les tres filles del dimoni, que es convertiran en boniques donzelles i aniran a banyar-se al riu. Li aconsellà que li prengués la roba a la més petita de totes elles i que li demanés ajuda a canvi de tornar-les-hi. Blancaflor, que és la filla petita del dimoni, finalment, accepta.
Quan arriba al Palau del diable li diu que si compleix tot el que li demani, el deixarà marxar.
Primer li demana que molgui i bati el blat per tal de fer-li pa calent. Ell creu impossible la seva fita, però Blancaflor treu un canó d’agulles, les tira enlaire i es converteixen en petits dimoniets que fan la feina. El diable comença a sospitar que la seva filla petita està ajudant al foraster.
Després li demana que construeixi un palau de vidre, tasca que també fan els petits dimoniets.
Finalment li demana que recuperi un antic anell enfonsat al fons del mar. Aquesta vegada és una tasca una mica més difícil. Blancaflor li diu al jove que la de tallar en trossets molt petits i posar-la dins d’una ampolla de vidre ben tancada i l’ha de tirar al mar. Però que no li pot caure cap trosset ni cap gota de sang, sinó quedarà esgarrada per sempre. Però una gota cau sense que cap dels dos se n’adoni.
El noi tira l’ampolla a l’aigua i la Blancaflor es converteix en peix i troba l’anell. Però quan torna a la forma humana, una petita taca li queda al dit petit de la mà, degut a la gota de sang vesada.
El diable, tot i saber que la Blancaflor l’havia ajudat, decideix que li donarà una de les seves filles en matrimoni. Les amaga darrera una mampara i només poden treure la mà. El jove immediatament reconeixerà la mà de la seva estimada i l’escollirà.
Abans de que es puguin casar, el diable decideix assassinar-los, però la Blancaflor té la capacitat de llegir el pensament i preveu un pla d’escapament.
En el llit posen dues botes de vi que els substituiran i la Blancaflor escup al terra. L’escopinada parlarà per ella quan el diable li pregunti.
Mentrestant li demana al jove que porti de l’estable el cavall més magre i lleig de tots. Ell, que no vol agafar aquell cavall, ja que li sembla molt llastimós i que no els podrà portar enlloc, agafa un de més gras. Ella s’enrabia, ja que el cavall llastimós és el Pensament, et porta allà on tu desitgis. Tot i així fugen amb el cavall equivocat.
El diable però, està esperant que s’adormin i li pregunta a la filla si encara està desperta. L’escopinada contesta per ella, i així fins a tres vegades. Quan l’escopinada ja s’ha secat i no contesta més, el diable entra a la cambra i quan veu les botes de vi, agafa al Pensament i se’n va a cercar la seva filla.
Abans de que el diable arribi a on són, la noia decideix que el seu cavall es converteixi en una ermita, el jove en una campana i ella en l’ermità. El diable tot sorprès de que el Pensament no l’hagi portat amb la seva filla, torna al Palau.
Torna a demanar al Pensament que el porti amb la seva filla, però a aquesta ja li ha donat temps de que el seu cavall es transformi en un hort, el jove en cols i ella en l’hortelà.
Quan gira cua el diable, tots tornen a la seva forma habitual, però el diable que ha sentit un soroll estrany, els comença a seguir.
Per tal d’allunyar-se’n, la Blancaflor llença una ampolla d’aigua al terra que es converteix en un riu, però el Pensament el travessa.
Tira un raspall que es converteix en un camp de punxegudes arestes, però el cavall és molt àgil i el travessa.
Finalment, llença una taronja que es converteix en un riu de foc. Aquesta vegada el Pensament, no s’atreveix a creuar-lo.
El diable els crida des de l’altra banda del riu demanant que es girin per tal de poder mirar-se’ls per última vegada. La Blancaflor adverteix al seu home de que no ho faci, que li llançarà un malefici. Però el jove, que és bondadós, s’apiada del diable i es gira. Aquest li diu: “Quan la deixis, oblida-la”.
De manera que quan ell s’allunyés d’ella i una altra dona l’abracés, mai més no la recordaria. Tornant cap a casa seva, el jove decideix que la Blancaflor es quedi en un hostal, per tal de preparar-li a la seva futura esposa una benvinguda com es mereix. Però en l’alegria de veure’l viu, l’àvia del noi l’abraça, i ell s’oblida per sempre de la Blancaflor.
Passen els anys i cansada d’esperar la Blancaflor es fa cosidora; mentre que el jove es promet amb una bonica jove. La Blancaflor que sap molt de cosir, li encarreguen el vestit de la núvia, i quan va a la festa de casori, explica la seva història. El príncep ho acaba recordant tot i es casa amb la seva estimada Blancaflor.”

Es tracta d’una història apassionant de diables, prínceps i joves molt valentes... Tot i això aquesta no és l’única versió que se’n té de la història.
De fet a altres indrets de parla catalana, la història rep el nom de “El castell d’iràs i no tornaràs”; i tot i que té una trama molt similar a l’anterior, hi ha alguns aspectes que canvien:
En primer lloc, els noms dels protagonistes canvien: ella és la Rosella i ell és en Galdiró.
Enlloc d’un any de llibertat, el diable li concedeix al jugador (en aquest cas no és un príncep) 7 anys de llibertat.
En la seva recerca del castell es troba una velleta que és en realitat una bonica reina encantada que li demana que li porti aigua de la font del jardí del castell del diable per tal de desencantar a ella i al seu marit. Finalment, el Galdiró ho aconseguirà
També és aquesta “vella” que l’adverteix de que al jardí es trobarà amb tres papallones (i no pas ocells) i que haurà d’agafar a la de color vermell, que és la filla més petita del diable.
En relació amb les proves que ha de superar el Galdiró, es modifiquen; tot i que la manera de resoldre-les és la mateixa (amb els dimoniets que surten de les agulles).
Primer li demana que aplani tota una muntanya. En segon lloc, li demana que construeixi un pou que porti l’aigua directament de la Font de la Bombolla, a l’altra punta del món. Finalment, que porti el mar a davant del seu castell.
Tot i sospitar també de la seva filla petita, l’acaba prometent en matrimoni amb en Galdiró.
L’estratagema de fugida és igual que en el cas anterior. Però enlloc d’una sola escopinada, són tres, al costat de tres pedres, les que parlaran per la Rosella.
En la persecució del diable i les posteriors transformacions, la parella es veurà obligada a fer-se passar per llaurador, batedor i carboner.
Al final és un riu molt ample, el que els hi permet la fugida. Però a ell li tiren la maledicció igual. Una carrossa els espera al mig del bosc, però només a en Galdiró. És la carrossa dels reis que ha desencantat que li volen agrair el que ha fet per ells. La Rosella s’allotja en un hostal, però el seu estimat acaba sent abraçat per una antiga dida i s’oblida del seu amor.
Estarà a punt de casar-se amb la filla dels reis desencantats, però la Rosella que s’ha convertit en cuinera i ha portat el menjar del casori, ho impedirà fent parlar a un ocell màgic que explicarà la seva història.

En una altra versió que he llegit de la Blancaflor, ella no és filla del Diable, sinó d’uns temuts i malvats gegants, que evidentment, igual que ella tenen poders màgics. I que la maleïda, aquesta vegada és la pròpia Blancaflor.

Si hi reflexioneu aquesta és una història amb una inspiració en el politeisme grec molt clara. De fet, que homes i diables es puguin relacionar amb forma humana, i que les filles del diable tinguin també poders màgics; em recorda als grans Déus malvats grecs.

Així que ja sabeu, no val la pena vendre l’ànima al diable...

Il·lustracions
M’ha resultat força complicat trobar imatges sobre aquest conte, ja que no és un personatge gaire popular en la literatura infantil. Tot i això he pogut trobar algunes:

  

Aquesta que us presento a continuació és una imatge de Medea feta per Eugene Delacroix l’any 1862:

 

Un pintor anomenat Jaume Carbonell va fer l’any 2005 quatre plafons narrant la versió que ell coneix de la història “El Castell d’iràs i no tornaràs”. Una obra de 4 metres d’amplada, per 1,5 metres d’alçada.
 

Espero que aquesta història sobre filles de diables i joves indefensos us hagi semblat tan apassionant com a mi.

Hola a tots i totes!

Més que portar-vos molts contes sobre l'adopció, només us porto un. Un que, segons la meva modesta opinió val per 10. El vaig veure i em va emocionar, i el fet de conèixer la història real, encara em va emocionar més. Voleu saber de quin conte us parlo?

UNA MARE PER L'OWEN, Marion Dane Bauer, il·lustrador John Butler, Editorial Serres (2007) --> Aquesta és la història d'un petit hipopòtam pigmeu, l'Owen, que vivia feliçment amb la seva mare a la vora del riu Sabaki, a Kènia. Un bon dia un Tsunami es va emportar tot allò que l'Owen més estimava, i tots els jocs, riales i alegries se les va emportar l'aigua. L'Owen va ser l'únic supervivent de la família que va poder tornar a la platja.

Owen es va fer amic de Mzee, una vella tortuga mascle marró i gris que va aprendre a compartir amb ell jocs i carícies. L'un feia companyia a l'altre i a l'Owen no li importava que caminés a poc a poc. Finalment va decidir que fós la seva nova mare. Un conte ple de tendresa basat en una història tan real que esgarrifa.

En la realitat, aquesta història està basada en el Tsunami de l'any 2004. Owen va ser salvat pel Kenya Wildlife Services després que un gruup de pescadors el trobessin. L'Owen tenia mentys d'un any i poques probabilitats de sobreviure, ja que els hipopòtams viuen amb les seves mares fins als 4 anys! Però van decidir portar-lo al Haller Park, una resevra natural a les afores de Mombassa. El petit hipopòtam va escolli a Mzee perquè fós la seva nova mare, una tortuga mascle a la que va semblar no importar-li gaire el fet de ser mare. I va ser així com l'hipopòtam va crèixer i es van fer companyia l'un a l'altre. Commovedor veritat? A continuació us adjunto unes imatges dels nostres protagonistes reals.

Fins aviat!

Il·lustració d'Elefant Trompeta (2007)

Qui no espera amb il·lusió l’arribada dels màgics Reis d’Orient? La veritat és que aquests dies han anat una mica atabalats, sort que tenen els seus espies, espantamainades i patges que els ajuden a fer tota la feina i a llegir les cartes dels nens i nenes.
Els voleu conèixer amb mi?

En Fumera
En Fumera és un patge de la mitologia catalana que era molt popular a les comarques de la Catalunya Nord, de bona part de la província de Girona, i en especial de l’Alt Empordà.
Aquesta figura és una figura que amb els anys ha quedat en desús i una mica oblidada, com moltes d’altres de la mitologia catalana. Però darrerament en les escoles sembla que hi ha una voluntat creixent d’intentar-la recuperar.
Però qui és el Fumera? Doncs bé, el Fumera és un ésser màgic amb set ulls al cap: quatre davant i tres al clatell, era efímer com el fum (per això se’n diu així) i entra i surt de les cases per la xemeneia. Els ulls de davant li serveixen per veure el futur i els de darrera per veure el passat. Altres versions d’aquest personatge, diuen que té un ull al dit índex i que aquest s’allarga com si fos un xiclet, hi ha qui diu que té quatre orelles per escoltar millor tots els secrets dels nens.
La seva funció però, era molt clara, abans de Reis, en Fumera anava per les cases tot vigilant als nens, feia d’espieta per als Reis Mags i els hi deia si els nens havien estat bons i podien rebre joguines, o pel contrari, havien estat dolents i havien de rebre carbó. Hi ha qui diu que en Fumera “tot ho veu, tot ho sent i tot ho xerra”.
Antigament s’utilitzava com un espantamainades per tal de que els infants es portessin bé durant l’època de Nadal; fins i tot en algunes cases posaven un ninot de drap que simulava a en Fumera penjat amb un cordill al costat de la Llar de Foc. Aquest personatge desapareixia misteriosament, un cop passada la nit de Reis o bé se’l cremava a la llar de foc.
En algunes escoles empordaneses on s’ha recuperat aquest personatge, el Fumera és representat a través d’ulls de cartolina que es pengen per a tota l’escola, com a símbol de que els nens i nenes estan sent vigilats.
A Girona, en canvi, a aquest personatge en deien Xocolata o Xemeneia, fent referència al seu color i a la manera com entrava a les cases.

El Pelut
A la Garrotxa i al Ripollès es fa creure a la mainada que passarà el Pelut, un espia dels Reis Mags que espanta força a la mainada. Es tracta d’un home molt gran i molt alt, robust i corpulent, gras i pelut com un ós. Aquest personatge no té gaire bon caràcter i passa per les cases amb un sac ple de palla carregat a l’esquena. Té una doble missió. Per una banda s’endu dins d’un abric de pell de boc i en carretó el nens que no han estat bons minyons, i per altre, s’encarrega de deixar-los palla per als camells de Ses Majestats als que sí que s’han portat com devien. Amb aquesta palla s’assenyalava les cases on els Reis podien entrar.
En algunes cases, per fer-ho més realista demanaven a algun amic que es vestís tal i com ho faria el Pelut i passés per casa. El feien parlar de forma brusca i a crits al carrer anava cridant a aquells nens que es volia emportar. Finalment, no s’emportava aquest nen gràcies als precs de pares i familiars.
Aquest personatge té forces similituds amb el temut Home del Sac.

ELS PATGES
Una altra entranyable figura i una mica més benèvola relacionada amb l’imaginari entorn als Reis d’Orient, són els seus patges. A moltes contrades tenen el seu propi patge amb unes peculiaritats ben especials i diferenciades de la resta. Els voleu conèixer?

El Patge Gregori
Segons la tradició Barcelonina és el patge amb més poder que serveix a Ses Majestats els Reis d’Orient. Anomenat també criat Gregori se’l presenta ferrós i amb molt mal geni, i amb un gran bigoti, la punta del qual frega totes les parets.
Es cola a les cases per la xemeneia, escolta darrera la porta o mira pel forat del pany, però ningú l’ha vist mai fent aquesta funció d’espieta.
Té uns ulls com taronges per tal de veure com es porten els nens i nenes i unes orelles que ho senten tot a kilòmetres i quilòmetres d’on ell es troba. És l’encarregat d’explicar als Reis com es porten els nens i nenes de la ciutat comtal, i si se’ls hi ha de portar carbó o regals.

El patge Xiu-Xiu
El nom d’aquest patge és força divertit, es diu així perquè la seva feina consisteix en xiuxiuejar a les orelles dels Reis Mags, el comportament dels infants.
És el patge de Terrassa i Matadepera, i comença a fer la seva feina des de l’endemà del dia de Sant Esteve i volta per tot arreu vigilant als nens.

El patge Faruk
A Igualada hi ha la figura del Patge Faruk, molt popular en aquestes contrades. També arriba a altres pobles de l’Anoia (la Pobla de Claramunt) i del Bages (Callús).
A partir del dia dels Innocents (28 de Desembre), el Patge Faruk fa la seva entrada triomfal a Igualada, on és rebut amb el seu himne. Aquest Patge porta sota els seus braços dos llibres, un de blanc i un de negre: en un apunta tots aquells nens que s’han portat bé, i en l’altre apunta els noms d’aquells nens més malcarats i que no fan cas als seus pares. A partir del 29 de Desembre en Faruk comença a emetre missatges radiofònics a tots els nens i nenes igualadins anunciant com s’han portat els nens amb tota mena de detalls. El dia 1 de Gener, tot els infants iguadalencs fan una cua molti molt llarga esperant poder-li entregar la seva carta al patge Faruk, i són escoltats un per un.

El dia 5, finalment els patges Faruks i el seu sèquit organitzen una cavalcada molt especial on entreguen els regals dels nens casa per casa.

El Mag Maginet
És el patge que anuncia l’arribada dels Reis d’Orient a Cornellà del Llobregat.  Viu reclòs a la Torre de la Miranda de Cornellà, i des d’allà vigila durant tot l’any als nens d’aquelles contrades per, poder anunciar el seu comportament als Reis Mags.
Diu la història que el Mag Maginet es dedica a l’estudi dels altres i que tot i que des de fa més de 300 anys viu en aquesta Torre de la ciutat, no va ser fins l’any 1981 que va fer la seva primera aparició pública.
Quan baixa de la Torre es situa a la Plaça Europa, on monta el seu campament oriental i rep als nens que li vénen a portar les cartes. En aquest campament podem trobar un poblat àrab amb aliments i artesanies, així com un seguit d’activitats per a grans i petits. Des de diferents tendes es fan els tallers de fabricació dels objectes que serveixen de guia als Reis (fanalets, torxes, etc) i que els indica on és la casa de cadascú per poder deixar els regals.
Les funcions del Mag Maginet són dues. Per una banda, des de la seva haima recull les cartes dels nens i nenes i manté conversacions força animades en les que els hi dóna pistes sobre com seran les carrosses aquest any dels Reis que desfilaran pels carrers de la ciutat. La segona de les tasques que el Mag Maginet té encomanada a la ciutat és la d’estudiar la posició dels astres a través d’un conjunt d’aparells per així indicar quin indret de la ciutat serà per on arribaran els Reis d’Orient i com ho faran. A la vegada que diu les seves paraules màgiques: "El vol del mussol, la cua del gat del Baix Llobregat".

El patge Hassuan
A Sant Vicenç de Castellet cada any compten amb la presència del  patge Hassuan. En Hassuan comença a recollir les cartes dels nens del poble des del dia després de Nadal i ho fa fins la nit de Reis; a la vegada també s’encarrega de que la mainada es vagi portant bé per saber així quins regals podran rebre per part dels ries Mags.

El patge Hassan
Arriba a Cercs (Berguedà), un patge molt especial a recollir cartes i vigilar els nens, el Patge Hassan.

Camarlenc Lleidatà
Abans de l'arribada dels reis, el Camarlenc serà l'encarregat de recollir, un any més totes les cartes dels nens i nenes de Lleida. L'emissari reial recorrerà els barris de la ciutat.
El Camarlenc és una espècie de Patge o criat de Ses Majestats els Reis d’Orient que des de ja fa uns anys ajuda als Reis a fer la seva tasca a la ciutat de Lleida.

Els patges de Banyoles
A la ciutat de Banyoles no es conformen amb un sol patge, ells en tenen 4 amb 10 ajudants cadascú:
- El Patge Mèu: és el patge principal, prepara i dirigeix tota la Cavalcada.
- El Patge Musi: és l’inventor reial.
- El Patge Xum: aquesta és una patge molt especial que pensa amb els més petits. Com el seu nom indica Xum ve de xumet i ella és l’encarregada de recollir els xumets de tots els nens de la ciutat que ja no els necessiten perquè s’han fet grans i així portar-los als reis Mags. Els recull abans i durant la cavalcada per tal de que tots els nens i nenes li puguin donar el seu.
- Patge Sesillu: és un patge molt i molt vell amb molta experiència i unes llargues barbes blanques. És el carter reial i per tant, recull les cartes de tots els nens i nenes.

El Patge reial Raimon
El Patge reial Raimon és el patge de Vilafranca del Penedès i durant els dies previs a la nit de Reis s’encarrega de recollir les cartes de tots els nens i nenes de la vila.

El patge Viu-Viu
A les contrades de Martorell, Collbató, Masquefa, Piera és famós en la seva recollida de cartes per a Ses Majestats el patge Viu- Viu que encapçala la cavalcada d’alguna d’aquestes ciutats.

En coneixeu algun més de patge reial? Aneu en compte que us deuen estar vigilant...

Imatges
A continuació us porto unes imatges del patges més famosos de les nostres contrades.

El Mag Maginet de Cornellà del Llobregat.

Imatge del Patge Faruk

Imagineu si el Patge Faruk gaudeix de prestigi que fins i tot té un himne.

El Patge Xiu- Xiu famós a Terrassa i Matadepera conegut també amb el nom de Hassim Jezzabel, nom que rep per part del Reis Gaspar, rei al que serveix.

El Camarlenc de Lleida des del balcó de la Paeria parlant als nens i nenes de la ciutat.

El Patge Reial Raimon de Vilafranca del Penedès.

 

Hola a tots i totes! Avui us porto contes dels principals antagonistes en els contes clàssics i populars de tota la vida. Contes de llops. Llops que en el fons no són tan ferotges com pot semblar en un principi, o potser sí?

EL QUE EL LLOP LI EXPLICA A LA LLUNA, Lucia Scuderi, Editorial Joventut (2003) --> El llop es desperta amb una gana terrible, gana de llop, i es menja una gallina, una ovella, un porc... però aleshores els animals comencen a fer una garna festassa a la panxa del llop i no el deixen dormir. om acabarà la festa? Perquè el llop plora sota la lluna? Ho sabrem al final de la història.

Unes il·lustracions coloristes i originals acompanyen el relat d'aquesta història.

L'OVELLETA QUE VA VENIR A SOPAR, Steve Smallman, Editorial Beascoa (2007) --> Quan el llop rep a casa la visita d'una bonica ovella, comença a pensar en preparar un bon estofat per coure-la, però els plans del llop cambiaran quan l'ovella li demostri que l'única cosa que vol és ser amiga seva.

SÓC EL MÉS BEN PLANTAT, Mario ramos, Editorial Corimbo (2007) --> El llop s'aixeca un bon matí sentint-se el més guapo i ben plantat de tots. Tan és així que decideix posar-se les seves millors robes i sortir a passejar perquè tothom el vegi. Es troba amb la Caputxeta Vermella, els Tres Porquets, Els set nans, La Blancaneu... i un petit dac. Un relat molt divertit que ens recorda la importància d'aprendre a ser humils.

Un conte amb magnífiques il·lustracions del que us puc aportar els dibuixos previs amb blanc i negre i el procés de creació del personatge.

EL GRAN LLIBRE DEL LLOP FEROTGE, Editorial Joventut (2005) --> Atractiu i cruel, temut i temible, però també commovedor i divertit; el llop ha arrencat crits, plors i somriures als més petits. és per això que aquest llibre recull 12 històries on el llop és l'autèntic protagonista, o en molts casos antagonista.

Fins aviat! 

Hola a tots i totes! Avui continuen les recomanacions de contes relacionats amb diferents animals de granja. Avui tenim vaques, oques, gallines i porquets.

NO TODAS LAS VACAS SON IGUALES, Antonio Ventura, Editorial SPR MSH --> Aquest és un conte si més no curiós, amb un format i una edició força particulars; d'una editorial no gaire coneguda, però és diferent. Es tracta d'un conte sobre la diversitat. Al igual que persones, no hi ha dues vaques iguals.

L'OCA RUCA, Petr Horácek, Editorial Joventut (2007) --> L'Oca Ruca estava cansada de ser una oca com la resta, volia ser diferent. Volia grallar com el tucà, nedar com una foca i botar com un cangur. Però quan va intentar rugir com un lleó va aconseguir...

L'AUTÈNTICA HISTÒRIA DELS TRES PORQUETS, Jon Scieszka, Thule Ediciones (2007) --> Aquest és un conte divertit sobre una altra versió d'aquesta fantàstica hitòria. Un llop que va a la garjola i que vque és condennat per la premsa. Els dolents són els tres porquets que van enganyar a un pobre llop que només volia sucre.

Molt divertit i amb unes il·lustracions maques.

LES DEU GALLINES, Sylvia Dupuis, Editorial Baula (2006) --> Un conte per aprendre els nombres i el colors. Deu gallines, cadascuna d'elles completament diferent de l'altra. Deu gallines que intenten buscar el millor lloc per pondre els seus ous. Mitjançant rodolins, l’autora descriu on, quan i quina gallina pon l’ou per poder identificar-la a la il· lustració. Un conte bonic per als més petits amb format apaisat i tapes i pàgines interiors dures.

 

Fins aviat!